Nit de sardanes amb Francesc Cassú

L’autor gironí presenta la integral de sardanes De nit al pont de Sant Agustí

Era una cosa diferent del que havia sentit fins aleshores. Algú m’havia proporcionat un enregistrament domèstic amb sardanes novíssimes pescades de la ràdio; a la caràtula no hi figuraven títols ni autors, i entre una rastellera de sonoritats ja conegudes, va sonar aquella música com un despertar ple de bons auguris. Era l’efecte d’un nou color sonor, l’evocació insòlita d’un paisatge imaginari... Qui ho havia escrit? Com? Què volia explicar? L’antòleg amateur no me’n va saber donar raó; la vaig fer escoltar a gent més entesa, fins que em van posar sobre la pista: la peça en qüestió duia per títol “De nit al pont de Sant Agustí” perquè el seu autor, un jove gironí de 21 anys, creuava cada nit aquest pont sobre el riu Onyar, tornant a casa des del conservatori de música. Curiosament, van informar-me, aquella petita joia havia estat rebutjada en un premi de composició perquè els segons curts tiraven un compàs més que els primers curts. (...)
Ha plogut molt des que vaig escoltar per primera vegada “De nit al pont de Sant Agustí” en una còpia domèstica que ja he extraviat però que puc substituir, ara, per aquest magnífic enregistrament amb totes les sardanes de l’autor. Durant aquests anys, he anat tractant més sovint Francesc Cassú i m’he fet el propòsit d’exigir-li, des de l’amistat i l’admiració, que no deixi de ser mai jove i rebel. Que el temps no el guanyi. Que sigui sempre jove, per somniar amb il·lusió nous horitzons artístics, i un dia qualsevol ens sorprengui amb una gran simfonia coral, o un concert per a piano i orquestra, o unes delicadíssimes variacions per a marimba; tant-se-val, si ens eixampla les possibilitats de ser feliços amb el seu art. I, sobretot, que sigui rebel. Rebel amb si mateix i amb els altres, perquè creï sempre amb exigència i honestedat personal, qualitats que són penyora de la música veritable.
Aquest és el camí, i no n’hi ha d’altre. Un camí que passa pel “pont de Sant Agustí”, i que ha de conduir Francesc Cassú i als que fruïm de la seva obra encara més enllà.

Jordi Lara

Girona. Concretament, l’Auditori Viader, relativament proper al Pont de Sant Agustí que vertebra, encara avui, l’obra per a cobla de Francesc Cassú. Aquest gironí nascut l’any 1965 amb una intuïció inusual per a la creació, canalitzada des d’un bon inici en el terreny musical i, específicament, en la composició, ha deixat enrera l’epítet de jove promesa per convertir-se en un autor de referència. Bona prova n’és la tasca assolida com a director titular de la cobla La Principal de la Bisbal, càrrec exercit anteriorment pel seu pare, Josep, de qui ha après la disciplina i curiositat necessàries per créixer com a professional. Pare músic i mare poetessa. Ambdues professions són ben presents en l’obra de Cassú, actualment professor d’harmonia i llenguatge musical al Conservatori Isaac Albéniz de la capital gironina: la música per esdevenir més enllà de tot, una passió convertida en motor de vida, en professió i anhel. La poesia, per impregnar, gairebé sense voler-ho, cada pentagrama, cada melodia, cada nova composició i, en última instància, cada nou títol. Els seguidors de Francesc Cassú poden ja acostar-se a l’obra sardanística integral d’aquest músic gràcies al treball De nit al pont de Sant Agustí (Audiovisuals de Sarrià), una veritable antologia acuradament tractada des del punt de vista musical –la direcció de Cassú i les interpretacions de la Principal són, en aquest sentit, tota una garantia- i també en la posada en escena. Bon disseny, textos molt ben treballats –a càrrec de Jordi Lara, director del programa Nydia de TV3 i redactor de L’Obra- i un acte de presentació amb nodrida representació institucional. El president de la Comissió de Cultura de la Diputació de Girona, Joan Bagué, i el delegat territorial a Girona de la Generalitat, Joan Domènech, van presentar oficialment el disc el passat 7 de maig, acompanyats per un il·lusionat Francesc Cassú, glossat per l’autor dels textos del llibret, Jordi Lara. La presentació va incloure l’actuació en directe del Ballet Danzares, amb Iván Betancourt i Daimell Otero revisionant la partitura de De nit al pont de Sant Agustí amb una coreografia de tall neoclàssic, així com la interpretació de dues sardanes de Cassú: l’enigmàtica La ballarina i el soldadet de plom i Ferm Amor, interpretades per la Principal de la Bisbal en un acte convertit en veritable homenatge al jove compositor. Ara només manca esperar, de nou, que el Cassú autor continuï sorprenent els seus seguidors, cada vegada més nombrosos i, sobretot, més fidels a la línia estilística, a voltes agosarada, sempre emocionant, de qui ha liderat una nova generació de músics que han trobat en la cobla la millor eina d’expressió. Bona mostra de l’admiració que desperta Cassú n’és el text introductori a aquesta valuosa antologia, escrit per Jordi Lara, i del qual us n’oferim un fragment.

El Disc

Escollir De nit al pont de Sant Agustí com a títol d’aquest treball no és gratuït. La referència és ràpida, clara... Apel·la al nom d’una sardana de Francesc Cassú però també a l’essència d’un seguit de voluntats, de perquès que el mateix autor enumera –com llegim més endavant- i esdevé, sense voler-ho, el títol d’una magnífica antologia del que és i vol ser la sardana: dansa, sí, però sobretot MÚSICA. En majúscules, defugint els apriorismes, directa a l’emoció, com són les obres de Cassú. El disc inclou tretze títols ordenats cronològicament i s’obre amb Impressió (Desembre de 1982), la primera, escrita amb només 16 anys. Segueix Recordança (Abril de 1983), segon premi al premi de composició “Mestre Conrad Saló”, Dolça, de Nadal (Gener de 1985), peça de lirisme obligat que evoca un amor de joventut, De nit al pont de Sant Agustí (Febrer de 1986), tot un clàssic de la nova música de cobla, A la Bisbal, aplec d’argent (Juny de 1988), composta per ser estrenada al 25è aplec de la Bisbal i la primera sardana que Francesc Cassú va compondre pensant expressament en el públic ballador. El disc inclou també Cent a cent (Octubre de 1988), una autèntica sardana monumental, tant per les dimensions com per la concepció èpica de l’obra., Fragància de violetes (Març de 1991), dedicada a la prestigiosa colla sardanista “Violetes del Bosc” i, en especial, al seu capdanser, Sebastià Alba, Ferm amor (Juny de 1992), una obra plena de contrastos i dinàmiques, escrita per festejar el 25è aniversari de casament dels pares del compositor, el fiscornaire i compositor Josep Cassú i la poetessa Carme Jordi, la Sardana d’en Tocasons (1993), en relació a la festa creada l’any 1993 a Taradell en memòria del cèlebre bandoler mort en aquesta vila osonenca, sota el guiatge de l’etnocoreògraf Manuel Cubeles, El pati de l’abadia (Abril de 1994), composta a petició dels sardanistes de Breda i 50 anys de festa (Setembre de 1997), sardana commemorativa dels 50 anys de presència de La Principal de la Bisbal a la festa major de Besalú, la peca descriu la feina que hi fa cada any aquesta cobla-orquestra. Tanquen l’enregistrament l’excel·lent versió de La ballarina i el soldadet de plom (Novembre de 2000), sens dubte, una de les obres més fascinants del compositor i Vent de llevant (Abril de 2002), la darrera, un homenatge als impulsors de l’Aplec Pairal de Catalunya, l’Aplec de Calella. –en especial, a la família Pedemonte-, i estrenada amb motiu del 75è Aplec de la Sardana de Calella.

-----------------------------------------

Els perquès de Francesc Cassú


L’acurada edició del disc permet incloure no només els comentaris sobre la figura i obra de Cassú escrits per Jordi Lara. També dóna peu a un tête à tête de l’autor. De nit al pont de Sant Agustí fa pròxima la veu de Francesc Cassú al del seu públic. Ho demostren els arguments esbossats pel gironí i que volen explicar el procés de creació d’aquest treball. Cassú escriu:

Uns quants perquès

Han passat vint anys des que vaig escriure la meva primera sardana. N’he fet, en aquest temps, tretze. I he tingut la sort que totes han estat estrenades per la cobla que fa deu anys dirigeixo, La Principal de la Bisbal.

He volgut reunir-ho tot en aquest enregistrament que, què voleu que us digui?, em fa molta il·lusió. Són tretze trossets de la meva vida que, un cop parits, han fet el seu camí. Uns amb més èxits que d’altres, uns amb més compromís que d’altres.

I ara, com aquell qui fa un dinar familiar, ens trobem tots plegats i en fem una festa: les sardanes primeres, amb l’espontaneïtat i la innocència de la joventut; les darrers, amb la responsabiliat que la maduresa pretén assolir; les més escoltades, amb la rotunditat de l’èxit; les més desconegudes, traient el cap per buscar un lloc millor.

Totes, però, escrites amb el llapis del cor i la goma d’esborrar del cap. Un cor i un cap que han volgut fer-ho tan bé com han pogut. si se n’han sortit més o menys bé, ja ho direu vosaltres.

Em despullo davant vostre i us mostro un pilonet de sentiments. Tots, això sí, en forma de sardana.


I aclareix –potser preveient el neguit dels puristes-: Potser hi trobareu a faltar els flabiols inicials. És una aposta personal que pretén donar a la sardana un nou format –en la seva vessant de concert, evidentment. Sempre he considerat que, musicalment, no tenia cap sentit la mateixa introducció –i en el mateix to!!- per a totes les sardanes.