Publicacions del Vendrell

“1907. Fa un dia clar d’estiu, al Vendrell. La marinada que puja des del Serrallo, carrer de Mar amunt, fa estremir la gralla Marieta, que pren la fresca a la barana del campanar.” La gralla, en aquest cas, no és l’instrument musical tan arrelat a la capital del Baix Penedès. És un ocell que fa anys niuava al campanar, ben a prop d’on s’està l’àngel que marca de quin cantó bufa el vent. L’àngel i la gralla són els dos protagonistes, els narradors d’excepció, de la “Petita història de les sardanes al Vendrell, Ciutat Pubilla”, escrita per Pilar López Ser-ra i il·lustrada per Pilarín Bayés. El llibre s’inclou en la col·lecció de “Petites històries” de l’editorial Mediterrània, que pretén apropar personatges, institucions i realitats socials als més petits. Salvador Dalí, el cava, la Festa Major de Gràcia, Esquerra Republicana… són alguns dels cent quaranta-quatre monogràfics editats fins ara. N’hi ha alguns d’estrictament relacionats amb el Vendrell, com les biografies de Pau Casals (núm. 21), Àngel Guimerà (núm. 28), el casteller Jan Julivert (núm. 74), el pianista Benvingut Socias (núm. 133) o el dedicat al museu Deu (núm. 96). La “Petita història de les sardanes al Vendrell, Ciutat Pubilla” és un llibre ben escrit. La narració vol apropar-se als nens i nenes, però també captiva els grans. Les dues Pilars (López Serra i Bayés) han aconseguit un treball rodó, que es basa en fets històrics però que no es fa carregós. Així, descobrim que el primer cop que la sardana va sonar al Vendrell va ser el 1907. L’esdeveniment deuria ser impactant, perquè l’any següent dos músics vendrellencs de volada internacional van estrenar sengles sardanes: “Festívola”, Pau Casals, i “Planyívola”, Benvingut Socias. Els estralls de la Setmana Tràgica, la fundació d’una colla sardanista i la proclamació del Vendrell Ciutat Pubilla són altres esdeveniments claus per a la vida sardanística del municipi. El fet que El Vendrell sigui, enguany, la capital de la sardana ha motivat aquesta i altres publicacions.

Coincidint amb l’edició de la “Petita història de les sardanes al Vendrell, Ciutat Pubilla”, el 22 d’abril, també es va presentar el disc compacte “13 sardanes d’autors vendrellencs”. Ja és habitual que les ciutats pubilles editin un enregistrament amb sardanes d’autors locals. El resultat acostuma a ser forçosament desnivellat i sovint mancat d’interès. El disc compacte del Vendrell, però, té algunes particularitats. Per exemple, que el municipi ha tingut sempre músics de prestigi reconegut. Així, trobem sardanes d’autors majúsculs, com els germans Casals o Benvingut Socias. De Pau Casals s’ha enregistrat la sardana de l’exili, l’arxiconeguda “Sant Martí del Canigó”. Jo, tractant-se de Pau Casals, m’hagués permès la llicència d’incloure-hi, també, la primera composició sardanística de l’autor, “Festívola”. Són dues composicions contraposades, “Sant Martí del Canigó” és un poema simfònic en forma de sardana i “Festívola” és una composició de tall empordanès, en la línia dels clàssics Bou o “Xaxu”. No s’haguessin fet nosa i els oients podríem constatar la capacitat camaleònica del Pau Casals compositor. Del seu germà Enric (del qual parlarem més extensament d’aquí a unes línies) la cobla n’ha enregistrat la peça “El Vendrell”, datada el 1948. De Benvingut Socias, el concertista de piano famós mig segle enrere, s’ha triat “Planyívola”, la sardana que li va estrenar la cobla Lira Olotina el 1908. Un altre compositor destacat és Agustí Cohí Grau, autor de vuitanta sardanes, almenys vuit-centes instrumentacions de ballets i una vintena d’obres simfòniques. “Sóc del Vendrell” és la sardana de Cohí Grau enregistrada. (Aprofito per recomanar el disc compacte “Agustí Cohí Grau, obres simfòniques per a cobla”, en què la cobla Sant Jordi acompanya solistes de violí, violoncel i saxòfon tenor). Entre els autors locals del Vendrell hi ha un estol de músics no necessàriament professionals, molt vinculats a la música tradicional, que en el seu moment també van escriure sardanes. És el cas de Carles Gestí, autor de “Nens del Vendrell”; Pere Trilles, autor de “Brosta catalana”, i de Jaume Vidal, el mític graller conegut com “el carboner” o “el submarino malvado”, autor de la sardana “Camperola” (que no s’ha de confondre amb la peça homònima d’Eduard Toldrà). Finalment, del disc compacte vendrellenc destacaria un grup de compositors joves, amb coneixements musicals sòlids i amb bona intuïció per a la instrumentació per a cobla. Són Jordi López Serra (pianista, guitarrista, graller, percussionista, jazzista…), que ja ha escrit nou sardanes, la darrera de les quals és “M’ho han dit els teus ulls”; Carlota Baldrís (directora de l’Escola Municipal de Música Pau Casals), autora d’una única sardana, “Aires vendrellencs”, i Josep Maria Guitart, que ja n’ha enllestit una dotzena, entre elles “El Vendrell, Ciutat Pubilla”, la sardana oficial del pubillatge.

El 24 de maig, al Centre Cívic l’Estació, es va presentar un altre llibre: “El Vendrell i la sardana”, signat de nou per Pilar López Serra, aquest cop amb la col·laboració de la investigadora Remei Estéban Nin. El binomi López-Estéban, com el duo López-Bayés, ha donat bons resultats. D’una banda, una periodista i correctora, i de l’altra, una sardanista i investigadora de la història local. Parlem d’un llibre que vol ser la crònica del pubillatge, però que no és tan sols això. En la segona part, la publicació se centra en el pubillatge (esdeveniments, fotografies, la lliçó magistral de Juli Grandia, gerent de l’Auditori Pau Casals, etc.), però en les primeres pàgines és un estudi exhaustiu sobre la presència de la sardana a la vila. Remei Estéban ha buscat les dades relatives a la música i la dansa al Vendrell, i Pilar López Serra les ha ordenades: l’arribada de la sardana, el 1907; les visites de La Principal de la Bisbal i Juli Garreta al xalet de Pau Casals, des de 1911; la interpretació de “La Santa Espina” per celebrar el final de la dictadura de Primo de Rivera, el 1930; la creació d’una colla sardanista encara en actiu, Els Dansaires del Penedès, del 1946; etc. El llibre es complementa amb fotografies històriques i amb comentaris sobre les diverses colles sardanistes que hi ha hagut a la vila. També reprodueix un article publicat originalment en aquesta revista, a “L’Obra” núm. 10: “Pau Casals i la sardana”. En general, el llibre té una dimensió local, per això peca d’enumeracions inacabables de balladors o d’activistes sardanistes. En canvi, té molt d’interès antropològic. Etnomusicològic, si voleu. És la crònica de com una música i un ball desconeguts arrelen en una ciutat de la Catalunya Nova, la capital del Baix Penedès. L’esdeveniment no deixa de ser una revolució sociocultual de primer ordre.
Finalment, la quarta i darrera publicació promoguda per la comissió del Vendrell Ciutat Pubilla és un altre enregistrament. Són tretze sardanes d’Enric Casals, en la versió de la Cobla de Cambra de Catalunya, dirigida per Marcel Sabaté. El llibret que acompanya el disc compacte el signa Jordi Lara, i és una bona aproximació a la figura i l’obra d’Enric Casals, sovint eclipsat per la figura del seu germà: “Per a molts, per a la majoria, Enric Casals va ser, sobretot, el perfecte i diligent ajudant de Pau Casals. Un fenomen artístic i humà com Pau Casals és un huracà desfermat que trasbalsa i engoleix, per bé o per mal, tot el que l’envolta. Des de ben menut la vida de l’Enric està marcada per la carrera del seu germà”. Enric, quinze anys més jove que Pau, va ser un bon violinista, director i compositor. Va actuar arreu del món al capdavant del seu quartet de corda, va dirigir les orquestres de més renom i va escriure una trentena de sardanes, una suite per a violoncel sol i dos concerts (un de violí i l’altre de violoncel). En el seu catàleg la sardana hi té un pes específic. Són sardanes de concert, interpretades ara per una cobla que, com el seu nom indica (Cobla de Cambra de Catalunya), es dedica a aquest tipus de repertori. Però entre les peces enregistrades també n’hi ha algunes de caràcter ballador, com “La mainada de Sant Salvador” o “Sardana de carrer” (noteu que aquesta és l’única del disc que té contrapunt introductori). N’hi ha d’altres que són com petits poemes simfònics. Sardanes programàtiques, descriptives, com “Trista”, “Heroica” i, sobretot, “Angoixa”. Enric Casals experimenta constantment en la forma sardana. A “Tarragona”, per exemple, la tenora (en aquest cas Jordi Molina) aguanta una nota llarga que uneix curts i llargs. Aquesta mateix peça, com “Catalunya avant”, comença amb un solo de tamborí. Són provatures que el compositor introduïa en dates molt reculades, a les dècades dels anys deu i vint. L’interès de l’enregistrament és, per tot això, excepcional.

El Vendrell ha sabut aprofitar l’empenta del pubillatge per promoure edicions útils. La història de la sardana a la vila i la música d’Enric Casals són, a més, aportacions necessàries. Sobresurten de l’estil sentimentaloide, d’interès molt relatiu, a què ens tenen acostumats massa ciutats pubilles.


Text Esteve Molero, periodista i músic

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " El Vendrell "
· " El Penedès "
· " Pau Casals "
· " Àngel Guimerà "

Per a saber-ne més...
· " Àngel Guimerà "
· Pau Casals a l'ONU
· Pau Casals