2003: l'Any Tarridas

Un toc de glamour

Preludi
Escrivia Josep Pla, en una de les seves lliçons de vida, escriptura i periodisme: La humitat del vent de garbí ha enrogallat la cobla de sardanes. La música que flueix d'aquests instruments de fusta i de metall, d'una tan gran duresa, sembla de pasta fullada. No hi ha proporció entre el volum musical que la cobla espargeix i la inflor de galtes dels executants. Bufen com desesperats, però la humitat insidiosa del vent desfibra les sardanes, que agafen una forma tova.
És, potser, aquesta textura pròpia i única de pasta fullada el que sedueix de la cobla. Com també ho és el domini progressiu d'una formació de difícil subordinació a les ordres dels mestres compositors. De tot plegat, Josep Maria Tarridas i Barri (Sant Pol de Mar, 1903- Madrid, 1992) en sabia, i molt. Escriure de i sobre Tarridas és, per a tot cronista, un agosarament temptador. Ho és pel coneixement que en tenen els experts, per la proximitat i arrelament de les seves sardanes i ballables, apreciats per un públic nombrós i heterogeni, i per l'estima i admiració que desperta la persona, en primer terme i, si se'm permet, el personatge.

Aquest és el fragment introductori que apareix en el llibret del CD 12 de 111, una de les aportacions tangibles de l'Any Tarridas a la col·lectivitat, diguem-ne, sardanista. Només una. La resta, potser no tan tangible, apel·la a l'interès generat per la figura del Tarridas home i, naturalment, músic. La celebració de l'Any Tarridas no ha estat una commemoració més. Sens dubte, les particularitats i aptituds de l'homenatjat han influït en marcar l'especificitat d'aquesta celebració. També el marc, una marinera Sant Pol de Mar que acollia, especialment el cap de setmana central de la commemoració, el darrer del mes de novembre, gent vinguda d'arreu de Catalunya. I, naturalment, la rúbrica d'una comissió que ha sabut delegar, quan ha calgut, en la professionalitat i el carisma de persones com la Carme i el Toni (el matrimoni Ruscalleda-Balam, amb permís d'en Toni) i la genialitat de Perejaume (debilitat personal de qui signa aquestes ratlles), que ha acompanyat la commemoració d'una imatge única, evocadora i, sobretot, bonica. Des de les pàgines de L'Obra hem resseguit cadascuna de les activitats de la commemoració, les prèvies i també, ara, les que ens permeten recordar com, sumant esforços, és possible aportar la dosi de glamour necessària al nostre àmbit. Les imatges que acompanyen aquest epíleg en són una bona mostra. Maria del Mar Bonet, Josep Palau i Fabre, Josep Maria Ainaud i tants d’altres van sumar-se a una veritable festa cultural i, també, gastronòmica. És la suma de voluntats el que va traçar un dia memorable per a la família Tarridas, per a Sant Pol de Mar i per a tots els qui, malgrat escolar-se a finals d'any, continuen sentint com a propi l’Any Tarridas. La clau: seduïr, si més no, la memòria.