L’Esbart Ciutat Comtal a través de 3 coreografies

De mica en mica, la dansa ciutadana.

Josep M. Fuentes, de la junta directiva de l’Esbart Ciutat Comtal, ens avisa que la proposta presentada el 4 de novembre de 2000 en el marc de la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional de Manresa és pionera: “Ningú no havia coreografiat Serrat abans que l’Esbart Ciutat Comtal. Darrerament hi ha hagut una proposta en aquest sentit al Lliure, però la coreografia d’en Lluís Calduch és anterior”.
Efectivament, el material sonor del qual parteix “De mica en mica” són quatre cançons de Joan Manuel Serrat instrumentades per a cobla i base moderna per Jordi Molina i Jesús Ventura. Com sempre, la idea sorgeix de la intimitat personal del coreògraf, Lluís Calduch: “Jo sóc del Poble Sec i en Serrat sempre l’he sentit molt proper.”
La tria musical, amb el rerefons socialitzador, espontani i pròxim dels temes de Serrat, determina el to general de l’espectacle, des del vestuari a la proposta coreogràfica. Per tarannà o intuïció, Calduch ha sintonitzat amb el to de la música i ha inventat el que podríem anomenar la dansa ciutadana. Per exemple: si en la dansa tradicional home i dona assumeixen uns rols molt diferenciats, en la dansa ciutadana seria una relació explícitament igualitària. Però això només és un dels trets d’aquesta nova dansa.
Comença la música, una transcripció formidable del “Conillet de vellut”, a la qual segueix “De mica en mica”. L’escenari, net d’elements escenogràfics sense que arribi a ser un espai abstracte, com veurem, és il·luminat per un disseny neutre. De seguida s’omple de dansaires, nois i noies desaparellats, vestits per Pau Fernández en una línia esport, neta, també significativa: polo de colors diversos i els mateixos pantalons blancs per a tothom –és a dir, diversitat i complicitat alhora-, i una vamba plana que afavoreixi la desimboltura, la naturalitat. Aquesta mateixa naturalitat, que es tradueix en una dansa gairebé caminada, va transformant l’espai escènic en un espai urbà. No pas de qualsevol ciutat: de Barcelona. La Barcelona de Serrat i de Calduch. L’espectador somriu; imagina aquesta coreografia i els seus ballarins passejadors com la munió de personatges que es creuen un dia qualsevol a qualsevol hora a l’alçada de Canaletes. Com els vianants que pugen i baixen, que tàcitament han acordat de travessar el carrer cadascú per la seva dreta, també els ballarins ciutadans es mouen acordadament amb la mateixa coreografia tot just perfilada, soterrada i tènue, tan fresca. Igualment, vianants i ballarins, com indica el seu vestuari, se saben diferents i tanmateix compartint la sensació de formar part d’una ciutat, Barcelona, amb una personalitat tan oberta com acollidora.
I tan mediterrània. Com la peça que ballen tot seguit: “Mediterráneo”, que en la transcripció per a cobla adquireix una llum encesa que sorprendria el mateix Serrat. Quan aquesta proposta de l’Esbart Ciutat Comtal va ser emesa pel programa “Nydia” de TV3 diversos espectadors es van interessar per adquirir una còpia d’aquests arranjaments. Per què Calduch no va decidir ballar directament la veu i els arranjaments de Serrat? Per una banda, va intuir amb encert que amb el so de la cobla enllaçaria molt més amb la tradició coblaire dels esbarts i això aproparia el sempre desitjat equilibri tradició-modernitat, tenint en compte que presentava una coreografia de llenguatge innovador. Per l’altra, més important, va saber que la cobla volia dir incorporar una gran dosi de mediterraneïtat, la qual, per convicció, proclama sempre el poeta del Poble Sec. Una mediterraneïtat que també palpita, soterradament, en el projecte coreogràfic: de fet, “Mediterráneo” acaba i comença amb un mitja ferradura oberta de dansaires amb les mans enllaçades i en desplaçament lateral que recorda vagament el contrapàs, el cercle obert tant propi de la gestualitat festiva d’aquesta zona del món.
Tot plegat culmina a “Fiesta”: exultant, fraternal. Una coreografia com si fos oberta a tothom: punts de dansa tradicional perfectament integrats en la naturalitat del caminar, els braços deixats anar per no provocar una sensació d’afectació en una gestualitat que es vol, sobretot, fresca. Perquè sembla que tothom estigui cridat a incorporar-se a la dansa. És el paradigma de la dansa ciutadana: si els noucentistes van llegar-nos una dansa tradicional polida, una mica romànica i celluda, d’una alegria molt mesurada, a Calduch li ha sortit una dansa tradicional oberta, ciutadana, lleugerament socialitzant i cosmopolita.

Veu i moviment, una nova dansa amb el gest de sempre.

Si la proposta escènica de “De mica en mica” ens traslladava a un espai urbà, la de “Veu i moviment” ens trasllada –sempre sense atrezzo, sense decorats- al melic de la tradició pairal, l’era d’una masia, la plaça d’un poble. Un espai costumista que defuig, però, qualsevol sospita de carrincloneria, de pastoretisme. De fet, Pau Fernández no ha tingut inconvenient a subratllar aquest pairalisme estilitzat amb el vestuari de les sis parelles, ni Toni Duarte, amb una ilÝluminació càlida, terrosa, de paret de masia. Tot plegat respon al plantejament coreogràfic de Lluís Calduch, en un llenguatge desacomplexadament tradicional –que no vol dir tradicionalista-, sobre cinc cançons tradicionals en la versió coral d’Eduard Toldrà, interpretades pel Cor Aurica de Frederic Ollé: “Matinet me’n llevo jo”, “Sota el pont d’or”, “Flor d’olivar”, “No t’espantis Alabau” i “Au, minyons que aneu pel món”.
Com resol l’Esbart Ciutat Comtal, una de les formacions actuals amb més influència en el terreny de la nova creació i la contemporaneïtat, aquesta proposta explícitament basada en la tradició romàntica?
L’important ha de ser tenir-ho clar. Per a qui vol legitimar la contemporaneïtat en l’àmbit de la dansa d’arrel tradicional, el primer que ha de demostrar és que domina –i ho fa creativament, amb entusiasme- les bases tradicionals. Per això, “Veu i moviment” no és una coreografia qualsevol en la trajectòria de l’Esbart. “És una nineta, n’estic molt satisfet”, confessa Calduch. “Des de sempre jo havia volgut fer alguna cosa amb una coral, amb la veu i el moviment. La meva dona canta en una coral, en vam parlar i vam anar treballant la idea amb l’equip de l’Esbart. Recordo que el dia de l’estrena em va passar una cosa que passa poques vegades, i és que la proposta superava el que jo havia imaginat: 23 persones cantant en directe, els ballarins, tan delicats i sensuals... sí, allò superava una mica per bo el que jo havia previst”. I és que com en qualsevol manifestació artística, també en la dansa hi ha sempre quelcom de misteriós que sublima la comunicació, quelcom que ni el mateix creador pot controlar.
Cal tenir-ho clar i deixar-se anar amb entusiasme, doncs. I, sobretot, cal partir sempre d’uns mínims: el rigor, la dignitat. “Dignitat és la paraula clau. Quan puges a un escenari has de tenir present moltes coses, i una d’elles és el rigor, el rigor escènic. Que la gent estigui ben preparada, la il·luminació, el maquillatge, el vestuari. Tot ho has de fer amb un mínim, la dignitat”. A partir d’aquí, cal treballar sabent que la tradicionalitat no és una vocació sinó un llenguatge, que el perill de la “indignitat” sotja tant als qui practiquen la mostra de danses tradicional com als qui assagen la nova creació amb llenguatges propers als contemporanis. L’important és el rigor, i aquesta és una assignatura pendent, prioritària, que ha de passar abans que d’altres: “Per exemple, hi ha el tema de la Companyia Nacional de dansa” repesca per enèsima vegada Calduch “més que una Companyia Nacional de Dansa Catalana seria més urgent que quan sortís un grup català a l’estranger ho fes amb dignitat. Qualsevol grup dels 180 o 200 esbarts pot sortir a l’estranger dient que representa Catalunya, i això sí que és perillós. Perquè cal un nivell mínim”.
L’altra clau per treballar el folklore al segle XXI és saber que avui el folklore no ha de ser un corpus de materials estàtics, embalsamats. Tradicional és un tipus de llenguatge amb el qual es pot practicar la nova creació, com en el cas de “Veu i moviment”. Tornem a mirar a l’escenari: ara els homes s’arrastellen com les línies d’un pentagrama, i les noies els sortegen amb un gest tan sinuós com la mateixa melodia. Ara la frase melòdica inicia un “ritardando” que al seu torn alenteix, també, el gest del dansaire. Aleshores entenem que la polifonia de les veus està acordada amb la polifonia dels gests. Que hi ha una comunió perfecta entre les essències: veu i moviment. Entenem que aquesta deu ser una manera digna, imaginativa i de treballar la nova creació mitjançant materials de tota la vida. Que no es tracta en aquest cas de renovar la tradició, sinó de dir coses noves amb la tradició de sempre.

Tonades de balancí, la dansa narrativa

Al fons, a l’esquerra, un balancí, l’ull que vetlla el pas del temps, la presència del gran de la casa que veu passar el temps, les generacions, per davant seu. “Tonades de balancí” és un àlbum de família, amb un vestuari d’època que ens trasllada uns anys enrera, no gaires, quan va tenir lloc la història que el coreògraf tarragoní Jaume Guasch va explicar a Lluís Calduch i que el barceloní va portar a escena: “ En Jaume m’explicava les cançons que l’àvia cantava des del balancí. Conec molt la família d’en Jaume. Vaig voler explicar aquesta història i dedicar-li. És, per això, una coreografia molt emotiva”. En els dansaires identifiquem els fills i néts que festegen, s’estimen, viuen davant del balancí. Potser un dels moments àlgids de l’espectacle sigui quan es queden les quatre dones soles de la família i executen una dansa maternal, atàvica i protectora, sabent-se portadores de la llavor de la vida. Després, en canvi, les dones esdevindran sensuals, per festejar i deixar-se festejar pels xicots i marits. I després, poc abans del final, aquella dansa acordada, feliç, càlida, de tota la família. Els ballarins han d’assumir diversos papers. I , sobretot, els han d’explicar amb el gest: heus aquí el repte de la dansa narrativa. La narrativa obliga el coreògraf a posar el gest al servei de la història, més enllà del seu valor estètic de per se.
Cal agrair als creadors d’aquesta peça diverses troballes. La primera, la selecció de cançons -deliciosament instrumentades per a cobla per Joan Moliner-, obra d’un compositor modernista com Domènec Mas i Serracant, autor d’una obra mística i ordenada, com la de tants altres, poc coneguda. La segona, que la història que ens explica pertanyi més al terreny de la lírica –personal, íntima, els records familiars- que no pas a l’èpica de la tradició romàntica de goges, bandolers i gestes bèlÝliques, prou fecunda i molt vàlida, però no l’única i potser massa munyida. La tercera, que tot plegat ens sigui explicat amb prou saviesa narrativa perquè sigui entenedor: la contemporaneïtat no ha de voler dir dificultat. En catorze minuts podem seguir sense esforç, deixant-nos suggestionar per la nostàlgia del gest i la pulcritud de la música, el fil de tota una peripècia familiar.
Davant d’un exercici narratiu semblant, hom es pregunta fins a quin punt són suficients els punts de dansa tradicionals per explicar tot el que el coreògraf vol explicar. És clar que depèn dels límits que vulgui imposar-se i del concepte que tingui de la dansa catalana: “Sempre és difícil. Quan se t’acut alguna cosa de nova creació penses: vaja, això està en el límit. I pots decidir que has anat massa enllà, que allò no és ballar en català, o senzillament concedir-te la llicència artística”.
Sigui quina sigui l’opció del creador, el que és clar és que el resultat ha de ser un producte resolt. Que els creadors no han de presentar experiments escènics. Han de presentar els fruits dels experiments escènics. I això es percep en propostes com “Tonades de balancí” perquè explica i sorprèn, però sobretot, ho fa traient l’afectació, el gest forçat, el moviment indesxifrable. Hom en gaudeix amb aquella placidesa que procura l’especulació quan, per obra de la màgia artística, esdevé també troballa.