Conrad Saló , l'artista integral de la música de cobla

Conrad Saló va ser l’últim membre d’una antiga nissaga de músics empordanesos, originaris de Palau-Sator. La tradició musical familiar es perd en els segles, als temps de la primitiva arcaica cobla de tres quartans. Tenim constància que Eusebi Saló, dit l’avi Sèbio, era fuster, tocava les campanes en cas d’emergència local, dominava el tible i era el líder de la cobla “vella” de Palau-Sator, agrupació fundada a mitjan segle XIX. Els seus fills també van ser músics: Emili (fiscornaire, però, sobretot, contrabaixista) i Martí (solista de cornetí). El 1905, Martí va deixar el nucli familiar per anar a fer de músic, a manera del que avui diríem “free lance”. Va actuar a Granollers (orquestra Nova Catalana), a Esparreguera (Moderna Monnés), a Palafrugell (La Principal de Palafrugell), Cassà de la Selva (La Selvatana) i en dues etapes a la Bisbal d’Empordà (La Principal de la Bisbal). Va ser precisament a Granollers on va néixer el seu fill Conrad, el 1906. Un any abans hi havia nascut Emili, que també seria un músic destacat: trompetista i autor de sardanes tan espectaculars com “Tramuntanada”, “El Palau del Vent” o “Ventada de març”. El crític Isidre Molas, al segon volum del llibre La Sardana, va escriure: “Emili Saló és l’Stravinsky de l’actual música sardanística. Les seves composicions són l’antítesi de la música burgesa i patriarcal. Escriu per a dir-nos coses noves.”
Conrad Saló va rebre les primeres nocions de música de la mà del seu pare, com manava la tradició familiar. De molt jovenet, quan encara no tenia set anys, va ingressar a l’Escolania de Montserrat. S’hi va estar nou anys, al llarg dels quals va aprendre diversos instruments de vent, teclat i corda, així com harmonia, contrapunt i composició. En sortir-ne, el 1922, encara va ampliar coneixements a l’Acadèmia Casals, amb el violinista Enric Casals i el pianista Blai Net. Amb aquest currículum a les espatlles, el 1923 (conjuntament amb el seu pare i el seu germà), va incorporar-se a una de les cobles més importants del país, La Principal de la Bisbal. Interpretava els papers de violí i segon fiscorn. I s’encarregava de conduir l’autocar de l’orquestra, un Chevrolet. Al cap de poc més d’una dècada, el 1935, Conrad Saló va ser designat director artístic de La Principal de la Bisbal, responsabilitat que va assumir fins a jubilar-se, el 1977. Després va seguir vinculat a la formació en qualitat de director honorari, fins el vuit de juliol de 1981, data de la seva mort. La faceta més rellevant de la personalitat artística de Conrad Saló va ser precisament la de director. Era rigorós i exigent amb els músics, però també amb el públic. En els concerts de La Principal de la Bisbal no es podia fer soroll, ni parlar a mitja veu, perquè el mestre Saló oferia la seva energia, el seu talent, la seva personalitat artística a través de la música.

Al llarg dels quaranta-dos anys que va capitanejar La Principal de la Bisbal, Saló va aconseguir una cobla-orquestra única, excepcional. Ell mateix s’encarregava de fer els arranjaments per als concerts i les revetlles. La cobla, augmentada amb un tercer trompeta i un segon trombó, va fer un salt qualitatiu important. El metall quedava més ben compensat respecte al volum sonor de la canya, i les possibilitats harmòniques es multiplicaven enormement. El mestre Saló va escriure una setantena de sardanes, dotze de les quals han estat enregistrades recentment per la seva cobla, ara sota la batuta de Francesc Cassú. Són peces de caràcter vital, diàfanes, amb una instrumentació modèlica. El biògraf de Conrad Saló, Eugeni Molero, va escriure al llibre La Principal de la Bisbal, cobla de la Generalitat de Catalunya: “Conrad Saló no oblida que la sardana es deu, primordialment, als balladors, que són els qui fan possible la pervivència de la cobla en mantenir la palpitació multitudinària i enfervorida a les ballades i els aplecs. (...) El cert del cas és que Saló ha sabut estructurar una obra digna, inspirada, de línia melòdica clara, molt ben concebuda. Les seves sardanes, a més dels atractius musicals i rítmics, presenten una instrumentació rica, on els recursos de la cobla s’aprofiten en tota la gamma de possibilitats que ofereixen. La major part de les seves sardanes gaudeixen d’una legítima anomenada, incorporant-se per dret propi a l’antologia ideal de la nostra música.” En la selecció que ha publicat la discogràfica Audiovisuals de Sarrià hi ha una bona mostra d’aquesta música. Des de peces arxiconegudes, com “L’aplec de tardor” (Sardana de l’Any el 1980) o “Als peus de la Verge”; fins a composicions de lluïment instrumental, com “Sol de Banyuls” (amb les intervencions solistes del tenora Josep Gispert i el tible Lluís Pujals) o “La tertúlia” (en la versió dels fiscornaires Josep Riumalló i Joan Margalef, que toquen tan conjuntats que semblen un de sol). Hi ha algunes composicions especialment significatives, vinculades estretament a la vida de l’autor, com: “Bona llavor”, escrita en record de Josep Maria Soler, antic director de La Principal, o “Preat Company”, composta amb motiu de la mort del trompetista i contrabaixista Paco Capellas. Completen l’enregistrament les sardanes “Amics de Mataró”, “Palafrugell i Tamariu”, “Aura del Tura”, “L’Albert i en Cesc”, “Mil·lenari” i “La festa de Sant Martirià”, sempre en la versió justa, acurada, de La Principal de la Bisbal. Totes aquestes peces demostren que Conrad Saló aconsegueix, personifica, la perfecció tècnica de la cobla.

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Conrad Saló "

Per a saber-ne més...
· Biografia Conrad Saló