“Símbols” de l’espiritualitat

PREGÀRIA

Comença l’espectacle amb el capteniment de la pregària. Com a pròleg, tres dansaires de moviment estilitzat manipulen unes llànties al so de “Roselles de maig”, una composició de Paulí Peña per a piano i tenora que comença a esdevenir un clàssic. Una veu en off aclaparadora ens avisa de les condicions que imposa la dramatúrgia de l’espectacle: “El símbol no explica: suggereix, impressiona, revela en la mesura que s’endinsa en nosaltres i nosaltres en ell”. L’escenari esdevé, doncs, territori de la imaginació que transcendeix, l’espai on les llànties bé poden ser estels d’un escenari com una volta celeste, el moviment d’un risto, el gir dels astres, els dansaires, els homes i les dones originals del fons dels segles. I el públic, símbol de tot un país acarat a un missatge d’espiritualitat que entén i el commou perquè li parla en un llenguatge gestual i musical que entén.
El primer símbol és “Pelegrinatge”. “Pelegrinatge” és l’espiritualitat que s’expressa en forma de pregària. La pregària de la mare albanesa, que és la mateixa pregària que la dels pelegrins medievals que una vegada inventaren les tonades recollides al Llibre Vermell de Montserrat i el Manuscrit de Brussel·les. Com qualsevol pregària, és tan abstracte i vague en el seu significat com rotund en la seva bellesa plàstica, és a dir, seductor en la forma. Es tracta d’una coreografia sobre una idea de Sergi Puigcavaller –pseudònim de Manuel Cubeles- posada en escena per tres joves dansaires de l’Esbart: Jordi Bassaganyes, Joana Vila i Marc Corcoy.
Aquesta proposta de creació compartida és una mostra del tarannà de treball en el si de l’Esbart Marboleny, que dirigeix Josep Garcia, un home lúcid i meticulós: “L’Esbart va fer un gir quan l’any 1990 vam entrar en contacte amb Manuel Cubeles. El camí que nosaltres ens hem marcat és el d’en Cubeles”. El coreògraf Manuel Cubeles i Solé, històric de l’Esbart Verdaguer o l’Esbart Sarrià, inspira un camí en què el grup humà, a més de ser una opció lúdica per al dansaire, esdevé un centre de formació humanística i nacional. Per això és tan important, com diu Garcia, el treball en equip: “M’agrada ser un responsable artístic més. Ara he trobat una manera de treballar que em sembla que és bona, que és el treball en equip. És difícil, però fuig del divisme del director, d’estar sotmès als capricis d’un director. Nosaltres som un equip de 4 o 5 persones que ens repartim la coordinació de les feines. Sempre pots aprendre. Fins i tot dels balladors”. Per potenciar el treball creatiu compartit, l’Esbart fa pedrera: “A l’escola de dansa que tenim, els volem donar molt més que la dansa. Que escoltin música... Potser pel fet de jo ser músic, el que de seguida vam entendre amb en Cubeles és que la màxima preocupació ha de ser primer la música. Que el ballador estigui al màxim de compenetrat amb la música. Totes les altres coses -vestuari, il·luminació, etc- ja vénen per si soles. Aquest és el meu punt de vista. En d’altres propostes, en canvi, es privilegia més la fanfàrria escènica.”


RITUAL

Després de la pregària, arriba el ritual de la festa; una proposta que segueix un “intermezzo” que novament, i d’una forma cada vegada més críptica, exposa les condicions de l’espectacle. El “Retaule Berguedà”, una glossa de la Patum de Berga, amb coreografia del mateix Cubeles, vestuari esplèndid de Carles Solé i una partitura de Rafael Ferrer en què els temes musicals, reharmonitzats d’una forma absolutament atrevida i inhabitual en la instrumentació de temes tradicionals per a cobla, dóna la clau d’aquesta aproximació: no es tracta de reproduir la Patum, sinó de fornir-ne una idealització argumental essent el màxim de fidel a l’essència. Una essència que Garcia té ben present malgrat l’experimentació continuada: “La manera de ballar ens ha de venir de les danses tradicionals. Hi ha una sèrie de clàssics del ball català com “La Gala de Campdevànol”, “Les danses de Vilanova”, “La Dansa de Castellterçol”, “Les gitanes del Vallès”, que hauria de dominar tot ballador, perquè d’aquí neixen una mica la gestualitat i les formes coreogràfiques tradicionals. I de vegades em dóna la sensació que els mateixos esbarts menyspreem una mica aquest material, que una mica ens hem deixat portar tots pels grans muntatges i les grans aventures... que estan molt bé, però l’”Esquerrana”, la “Morisca” o l’”Espunyolet” són danses d’escola, i depèn del tractament que els dónes poden ser d’una senzillesa exquisida. De vegades ho basem tot en el vestuari, l’escenografia i la il·luminació... Quan vas a veure un esbart, és interessant fer l’esforç de despullar els balladors per veure’ls només com a moviment -sense vestuari ni recursos escènics- i te’n faries creus del que aporta. Som esbarts i aquesta és l’essència. La podem reinventar, però la tradició és aquesta.”
Més que a “Pelegrinatge” o al “Retaule de la Passió”, el ”Retaule Berguedà” té un sentit identitari clar. És l’espiritualitat festiva que de manera específica, en aquest racó de la Mediterrània, esdevé expressió lúdica però també identificació col·lectiva. Aquell “La Patum et balla a dintre tot l’any”, com diu la veu en off, té diversos significats: “Cada vegada el món és més global, però hem de mantenir les singularitats... Això és una mica el que persegueix “Símbols”: que ens moguem amb un llenguatge que ens recordi una mica el ball català. Perquè hi ha una manera moderna de ballar en català”.

REVELACIÓ

L’espiritualitat, evidentment, culmina amb el sacrifici per aquells que sofreixen. El sacrifici, que esdevé revelació en forma de solidaritat, altruisme, acolliment, versió actualitzada de la pietat cristiana. Perquè en la nostra tradició, el paradigma d’aquell Qui se sacrifica és la història de la Passió de Crist, que els dansaires del Marboleny escenifiquen magistralment a “Retaule de la Passió”, en forma de moixiganga, novament amb una coreografia tan intuïtiva com eficaç de Manuel Cubeles. El vestuari, deliciós, està dissenyat per Gina Cubeles basant-se en els models de pintura del gòtic català, com les miniatures que apareixen al Llibre Vermell de Montserrat. En aquest punt, cal destacar la música de Pilar López Arcos, una partitura per a cobla de nova creació, expressiva i flexible, que recull alguns temes melòdics gregorians del cicle litúrgic de la Passió i la Pasqua. Novament, com en el cas de la partitura de Rafael Ferrer, ens trobem davant una instrumentació explícitament expressiva, vetllada pel coreògraf Manuel Cubeles. La figura plàstica de la moixiganga es carrega de caràcter dramàtic gràcies a la instrumentació: aquella melodia que esdevé punyent en el tible agut, cordial al registre mig de la tenora, dramàtica al registre baix de la trompeta. Això permet que cada vegada que apareix una mateixa melodia –jugant amb les modalitats major o menor- aquesta tingui un significat diferent segons la naturalesa de la instrumentació.
El “Retaule de la Passió” es fonamenta en els materials de la moixiganga de Lleida, considerat el més important dels documents plàstics formulats damunt el criteri de representació paralitúrgica. La moixiganga, que va iniciar-se als temples catalans ja al segle XI, és una de les formes més nobles de gestualitat col·lectiva: mitjançant el gest, l’equilibri, la construcció humana, s’escenifiquen escenes. Hom té la sensació que hi ha poques formes gestuals tan expressives com aquesta immobilitat compartida, cada dansaire convertit en peça estàtica d’una escena viva.

“Símbols”: símbol de tot un esbart

Aquest és un espectacle orgànic: no és, doncs, ni una rastellera de danses en forma de mostra, ni tampoc un ballet narratiu. “Símbols” és un espectacle orgànic articulat en tres parts que ens fan arribar el mateix missatge transcendent, però des de formes i materials diversos. “Símbols” és, en definitiva, l’espectacle símbol d’un esbart que creu que no es tracta sols de ballar bé i ballar en català, sinó també d’explicar coses que ens enriqueixin com a persones i com a catalans. A més de l’espiritualitat d’avui transmesa amb els materials de la nostra tradició d’ahir, l’aventura de “Símbols” és el testimoni de l’esforç compartit d’una colla de dansaires i creadors acordats en una determinada manera d’entendre la feina dels esbarts: “Creació i investigació constants. Respecte per allò que és vell i simpatia pel que és nou. Així s’avança amb pas ferm i segur”. Vet aquí la consigna goethiana que coronaria un espectacle molt recomanable.

· " Llibre vermell de Montserrat "
· " Rafael Ferrer "

Per a saber-ne més...
· Llibre vermell de Montserrat

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Ball Morisca "
· " Ball Esquerrana "
· " Manuel Cubeles "