D’Itaca a les sales de concert

Sota el títol “Impressions (concert visual per a cobla)” Josep M. Pey –col·laborador habitual d’aquesta revista- ens proposa un concert de música de cobla diferent. Tot i que, quant al fons, no deixa de ser un concert interpretat per una cobla davant d’un públic assegut en un teatre, la forma d’oferir-lo és absolutament innovadora, començant pel nom: “Impressions”. És la primera vegada que una servidora assisteix a un concert que no es diu “Concert de Nadal” o “Concert de sardanes i música per a cobla” o “Tradicional concert de...”, amb el corresponent ordinal al davant. Aquest fet ja encurioseix. Per què “Impressions”? Per què un títol? El misteri es va desvetllar els dies 17 i 18 de novembre al Teatre Alegria de Terrassa, de la mà de Jaume Vilà –director musical-, la cobla Ciutat de Terrassa i tot l’equip tècnic que hi ha al darrere d’aquesta proposta.
El programa de mà ens dóna unes quantes pistes. Per exemple, la definició d’“impressió”: “Efecte sobre l’ànim, especialment viu, pregon”. També es parla d’ “impressionisme”: “Corrent estètic que se centra en els temes quotidians en una sola i ràpida sessió, i aconsegueix visions fugaces amb pinzellades breus”. Sota el títol de l’espectacle, figura un petit text que diu: “Un viatge, al llarg del qual anirem emplenant la partitura en blanc de la vida, amb la llum i el color d’una paleta impressionista que, a partir de sons locals, descriu impressions universals”. Prometedor. Un cop d’ull al “programa musical” evidencia una acurada selecció de títols i d’autors, tots ells ben significatius en la composició per a cobla, d’una gran vàlua musical i de gran dificultat tècnica en la seva execució. Resulta molt suggerent el fet que cada peça tingui una mena de subtítol: “La Rosada” de Juli Garreta, “El ressorgiment d’un nou dia”; “Ventada de març” d’Emili Saló, “La ràbia i la follia són el vent del món”; “La Nit de Nadal” de Josep Grivé, “Mirar amb ulls d’infant”; etc. Cada vegada és més gran la curiositat, però de seguida s’apaguen els llums i una meravellosa veu en off –la de Pere Arquillué- dóna pas, recitant fragments de poemes de diversos autors, a l’aparició dels autèntics protagonistes -els músics- els quals comencen a aparèixer ara un, ara dos, un per aquí, l’altre per allà, interpretant “La Gala de Campdevànol” fins que se situen a dalt de l’escenari, però no en la disposició habitual. Tot seguit, sona “La tertúlia” de Conrad Saló, i els músics “dialoguen” musicalment entre ells. Original, ben lligat. Continua l’espectacle –ara ja sí amb els músics asseguts de manera “estàndard”- i diferents estímuls visuals i auditius s’aniran succeint.
Quant a l’execució de les sardanes, s’abandona la tradicional fórmula de dues tirades de curts i dues tirades de llargs; tampoc hi ha “introit” i el cop final se sent poques vegades. No hi ha director a l’escenari; al final sabrem que dóna les necessàries entrades des d’un circuit tancat de televisió. La selecció musical és, com ja he comentat, excel·lent: connecta perfectament amb la idea, amb el concepte del concert; la interpretació de la cobla, meritòria. Donada la dificultat tècnica de les peces escollides s’ha de felicitar tots els instrumentistes per la tasca realitzada i, evidentment, també Jaume Vilà, el director, el qual ha aconseguit una molt bona sonoritat.
Tot i que la cobla ocupa l’espai central de l’escenari, al seu darrera hi ha un ciclorama on, de tant en tant, es projecten imatges i altres efectes visuals, així com una passarel·la on evolucionen dos ballarins que apareixen en quatre o cinc ocasions. La música va seguint un fil, com ja avançava el programa, talment com un viatge que barreja el pas del temps cronològic i del temps vital.
Acompanyant-la i fent de nexe entre una sardana i una altra, l’espectacle ofereix una sèrie d’imatges, llums, sons, veu o figures humanes: de vegades fan referència explícita a alguna de les sardanes i de vegades són abstractes. Pel que fa a aquests estímuls, la idea exposada al dossier de presentació d’aquesta proposta és molt encertada: ” aquests elements visuals no busquen distreure l’atenció d’allò que els músics interpreten; ans al contrari, reforcen tota la càrrega emotiva de la música, ajudant a transmetre amb plenitud les “impressions” que ens evoquen les diferents melodies”. Amb tot, en una línia de crítica constructiva –això sempre- i com a espectadora i assistent a concerts de música per a cobla i, també, a espectacles de dansa –sobretot catalana i contemporània- cal dir que s’hauria pogut treure més profit del desplegament tècnicoartístic -sobretot de les imatges projectades- sense que això perjudiqués l’audició musical; suggeriment que faria extensiu a la presència en escena dels dos ballarins.

Així doncs, un espectacle que engloba una proposta interessant i innovadora que espero que es reculli de cara a enriquir la posada en escena i l’estètica del panorama musical del país. El nostre llegat musical és ja de per si prou ric; si a aquest fet li afegim una mica d’imaginació, el resultat pot ser sorprenentment engrescador. I Josep M. Pey ho aconsegueix. Aquest projecte omple l’oïda de contingut: gaudim de la música per ella mateixa però, a la vegada, ens mostra un camí, un viatge; en definitiva, ens “impressiona”.