Un any per cent: els actes commemoratius del centenari dels esbarts dansaires

La primera de les actuacions de caire artístic va ser la reconstrucció de la primera ballada d’un esbart al mateix Vic que havia vist néixer aquell verdaguerià Esbart de Dansaires dins la Societat Catalunya Vella el juliol de 1902 en el marc de les festes de Sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat. Un punt de partida, per tant, de molt bon nivell. L’encàrrec d’aquest treball, a la vegada històric i artístic, es va fer a Tomàs Manyosa, i val a dir que va mirar molt encertadament d’aconseguir la confluència d’aquestes dues vessants dalt de l’escenari del Teatre Atlàntida la nit del 20 d’octubre del mateix 2001. Aquella representació fou vista pel nombrós públic assistent amb una consideració especial, lluny dels paràmetres d’un espectacle d’avui, en sintonia, en canvi, amb el que podia haver estat una ballada d’esbart dalt d’un escenari cent anys abans : per una nit, tots ens vàrem convertir en els nostres avis. La senzillesa de l’espectacle amaga, però, com sol passar sovint, un acuradíssim treball de reconstrucció des de l’Arxiu Episcopal de Vic, que es materialitzà en el programa de mà , o l’adequació de l’acompanyament musical al que devia ser habitual en aquells primers anys del segle XX, tot passant per la singularització de la indumentària dels dansaires.
Els actuants pertanyien a l’Esbart Català de Dansaires, el degà dels nostres esbarts, i als dos esbarts de la comarca d’Osona, l’Esbart Castell de Tona i l’Esbart Sant Genís de Taradell, i la formació orquestral dirigida per Joan Gómez. La ballada va ser precedida per la lliçó inaugural, diguem-li potser magistral, perquè ho va ser, dictada per Vicenç Villatoro a propòsit del Centenari dels Esbarts Dansaires, després que les autoritats, l’alcalde de Vic Jacint Codina, el president de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires Andreu Garcia i el president del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana Joan Vidal obrissin l’any del Centenari. La conducció de tot el conjunt, a càr-rec de Jordi Lara.

Per tal de satisfer l’interès suscitat per la reconstrucció abans presentada l’Agrupament va programar un seminari monogràfic, el catorzè de la sèrie, de nom “Ballat a Vic-1901”, que s’impartí al Centre Cultural de Martorell els dies 1 i 2 de desembre de 2001, sota la coordinació de Tomàs Manyosa i mestratge d’ell mateix i d’Anna Bigas i acompa-nyament musical de Joan Gómez i Cristina Montull : s’hi ensenyaren aquelles primeres danses, ja representades a Vic anteriorment, més algunes d’altres de la mateixa època. S’aprofità per lliurar abundosa documentació sobre tots aquests balls treballats.

Ja entrada la primavera, l’Agrupament, amb la molt eficaç col·laboració de l’Agrupació d’Esbarts de les Comarques Tarragonines, i molt especialment dels membres de l’Esbart Santa Tecla de Tarragona, va organitzar unes jornades de reflexió al voltant de les manifestacions coreogràfiques de tema religiós sota el lema “Dansa i religió” els dies 6 i 7 d’abril de 2002 dins del marc incomparable del Monestir de Poblet, l’abat del qual, Pare Josep Alegre, donà tota mena de facilitats per tal que els participants s’hi trobessin còmodes. I així fou. La sàvia conjunció de noms i entitats programades, unida a la interessant intervenció dels assistents van determinar una trobada de prou nivell per obrir als esbarts la possibilitat d’intercanvi d’experiències amb el món universitari i de crítica teatral: sortir més enllà dels llindars sempre resulta profitós, especialment si es fa amb l’acompanyament de Josep Bargalló, Manuel Cubeles, Iolanda Garcia, M.Antònia Juan, Pilar López, Pep Martorell, Francesc Massip, Josefina Roma i Josep Lluís Sirera, a tall de conferenciants i participants en taula rodona i de les representacions del Ball Parlat de Santa Margarida de la Riera, de la Moixiganga de Valls, del Retaule de Santa Tecla i de la Moma del Corpus de València, a més d’un concert del grup de música tradicional Bufalodre de Valls. Finalitzades les jornades es va obrir un forum de debat, via internet, per tal de facilitar l’expressió d’opinions sobre les qüestions contemplades i/o debatudes durant els dos dies d’encontre.

Segueix en el temps un muntatge ambiciós pel que fa els objectius i la forma atípica, per contrast amb la tònica habitual de les representacions d’esbarts, l’espectacle “La dansa catalana a escena” desenvolupat el 26 de maig a l’Auditori de Sant Cugat del Vallès.
Va ser una sàvia combinació de relat històric, de merescut homenatge als mestres coreògrafs Manuel Cubeles, Salvador Melo i Albert Sans, de participació activa de dos col·lectius humans prou importants en els esbarts com són els infants i els veterans, de modulació de l’acompanyament musical: foren bocins diversos d’un llegat, el de les nostres danses tradicionals, que pot ser mirat amb ulls nous, tot parlant un llenguatge de principis del tercer mil·lenni. Aquest espectacle, amb vocació de síntesi, sota la responsabilitat de Lluís Calduch i d’Eduard Ventura a qui la comissió executiva del Centenari havia fet l’en-càrrec formal de la direcció general i artística, van aconseguir una refosa subtil de persones, entitats, estils abocats a la consecució d’una coherència, tot i l’aparent paradoxa. Cal, per la crònica històrica ressenyar els noms dels qui van fer possible aquesta milimetrada simbiosi. D’entrada, els membres dels Esbarts Ciutat Comtal, Dansaire de Rubí i Sant Cugat, amb la col·laboració especial de ballarins de la solvència d’Eulàlia Blasi, Lali Mel·lo, Carme Pous, Mercè Rius, M.Josep Serra, Toni Buendia, Josep M. Escudero, Joan Fosas i Joan Serra. La conducció de l’acte, impecable, a mans de Rut Martinez i Isidre Rubio amb textos de Jordi Lara. La part musical, la formació orquestral dirigida per Marcel Casellas sota el nom d’Orquestra dels Sons Essencials hi jugà un gran paper amb la seva versatilitat. El programa Nydia de TV3 va escriure i produir els set videos dedicats als tres coreògrafs homenatjats, als músics, als figurinistes i a l’experiència de ballar vista pels dansaires històrics, a més d’un video inicial que feia una panoràmica d’aquests cent anys d’història dels esbarts. Si hi afegim que músics de la dimensió de Manel Camp, Joan Figueras, Artur Gaià, Albert Guinovart, Lídia Pujol i el Cor Aurica dirigit per Frederic Oller hi van participar en viu, es pot deduir que aquesta representació va ser una autèntica i irrepetible peça d’orfebreria.

Els dies 1 i 2 de juny, en el marc del 46è Aplec d’Esbarts a Montserrat, es van desenvolupar un seguit de manifestacions relacionades amb la celebració del Centenari per bé que no organitzades directament per l’Agrupament d’Esbarts, que col·laborà molt gustosament amb l’Obra del Ballet Popular. En el recital de danses d’arrel religiosa del dissabte hi participaren el Grup Mediterrània de Sant Cugat del Vallès, i els Esbarts Rocasagna de Gelida, Dansaire Marboleny de Les Preses, Sant Martí de Barcelona i Dansaire de Vilanova del Camí. El diumenge, i coordinats per Núria Ardite, Anna Bigas, Gilbert López, Tomàs Manyosa i Jordi Torras, altres vint-i-un esbarts acompanyats per la cobla Ciutat de Terrassa dirigida per Jordi Nuñez, revivien les antigues danses ballades a Vic a les primeries del segle XX, una especial adhesió als actes de celebració del Centenari.

El dia 3 de juliol va encetar el seu camí per terres catalanes l’exposició “Esbarts : cent anys en dansa” produïda per l’Agrupament d’Esbarts i comissariada per Mercè Colomer. La imatge/símbol de l’exposició és una fotografia del ballet “Carnestoltes”, estrenat el 1982 per l’Esbart Dansaire de Rubí, on confluïren els grans talents de Manuel Cubeles, Rafel Ferrer, Fabià Puigserver, Albert Sans, Joaquim Serra: tot un símbol de col·laboració i dedicació. La manifestació pretén explicar de manera entenedora per tots aquells que mai han sentit a parlar d’esbarts la incidència d’ aquests en la trajectòria històrica del país. El discurs s’ha dividit en cinc àmbits : 1.-Els inicis, 2.-La força dels esbarts, 3.-Els esbarts i el patrimoni, 4.-Els esbarts i la dansa de creació i 5.-Els esbarts i la difusió de la cultura catalana. S’ha elaborat a partir de documentació gràfica, hemerogràfica, citacions d’escriptors i historiadors no necessàriament vinculats al món dels esbarts però si a l’època que es descriu, dades puntuals facilitades per persones i entitats, etc. amb voluntat de recerca i de despertar l’estímul de saber-ne més sobre el tema. En la presentació del mecanisme de realització de l’exposició es va contemplar un sisè àmbit, dit local, que preveia incorporar elements propis relacionats amb la temàtica a cada localitat on es produís la manifestació, fet que hauria de vincular-la més estretament al públic. Aquesta especial condició es va donar a bastament a la primera vila visitada : Rubí, tot un símbol pel món dels esbarts i de la dansa tradicional, ja que l’Esbart Dansaire de Rubí fou fundat el 1923 per Leandre Peracaula, amb un homenatge especial, i que ha mantingut un altíssim nivell artístic durant tota la seva llarga trajectòria. L’entitat rubinenca, responsable de Rubifolk, va exposar amb la màxima cura alguns dels seus fons patrimonials en l’àrea de l’esplèndida indumentària específica dissenyada per Maria Carbonell, Enric Majó, Mercè Paloma, Fabià Puigserver…L’exposició va ser present a Rubí del 3 al 14 de juliol.

Seguint el patró cronològic, una altre acte artístic de gran impacte pels esbarts participants: la possibilitat d’actuar a les impressionants instal·lacions del Teatre Nacional de Catalunya, a Barcelona durant la tarda i nit del dissabte 6 de juliol. Amb el títol de “Un país que dansa: apunts d’un centenari” es creuaven dues propostes. D’una banda, i a manera de fil conductor, la construcció d’ una geocoreografia dins dels Països Catalans a partir de danses populars i/o arranjaments coreogràfics que evoquessin les diverses contrades d’aquests, bé per la localització del grup que les presentava, bé per la inclusió en els seus respectius repertoris. L’altra proposta, els apunts d’un centenari es materialitzaren a la Sala Petita amb la participació de l’Esbart Sabadell Dansaire acompa-nyat per la Cobla Principal del Llobregat dirigida per Jordi Nuñez, de qui fou especialment celebrat l’acompanyament al piano del document cinematogràfic històric sobre l’Aplec de Falgars, tot plegat precedit d’una ponderada intervenció de Lluís Subirana sobre la centenària existència dels esbarts dansaires. Després, als jardins, i sota el lema “Les tradicions amb la dansa”, el col·lectiu Sabafolk dirigit per Tomàs Manyosa, va exposar clarament la varietat i riquesa de les nostres manifestacions de cultura popular : cantaires, castellers, coral, dansaires, diables, geganters, música de cobla, sardanistes, un bell i sentit homenatge a la commemoració dels esbarts dansaires.
En acabar, a l’espaiós vestíbul de la Sala Gran es va fer una desfilada informal de peces d’indumentària dels grups participants, per tal que els assistents avaluessin de prop la complexitat i la destresa en la confecció del vestuari dels esbarts : un sentit homenatge a les moltes hores de feina callada de les majordomies.
Ja a la Sala Gran, el públic va gaudir de l’aportació personalitzada dels diferents grups amb varietat d’estils i de sensibilitats: conduïts per la locució d’Eduard Garcia i de Carla Sanmartín, els Esbarts Bitrac Dansa d’Igualada, Dansaire d’Arenys de Munt, Dansaire de Mollet, Dansaires de l’Orfeó Gracienc de Barcelona, d’Encamp d’Andorra, Joventut Nostra de Barcelona, Manresà de Dansaires, Maragall de Barcelona, Marboleny de Les Preses, Sant Andreu de Ribesaltes, Sant Jordi de Barcelona, Sant Julià de l’Arboç, Sant Martí de Barcelona i Sícoris de Lleida, amb l’aportació interessantíssima de l’Associació Folklòrica Aires del Matarranya de Valderrobres, van menar el públic en aquest viatge virtual per terres catalanes. Impressionant l’escenari final amb els gairebé quatre-cents participants en aquest macroespectacle. La direcció general d’aquest, tot un repte, la va portar David Martinez, molt ben secundat per Enric Martinez i Joan Manel Miquel. Van homenatjar al públic constant i fidel d’aquests cent anys de representacions dels esbarts dansaires.

L’acte següent va ser l’arribada de l’exposició “Esbarts : cent anys en dansa (1901-2001) a la població rossellonesa d’Amélie-les-Bains, els Banys d’Arles en versió netament catalana, del 29 de juliol al 10 d’agost. També aquí va adquirir accents propis, amb exhibició d’indumentària pròpia de terres rosselloneses i una conferència donada per Mercè Colomer sobre la temàtica dels esbarts el dia 9 d’agost, emmarcat tot en la celebració de 60è Festival Folklòric dirigit per Sebastià Vilanou.
I seguint el fil cronològic s’arriba a la instal·lació de l’exposició al Museu d’Història de Catalunya, al Palau de Mar de Barcelona. En aquesta seu, d’una gran ressonància cultural, l’exposició ha posat l’accent en dues entitats especialment lligades a Catalunya i a Barcelona: L’Esbart Català de Dansaires i l’Esbart Verdaguer. La primera, l’entitat degana, va ser convidada a ballar unes danses a la inauguració amb acompanyament de El Grupet, i hi és present amb documentació i homenatge personalitzat al qui en fou l’ànima durant molts anys : Aureli Capmany. Mercès a l’estudiós i col·leccionista, membre de l’Esbart Català de Dansaires i de l’equip de treball de l’exposició Carles d’Abàsolo que ha prestat desinteressadament documents i peces esplèndides d’indumentària catalana de la seva col·lecció la manifestació es va enriquir notablement. Pel que fa l’Esbart Verdaguer, va ser Montserrat Mainar qui va facilitar de la mateixa manera part del seu fons documental referit a la primera època de l’Esbart, sota la direcció de Manuel Cubeles : dissenys, esbossos, programes de ma antics, peces que suggereixen l’alta consideració que el grafisme havia adquirit en una entitat capaç de tenir, en uns temps realment difícils, els anys quaranta, un “Departament de Plàstica”.
Com a novetat, un audiovisual-patchwork, composat de fragments de diferents danses extretes dels enregistraments específics de les actuacions del Centenari, es projectava continuament en una paret blanca : enlloc de diapositives estàtiques, es va creure més adient per representar dansa aquest enfilall de danses organitzades amb el següent criteri: de primer, el muntatge sobre l’Aplec de Falgars i altres que el programa Nydia, de TV3 havia cedit, seguit de les danses populars interpretades en els tres espectacles del Centenari, Vic, Sant Cugat i Teatre Nacional, per continuar amb un homenatge als principals coreògrafs Manuel Cubeles, Salvador Melo i Albert Sans, i les danses que d’ells es van interpretar en els dits espectacles, per seguir amb tots els altres coreògrafs, ordenats per any de naixement, tal i com figuren en l’àmbit quatre de l’exposició, a l’antologia de creadors. L’audició queda coberta per un enregistrament que explica, en breus mòduls alternant veu femenina i veu masculina i peces musicals pròpies del repertori dels esbarts, el contingut de l’exposició. Com a actes complementaris, es programaren actuacions de seccions infantils dels Esbarts Maragall i Sant Martí de Barcelona i del d’Arenys de Munt durant el matí de tres diumenges del mes de setembre, el 15, el 22 i el 20, a més d’una actuació nocturna de l’Esbart Ciutat Comtal, de Barcelona el divendres 27, tots ells durant el mes de setembre, període de permanència de l’exposició al Museu d’Història de Catalunya.

Els actes han de seguir amb la cloenda oficial del Centenari a Girona, amb la inclusió de l’exposició a la Fira d’espectacle d’arrel tradicional a Manresa i l’estada de l’exposició a Sant Cugat del Vallès durant la primera quinzena del mes de desembre.
Tant de bo que l’estela del Centenari sigui de profit per als esbarts.


Text Mercè Colomé / Fotos Arxiu Agrupament d'Esbarts Dansaires

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Esbart "
· " Esbart Verdaguer "
· " Agrupament d'Esbarts dansaires "

Per a saber-ne més...
· Esbart Català de Dansaires
· Esbart Dansaire