La proposta “Rosa dels Vents” Esbart Sant Martí. El Teatre Romea programa dansa catalana

És un gran plaer poder asseure's amb tota normalitat a la butaca d'un teatre del centre de Barcelona per gaudir d'un espectacle de dansa catalana. Un plaer prohibit, pràcticament, fins ara, que sembla redreçar-se amb propostes com la de l'Esbart Sant Martí. Potser sumant esforços aconseguirem que aquesta no continuï essent una sagnant excepcionalitat. La "Rosa dels Vents" que vàrem poder assaborir durant quatre dies en un teatre com el Romea segueix la línia de qualitat i innovació que s'ha marcat aquest esbart durant els darrers anys i que ja els havia portat, amb un dels seus anteriors espectacles, "Mediterrània", al Mercat de les Flors i a la programació estable del Teatre Goya. L'Esbart Sant Martí s'ha caracteritzat, junt amb altres esbarts del país, per la seva recerca d'un llenguatge propi que, evolucionant des del respecte a la tradició i als passos en què es fonamenta la dansa tradicional, sigui capaç d'oferir un espectacle de qualitat que pugui arribar a seduir un públic més ampli.

En el transcurs de la primera part de "Rosa dels Vents" l'esbart té l'ocasió de demostrar la seva versatilitat en diverses facetes de la seva activitat dansaire. S'inicia amb la part més convencional de tot el muntatge, quatre danses tradicionals representatives de diversos indrets dels Països Catalans -el Ball Pla de Lladurs, la Bolangera de Solsona, el Bolero de Ciutadella i les danses de Carlet-, que donen fe de la varietat de la dansa tradicional del país. És també, entenc, tota una declaració de principis de l'Esbart: la creativitat neix d'uns orígens, d'unes arrels, de les quals no cal renegar, ans al contrari, que cal conèixer i conrear adequadament i a partir de les quals hom pot experimentar nous llenguatges.

Tot seguit, ens endinsem en un dels moments més aconseguits de l'espectacle. "Puigsoliu", la darrera obra de Joaquim Serra, és, per a molts, la seva obra mestra. És una música altíssimament suggerent, tota ella és emoció continguda, i -encara que és fàcil dir-ho a pilota passada- jo crec que és una obra que demanava a crits que algú la interpretés en clau de dansa catalana. La claredat de la música, aquesta mediterraneïtat tan lluminosa que es reflecteix en l'obra de Serra, ha estat magníficament interpretada per la coreografia d'en David Martínez. I no només per la coreografia sinó també per un bonic joc de llums i un vestuari basat en el blanc més pur. En consonància amb el tipus de coreografia s'ha optat per la versió simfònica en detriment de la de cobla.

La primera part es clou amb tres danses de creació sobre músiques de grups d'arrel tradicional, seguint la línia encetada amb "Mediterrània". La rosa dels vents gira ara el rumb cap a les Illes Balears, i dos temes del grup S'Albaida i un altre de Cap on 'Nam posen un final més desenfadat i ens encomanen l'alegria de viure en aquest racó de món. Moments brillants amb tota la companyia en escena ballant, i jo crec que fruint també, de la dansa.

Però el gruix de l'espectacle "Rosa dels Vents", que ocupa tota la segona part del programa, és "Fill de la Terra": tot un repte per a l'Esbart i per al coreògraf enfrontar-se a una dansa de creació de quaranta minuts de durada, dividida en nou coreografies, amb l'objectiu d'escenificar la llegenda del comte Arnau. D'entrada, l'obra partia d'un encàrrec del Cicle de Representacions del Mite del Comte Arnau de Sant Joan de les Abadesses, per a ser representada al claustre del Monestir on està ambientada la llegenda, lloc on fou estrenada el mes d'agost passat en el marc del festival que cada any acull obres de teatre, dansa o música que recreen el nostre mite nacional.

Un repte també perquè hom podria qüestionar la tria del tema i acusar l'Esbart de refugiar-se en un imaginari una mica caduc i vuitcentista, si el que pretén fer és dansa de creació, per comptes de buscar arguments més contemporanis. Jo no hi estaria pas d'acord. Tot país necessita uns mites, uns referents que l'identifiquin. El mite d'Arnau és un mite nacional una mica escarransit, si voleu, en comparació amb els grans mites europeus -Faust, Don Juan, Dràcula…- però ho és perquè el nostre país i la difusió de la nostra cultura també ho han estat, d'escarransits, per les circumstàncies que han hagut de passar i que tots coneixem, i no pas per les característiques del propi mite d'Arnau, perfectament equiparable en riquesa de matisos i força als seus homòlegs. Si bé el mite va néixer amb la Renaixença, gràcies a la divulgació de la cançó i a les aportacions de Balaguer i dels poetes jocfloralescs, va agafar veritable cos i brillantor amb Maragall i Sagarra, i són innombrables els escriptors i músics que hi han pouat part de la seva obra. I és que el comte Arnau no és una llegenda, només: com a mite, s'ha anat enriquint amb les aportacions dels creadors que s'hi han aproximat, prenent els matisos i colors de cada moment històric i estètic. Així ho van entendre també escriptors més moderns com Agustí Bartra, Rodolf Sirera o el mateix Joan Brossa, que tampoc no van poder sostreure's a la temptació del comte malèfic i van fer-se'l seu, modelant-lo a la seva manera tot incorporant-lo a la contemporaneïtat.

En l'aspecte musical, es podria haver caigut en la fàcil temptació d'aprofitar el material ja existent que havia generat la llegenda, molt d'ell compost per a música de cobla -Toldrà, Gil Membrado, entre d'altres-, una opció que podia haver estat vàlida, però poc arriscada i amb un handicap important: la divergència d'estils. En canvi, l'Esbart Sant Martí va optar intel·ligentment per confiar la música de l'espectacle al grup Tralla, del qual ja havia utilitzat les músiques de "Mediterrània", per tal que creés una nova composició ex profeso. Això permetia una simbiosi més natural amb el discurs coreogràfic i narratiu que es pretenia i, alhora, aportava una gran unitat a tot el conjunt. La decisió no podia haver estat més encertada. La música de Xavi Múrcia és, per a mi, un dels grans actius del muntatge. Tota ella està posada al servei de la coreografia, i dosifica perfectament els moments de força i empenta, amb la inclusió de la tenora i potents percussions, amb moments d'extraordinària dolcesa, com la cançó d'Adelaisa, cantada per l'excel·lent veu de Mirna Vilasís. També és molt destacable, per la seva gosadia, la versió de la cançó del comte Arnau al llindar de l'heterodòxia que ens ofereix Tralla, en un exemple de fusió d'estils. Fou una veritable llàstima de no poder gaudir de la música en directe en el teatre. Aquesta fou la diferència més notable -junt amb el fet insubstituïble de la màgia de representar-se en el precís lloc de la llegenda- amb l'estrena al Monestir de Sant Joan. Com a contrapartida, ara tenim un enregistrament discogràfic de gran qualitat.

La coreografia està basada -malgrat la inspiració maragalliana del títol- en la versió de Sagarra. L'Arnau de Sagarra és un Arnau més dur que l'Arnau de Maragall, que des d'un inici nietzscheà es va espiritualizant a mesura que avança el poema. El comte Arnau de Sagarra proporciona un argument més èpic, més teatral, que David Martínez aprofita i potencia en la seva coreografia. Hi ha un lloc també per a la dansa més tradicional, com el recuperat Contrapàs de Sant Joan. Tant en els moments en què tot el cos de dansa del Sant Martí és dalt l'escenari, com en els que els protagonistes -Arnau i Adalaisa- ballen sols, se succeeixen quadres d'extraordinària bellesa plàstica i coreogràfica, ben recolzats per una il·luminació molt acurada. Jo en destacaria la coreografia de "plany", un dels moments més punyents de l'obra.

Josep Maria de Sagarra no va voler redimir el comte Arnau, com ho havia fet Maragall, i va bastir un final molt més d'acord amb la tradició llegendària, que afirma que el comte Arnau encara vaga per les muntanyes del Ripollès condemnat per les seves malifetes. Aquest càstig etern ha estat una maledicció més gran encara per als creadors que des de la dramatúrgia han volgut aproximar-s'hi: com portar a escena de manera creïble el comte vagant per sempre i sempre més en una cavalcada prometeica? I és en aquest punt que el coreògraf ha fet la seva aportació més original, en la meva modesta opinió, al mite arnaldià: el comte és condemnat a dansar eternament, i dansa encara avui, dalt de l'escenari, en ple segle XXI, envoltat de dansaires vestits de carrer, amb texans. La imatge és certament xocant després d'un argument i una estètica tan medieval, però d'una gran càrrega visual. En aquell Arnau que cau a terra al final de l'obra exhaust, embriac de tant ballar, m'agradaria veure-hi la imatge, la icona feta realitat de tots els grups de dansa catalana amb ganes de connectar amb la sensibilitat d'avui.

TextMarcel Miquel

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Josep Maria de Sagarra "
· " Joan Maragall "

Per a saber-ne més...
· El Comte Arnau
· Teatre Romea
· Esbart St. Martí