Pau Casals: el llegat únic d’un músic excepcional

PAU CASALS I LA SARDANA

La música popular va estar sempre a la vora de la trajectòria musical i humana de Pau Casals. De fet, s’explica l’anècdota que Pau Casals, quan tenia nou anys, va sentir un músic ambulant que tocava una mena de violoncel, construït amb un pal d’escombra. El petit Pau, que ja tocava l’orgue, el piano i cantava al cor de l’església, va quedar fascinat per aquest instrument. La primeríssima composició musical de Pau Casals va ser precisament en aquesta època, al Vendrell natal. El jove músic va dedicar un ball de moda, una masurca, al seu padrí Pau “Paulito” Palau, del qual segurament va heretar el nom. Del seu padrí, Casals explicava el record següent a Josep Maria Corredor: “Quan tenia sis o set anys el meu padrí em posava de peus sobre les seves espatlles i anàvem tranquil·lament a passejar. Jo havia de mirar de no perdre l’equilibri. – I no tenia por? [li pregunta Corredor] – Per què? Tots els nois del poble sabien aguantar-se drets”. Casals feia referència al món casteller. Ell mateix va ser testimoni d’un dels darrers castells de nou fets al segle XIX. Probablement va ser a la plaça Vella del Vendrell pels volts de 1885, sense saber que pocs anys després els castells d’aquesta envergadura es perdrien i no es recuperarien fins cent anys després.

El món tradicional, viscut tan de prop al Vendrell, va influir musicalment Pau Casals. Moltes de les seves melodies o harmonitzacions es basen en tonades populars. El cas més universal és el d’”El Cant dels Ocells”, una melodia catalana d’origen medieval que Casals va versionar i fer famosa arreu del món. Un altre exemple en què Casals manlleva una melodia popular és a la sardana “Sant Martí del Canigó”, la sardana de l’exili, escrita a Prada de Conflent el 1943. En aquesta peça, la melodia de tenora també és una harmonització d’un tema popular. El tible Avel·lí “Vèlio” Campsolines va gravar-la sota les ordres de Casals, a principis dels anys cinquanta. “Casals no la volia com una sardana convencional, sinó com un poema simfònic. Els curts ben de pressa i el cant dels llargs ben lent”, m’explicava “Vèlio”. La gravació va ser amb la cobla “La Principal de Girona”, capitanejada per Manuel Saderra i Puigferrer i amb la tenora solista de Josep Roura. Va ser una iniciativa del músic rossellonès Joan Morata, que va posar a la disposició de Pau Casals una de les millors cobles del moment. L’experiència es va repetir alguna vegada més. Entre les peces gravades, a més de “Sant Martí del Canigó”, hi havia una altra sardana de Pau Casals: “Festívola”. Aquesta és una obra molt anterior de l’autor, escrita el 1909, en un període de molt poca activitat compositiva. És una sardana convencional, la que més s’adequa als cànons habituals de forma i instrumentació del catàleg sardanístic de l’autor. Durant les dues primeres dècades del segle XX, Casals va prioritzar l’activitat concertística a la de compositor. Curiosament, d’aquesta època daten dues sardanes, la ja anomenada “Festívola”, i també una sardana per a trenta-dos violoncels, dividits en vuit veus, escrita el 1927. Sobre el títol d’aquesta sardana hi ha certa diversitat d’opinions. Es pot trobar titulada “Els Reis Màgics”, “La Processó de Sant Fèlix a Vilafranca” o simplement “Sardana per a trenta-dos violoncels”.
En canvi, coneixem l’origen d’aquesta composició. Va ser el mateix 1927, arran d’una visita de Pau Casals a la festa major de Vilafranca del Penedès. Recull la vivència Elisa Vives de Fàbregas, a la biografia publicada a Dalmau Editor, el 1966. “A la tarda, quan l’aire acaronava els rostres acalorats, entrava a la parròquia la processó de Sant Fèlix, al compàs de l’orquestra i de les gralles, mentre el drac avançava traient foc i fum enmig l’espetec d’un castell d’artifici i al lluny se sentien els clergues entonant cants gregorians. A Pau Casals li causà una impressió tan profunda que, camí de tornada, mentre “Florian” portava airós la lleugera tartana, quasi no sentia el que li deia [l’amic Isidre] Ribas. (...) En arribar a casa, agafà paper pautat i començà d’escriure. El que composava era una sardana de grans dimensions, destinada a ésser interpretada per un conjunt de violoncels. – És una glossa – segons paraules del mateix Casals – de la processó de Sant Fèlix en la festa major de Vilafranca. S’hi senten les gralles, els ball de diables, les “carretilles”, les campanes, la banda militar, el cant dels capellans, els crits de la gent...”

Pau Casals va visitar sovint les festes majors de les rodalies d’El Vendrell. Fins i tot va ser mecenes d’un concurs de castells, organitzat a finals dels anys vint. La relació del músic amb el món casteller la repassa a fons el llibre “Pau Casals i els castells, dos sentiments catalans”, de Pere Ferrando i Salvador Arroyo. En aquest llibre trobem testimonis interessantíssims, com el de l’origen d’una altra sardana de Pau Casals, titulada “Pelegrí”. Es tracta d’una sardana per a piano, basada en una melodia del graller Joan Castellví, veí de Bellvei i conegut com el “Pelegrí”. Al subtítol d’aquesta peça hi llegim “De la part melòdica n’és autor el “Pelegrí”, el vell graller famós mig segle enrera. Coordinada [quin bell eufemisme!] i harmonitzada per P. C.”. També devem a Pau Casals una transcripció del toc de castells, esbossada durant un àpat a Santa Oliva, el 1900. Sembla que les transcripcions posteriors es basen en aquesta de Casals. La relació de Casals amb els grallers la recull el mateix llibre d’Arroyo i Ferrando, on descobrim que el pare de Casals, Carles, ensenyava balls de moda als grallers del Vendrell, que els aprenien d’oïda.

Però tornem al tema que ens ocupa, la vinculació de Pau Casals amb la sardana. Són coneguts els fets del bateig de Ricard Viladesau com “el príncep de la tenora”, per part de Casals; i de l’amistat amb Juli Garreta. Eugeni Molero, al llibre “La Principal de la Bisbal”, explica que el primer contacte entre els dos músics va ser el trenta-u d’agost de 1911, purament musical, al xalet Casals de Sant Salvador, on “la cobla interpretà, entre d’altres, les dues sardanes dels germans Casals i una deguda a Juli Garreta (“Llicorella”), composició que sorprengué Pau Casals, que s’interessà vivament pel seu autor, demanà si podien oferir-li altres obres seves i manifestà el desig de poder-lo conèixer personalment. (...) La coneixença es produiria l’any següent quan Juli Garreta viatjà fins a Sant Salvador en companyia de la cobla “La Principal de la Bisbal”. Aquest fou el punt de partida de l’amistat existent entre Pau Casals i Juli Garreta, d’una tan decisiva influència en l’executòria musical del músic de Sant Feliu, car a instàncies de Casals donà vida a algunes de les seves obres més significatives: “Suite en sol” (“Suite empordanesa”), “Pastoral”, “Les illes Medes”, “Concert per a violí i orquestra” i la sardana de la “Sonata en do menor” (per a piano), així com també la versió orquestral d’algunes de les seves sardanes: “La Pedregada”, “A en Pau Casals”, “Nydia”, “La pastora enamorada”, “Isabel” i “Giberola”, moltes de les quals foren estrenades o almenys interpretades per l’Orquestra Pau Casals. Garreta dedicà, al seu amic Pau Casals la sardana que porta el nom del mestre i la “Sonata en fa per a violoncel i piano”, estrenada per Pau Casals i Blai Net a Barcelona l’any 1923”.

Però encara queden per anomenar algunes sardanes més de Pau Casals. D’una banda, la sardana “El Misteri de Sant Pere Ursèol”, escrita expressament per a orquestra simfònica, seguint el precedent de la sardana de la “Sonata en do menor”, de Garreta, la primera escrita per a orquestra. I de l’altra, dues sardanes que formen part d’obres musicals més grans, com és el cas de la que serveix d’obertura a “El Pessebre”, l’himne a la fraternitat entre els pobles, i la que s’inclou en l’oratori escenificat “El ball dels dimonis”. En total, Pau Casals va escriure set sardanes. La majoria, a excepció de “Sant Martí del Canigó” (una de les més conegudes de la història) no s’interpreten mai. Aquest és un fet habitual en el gènere sardanístic, que sembla que tendeixi a oblidar la bona música que s’ha escrit en el passat. Tractant-se de Pau Casals, per la rellevància planetària del músic, el fet és més greu. El mateix Casals, conversant amb Manuel Saderra i Puigferrer, deia: “Aquesta sardana [“Vallespir evocador”, de Puigferrer] té ideal i bellesa i, per tant, dignifica la nostra dansa, avui massa sovint profanada”. Puigferrer, per la seva banda, citava Casals, quan aquest li deia: “Hi ha molts grans compositors desconeguts. Hi ha grans obres mestres que no s’han sentit mai”. En part, és el que passa amb el Casals compositor de peces sardanístiques.

La nova Vil·la Casals
Pau Casals. El músic, l’intèrpret, el “cel·lista”... El seu compromís amb la cultura i el país es poden resseguir al remodelat museu que El Vendrell dedica al reconegut Mestre.
La renovada Vil·la Casals conserva encara molts trets d’aquella acollidora finca situada al llindar de la platja de Sant Salvador, tot i la pompositat que va acompanyar la seva inauguració, el passat 2 de juny. La casa-museu va comptar amb padrins d’excepció com el violoncel·lista i director d’orquestra Mstislav Rostropovich, el cel·lista català -deixeble del propi Casals- Lluís Claret i la soprano Montserrat Caballé. El toc institucional el van posar els Reis d’Espanya, el President de la Generalitat, Jordi Pujol, el conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, i el ministre d’Exteriors Josep Piqué, a més de les autoritats locals. La decepció d’última hora va ser l’absència del secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, substituït per Sylvia Fuhrman. No en va, la memòria de molts coetanis de Casals reté el seu emocionat discurs a la seu de l’ONU de Nova York.
Una inauguració, però, que ens deixa alguns detalls malauradament significatius. El concert programat a l’Auditori Pau Casals per celebrar aquesta efemèride va obviar la música de cobla, present únicament a l’exterior de l’Auditori, a tocar amb una gran carpa on diversos “vip’s” seguien la retransmissió del concert en directe. No obstant això, la cobla Sant Jordi –Ciutat de Barcelona va interpretar diverses sardanes en el marc d’una mostra de cultura popular catalana –amb exhibició castellera inclosa.
Un fet que contrasta amb el vincle de Casals amb Catalunya i la seva música; un vincle sempre explícit. Com també va ser-ho el seu èxit, difós molt més enllà de les nostres fronteres. La Vil·la Casals recull aquests i d’altres aspectes. Per a Juli Grandia, gerent de l’Auditori Pau Casals i un dels promotors del nou museu, la nova Vil·la és un veritable tribut d’ El Vendrell a la figura del Mestre. En aquest sentit, la col·laboració del nou espai amb l’Auditori preveu incrementar l’activitat musical vinculada a Pau Casals. La vídua del cèlebre músic, Marta Montáñez, destaca no només els materials i objectes que s’exhibeixen al nou museu reformat, ampliat i modernitzat. La Vil·la Casals és, per als entesos, un vincle d’unió amb el pensament del propi Casals. En trepitjar l’estora blava que condueix a l’interior de la Vil·la, el visitant rep ja el primer avís: el més important és l’art, la música, fins l’essència.
En aquest sentit, els instruments del propi Casals, les seves frases i pensaments es poden resseguir amb un fil musical excepcional: la magistral versió de les Suites per a violoncel de Bach, una de les interpretacions més celebrades del Mestre. Tan subtil com això. Tan únic i precís com el seu gest. Com les seves interpretacions.

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Josep Maria Corredor "
· " Castellers "
· " Juli Garreta "