La màgia de Xavier Montsalvatge

XAVIER MONTSALVATGE
INTEGRAL DE CANTO, vol. 1 i 2.
Diversos intèrprets
Columna Música, 2004

Xavier Montsaltvatge (1912-2002) és un dels compositors catalans de més projecció internacional. La seva música no s'encasella en una estètica determinada, sinó que passa per diferents estils conservant sempre un so particular que la fa inconfusible. Un bon exemple d'aquesta varietat estilísitca que té sempre un denominador comú és la música vocal de Montsalvatge. Tant les cançons antillanes basades en obres de Guillén, Alberti, Valdés o Luján (les arxiconegudes Canciones negras) com les rimes de Josep Carner o Joan Teixidó musicades tenen una lluminositat especial. Un interès que les fa irresistibles, sigui quin sigui l'idioma en què s'interpreten o el material musical en què estan basades. Segurament comparteixen una màgia especial, el talent de la mà del compositor que les ha escrit. El mateix Montsalvatge confessava a Jordi Lara, arran d'una entrevista televisiva al programa Nydia: "Arriba un moment que la música passa de ser bona a ser dolenta per la dosi de màgia que porta a dins". La música de Montsalvatge, indubtablement, porta una càrrega intrínsica de màgia. Tant si s'apropa a l'estètica francesa de principis de segle XX, com si s'interessa per l'antillanisme o el neoclassicisme, l'avantguarda o les harmonies dissonants, Montsalvatge captiva sempre amb un interès especial. És la seva màgia particular per combinar elements (sons, ritmes, lletres, etc.) i convertir-los en composicions plenes d'emoció i sentiment. Les seves cançons, dèiem, en són un bon exemple. Cronològicament, van des de 1933 (Vinyes, revisada el 1988 i rebatejada amb el títol de No t'abandonaré) fins a 2001 (Danse). Estilísticament (hi ha gairebé setanta anys entre aquestes dues peces!) també aborda diferents estètiques. Tot aquest material acaba de ser publicat per Columna Música en dos discos compactes de culte. S'hi inclouen fins i tot composicions que fins avui no havien estat mai enregistrades, com algunes àries de l'òpera Babel 46. Les gravacions i les interpretacions, crec que supervisades pel pianista Mac McClue, són d'un nivell alt. A més de McClue hi ha la presència de solistes destacats, com la mezzosoprano Marisa Martins, la soprano Rosa Mateu i el tenor Antonio Comas. Però a més de l'interès propi de l'autor i els intèrprets, els dos discos compactes Integral de Canto gaudeixen d'altres virtuts. Columna Música sap que en el difícil mercat discogràfic cal apostar per edicions que vetllin fins a l'últim detall. No n'hi ha prou amb bons autors i bons intèrprets. Cal un disseny interessant, textos per amenitzar l'audició (signats en aquest cas per Miquel Desclot i Mònica Pagès Santacana) i tot allò que pugui ajudar el públic a apropar-se a una música que, malgrat ser de prestigi internacional, no deixa de ser minoritària. Per això és interessant destacar també el vídeo que posa punt i final a cada un dels CDs. Gràcies a l'audiovisual (tot i que la realització és pèssima) descobrim un Xavier Montsalvatge proper, que ens explica planerament anècdotes de Poulenc o Villa-Lobos. I això també ens apropa a la seva música. Reconèixer l'actitud del mestre és la clau per entendre per què hi ha màgia en la seva música.

Esteve Molero