Apunts d'una trucada a Manuel Cubeles

Truco a Manuel Cubeles massa espaiadament. Alguna vegada ho he fet amb un quadern al costat del telèfon, de fecund que em resulta. Vet aquí un home de fe. I a mi em commou, la fe, la que sigui. No pel que diu, sinó pel que pesa. Als vuitanta-quatre anys, que celebra el dia de Nadal, Manuel Cubeles mostra una fortalesa insòlita en el conreu de la seva fe. Al principi de la conversa es plany una mica: -Estic vell, la vista em fa el ruc. Ja només veig el pirulí dels taxis, per poder-me bellugar… però l'esperit encara crema! - esclata de sobte, tossut de vitalitat. -No vaig a cap enterrament: vull vida, jo, vida… Fe en què? El primer director de l'Esbart Verdaguer -una conjura d'il·luminats que als anys quaranta van fer de la dansa catalana una eina de resistència cultural quan no hi havia altres camins legals- és un home d'impulsos romàntics amb una fe insubornable en el seu país. I dic el "seu" perquè és el d'ell; tots tenim un país particular, per creure-hi, inhibir-nos-en o renegar- ne. No sé si el país de Manuel Cubeles té molt o poc a veure amb el país tan aviat dòcil com milhomes, corcó o inexistent que tenen al cap la majoria de catalans d'avui. Però ell en té un de propi, polit per doctrina i polit pel pas dels anys: un país de factura noucentista, essencialista, que entén la cultura com a combat. Invoca Carles Riba, Josep Mainar, Josep Benet, Joaquim Serra, aquells que li van fer costat quan era un jove de vint-i-cinc anys ferit de guerra que volia formar consciències nacionals a cops de punta i taló. Era una follia per a una situació folla. -Sóc un foll! La follia que em guarda de caure en la mandra!- clama, i penso que Cubeles té alguna cosa d'heroi en el sentit que Maragall qualificava Verdaguer: aquells homes que apareixen en el moment necessari, perquè el moment necessari el creen ells mateixos. El moment de Cubeles va ser el de l'eclosió de la gran dansa catalana escènica. Només s'hi va estar quatre anys, a l'Esbart Verdaguer, rodejat pels millors, però aquells quatre anys el van marcar perquè van marcar tot el futur de la dansa catalana i han estat el marc de la seva pastoral. De la veritat històrica al mite col·lectiu, aquells quatre anys han estat també un referent per a la gent jove, que avancen creient que segueixen un camí ja fressat: -Sort n'hem tingut els catalans dels mites que hem creat! Ell no podia ballar; però tenia fe, intuïció artística i, per sobre de tot, un sentit històric del que havia de fer. Més que la dansa, la ràdio o la televisió -activitats que ha desplegat durant la seva carrera professional-, la història és la seva veritable vocació. Però Cubeles no és un nostàlgic que visqui en l'ahir: segueix amb una avidesa constant l'actualitat. -Ja has sentit la versió d'"Els Segadors" d'en Ros Marbà? Em va encantar!.- L'observa amb una agudesa sense pietat. -Vet aquí el país que tenim: és el resultat que els polítics de la transició no prioritzessin la cultura.- I jo penso que té raó en la diagnosi, però que les teràpies que proposa són, avui, poc efectives: -Hem de crear dansaires que ballin pel país!. Tot d'una se m'acut que la fe en un país ha de pesar molt més que la fe en una altra cosa, pel que té d'inevitable proselitisme. No és una fe íntima, balsàmica; és una fe que enerva, que té sentit si és comunicada a la col·lectivitat. Pesa perquè és una fe que es vol compartida. Però per això mateix no ensopeix. Aquesta fe crida a l'acció: -Quan se m'acaba la son m'he d'aixecar del llit- em diu. Cubeles va enviudar no fa gaire. -Tinc feina. Al llit tampoc no hi ha cap dona que m'hi acompanyi. Em commou el pes de la fe de Cubeles. Una fe més punyent per tal com és la fidelitat insubornable i activa d'un ancià. Cubeles no té res a veure amb aquell ancià badoc que empara la societat del benestar: jubilat de creuer que ha claudicat de canviar el món, gelós del temps lúdic que li resta. Cubeles continua dient-hi la seva encara que no el sàpiguen o no el vulguin escoltar. En aquest sentit, jo, quan jo sigui vell, vull ser un Cubeles. Vull deixar de ser l'adult escèptic que ara sóc. La dansa que fa ballar el cap Les telefonades són llargues, el deixo parlar i faig garbellada. Esbandeixo les ensabonades i les esbroncades amicals que el mestre em dispensa, que proven que valora més les nostres coincidències que les nostres dissensions, que coneix o sospita. Prenc nota dels suggeriments que em fa perquè dediqui programes de televisió a un o altre personatge essencial de la Catalunya que enyora: "El mestre Pedrell, Lara, no te n'oblidis!", per exemple. I al fons de la senalla, em queden, preciosos, els testimonis d'un rigor i una intel·ligència que no sovintegen pels topants de la dansa catalana d'avui. -La dansa catalana té l'austeritat d'una volta romànica…-, afluixa tot d'una, i ja cal que estiguis atent perquè en vénen d'altres: -La dansa catalana és línia i llum-. I la seva passió per la música: -La música, sobretot: escolteu la música!. Perquè, un cop acceptat que podia servir el "seu" país mitjançant la dansa, Cubeles es va preparar a fons en aquest camp. Ho il·lustra amb una atzagaiada: "He discriminat 150 maneres diferents d'agafar-se les faldilles!". Però el més important no ha estat la dansa, sinó la dansa en tant que servei al país. "No vull mercenaris: vull dansaires formats". Dansaires que ballin amb el cap, amb la consciència, i que facin ballar el cap, que regirin consciències. Els darrers anys ha intentat traslladar aquesta idea als joves dansaires, amb èxit migrat, per la forma i pel contingut. Si mai ha pogut exercir la dictadura dels antifranquistes, tutelant les noves generacions, no n'ha sabut gaire. Però no defalleix. "La petita revolta d'aquest Peter Pan!", es resigna, tan ideòleg com artista. La vellesa, lluny d'estovar-li el determini, l'ha essencialitzat com un pinyol duríssim. Ara no s'està de llançar consignes claríssimes que potser no s'hagués atrevit a verbalitzar tan cruament fa uns anys: -Un esbart serveix quan serveix al país. Potser per això, Pau Casals, almenys tan gran batejador com violoncel·lista, el va qualificar "d'animador d'esbarts". D'entrada, Cubeles deuria arrufar el nas, fins que es deuria adonar del veritable sentit del mot "animador": el que infon ànima. El que dóna sentit. -La historiografia de la dansa catalana escènica ens parla d'una terna gloriosa: Manuel Cubeles, qui hauria donat sentit nacional a la dansa; Salvador Mel·lo, que l'hauria elevat artísticament; Albert Sans, que li hauria donat la categoria escènica. O el que fóra el mateix: els dansaires de Cubeles, que feien ballar el cap; els de Mel·lo, el més fisicitzant de tots, que feien ballar els peus; els de Sans, quintaessenciats de sentiment, que feien ballar el cor. Naturalment, es tracta d'una simplificació. Tots tres, directament o indirectament, han incidit ens els altres àmbits. Però Cubeles ho va fer amb un compromís major - que no vol dir, per força, eficàcia: amb el compromís de ser el primer. -Els darrers anys molts han parlat del parany del noucentisme. Potser és cert que calia exorcitzar l'espectre exquisit del noucentisme en l'àmbit de la llengua parlada, també en l'àmbit de la literatura. Però en el camp de la dansa catalana el noucentisme no s'ha esgotat. Cubeles ho sap i malda. Massa sovint, endebades. Tot d'una, després de mitja hora de xerrera, talla: -En tens prou?- Jo em poso a riure. I ell afegeix: -M'hauràs de fer una assegurança de vida i fer-me xerrar. Ara, que amb aquesta perorata, jo ja he sopat! Prometo tornar-lo a trucar aviat i m'acomiado. He trucat un ancià i m'ha penjat un home jove. Intento desxifrar les notes que distretament he pres. Cubeles i els joves Naturalment, sabent-lo testimoni viu de tota una època, van ser molts els joves o no tan joves enamorats de la dansa catalana que fa uns anys se li van apropar. Per saber d'on venien. Però llavors es va fer evident la tragèdia del mestre que no és mestre sinó ideòleg: no ha sabut comunicar la lluita als joves. La tragèdia és més afrosa per tal com aquesta ha estat una dèria de Cubeles: "Als joves els hem traït perquè els hem negat la veritat històrica!". Però tampoc ell no l'ha sabut explicar. Per què? En primer lloc, el to apocalíptic que gasta, l'índex pontifical. Eficaç per salvar situacions peremptòries -els crits que repartia en aquells assaigs quasi clandestins al Palau de la Música-, però poc adequat per connectar planerament, per seduir els joves d'avui, als quals la prioritat d'esbargir-se de la urgència de trobar una feina i un sostre no deixen gaire espai per inflamacions messiàniques a propòsit d'una entelèquia com la que en diem país. En segon lloc, els silencis. Cubeles ha comunicat només retalls de la seva experiència al capdavant de l'Esbart Verdaguer. Ha creat expectació i no l'ha volgut satisfer; potser per fer-se festejar, potser per assegurar-se la visita següent, la trucada següent. Llavors ha invocat quelcom que ja és mític: els vint-i-quatre volums de les seves memòries, que sols es podran consultar després del seu traspàs. Aquesta coqueteria li ha costat l'allunyament dels joves i dels estudiosos. No sé si hem de demanar als joves que s'acostin a Cubeles. Si ho fan, que ho facin amb el mateix sentit històric que ell els parla. Que en discrepin, de poc o de molt, però que al capdavall prenguin nota de l'exemple d'un home fet a si mateix amb rigor, del seu exemple de generositat, del prodigi de vitalitat i coherència que és. Jo no sé què contenen aquells vint-i-quatre volums -una vegada vaig anotar que potser era el testimoni d'un desencís. Però un servidor no pensa picar l'esquer d'una coqueteria intel·lectual i vital. No pensa esperar el termini luctuós que ell fixa per intentar comprendre a fons el mestre; per agrair-li el mestratge. A la darrera trucada he comunicat a Cubeles la meva intenció de posar en solfa aquestes notes. S'ha fet el desmenjat, per pura modèstia. Potser també perquè no li plaguin les especulacions sobre quelcom que ell deixa ben clar en els misteriosos volums. Sé, doncs, que escrivint aquestes notes cometo una petita traïció al mestre. Llavors penso en Coromines, que Cubeles coneix molt bé, qui va escriure: "Els joves teniu raó, perquè sou la vida!". Potser és la petita traïció a la tradició que cal que l'hereu cometi per seguir amb la tradició. Dimecres que ve el tornaré a trucar.

Text Jordi Lara / Fotos Miquel Perales