El cd de l’Any Tarridas

Sant Pol de Mar, 19 de novembre de 1903. Neix Josep Maria Tarridas i Barri, que de ben jove es dedicarà a la música. Quan encara no ha complert vint anys ja té els coneixements i l'empenta suficients per fundar la cobla Llevantina, la qual dirigirà durant més d'una dècada i on hi interpretarà la tenora i el tible. També és en aquesta època quan escriurà sardanes que encara avui s'interpreten, com Hores que volen (1922) o Melangia (1929). Els primers passos de la carrera d'un artista són determinants. En el cas d'un músic el primer mestre, la primera actuació en públic, la primera composició… són sempre factors crucials per al desenvolupament futur. La sardana i la cobla van estar al voltant del mestre Tarridas des que era molt jove, per això sempre més va escriure per a aquesta formació. La carrera musical de Tarridas el va portar a escriure per a tota mena de grups instrumentals: des de música simfònica o per al cinema fins a ballables (no oblidem que ell va signar l'arxiconegut pasdoble Islas Canarias), però mai va oblidar la cobla. Va escriure cent onze sardanes (d'aquí el títol del CD que presentem) i un parell d'obres: Excursió a muntanya i Tardor i primavera. Ara és un bon moment per apropar-se a la música coblística de Tarridas. Arran del centenari del seu naixement, Sant Pol de Mar s'ha mobilitzat per retre-li un homenatge. El mes de novembre va haver-hi diversos actes: una exposició retrospectiva, una conferència, una placa commemorativa a la seva casa natal… i finalment l'edició d'aquest disc compacte, enregistrat per la cobla La Flama de Farners sota la direcció de Josep Cassú. El treball inclou 12 sardanes escrites entre 1922 i 1948, totes comentades per Rut Martínez en el llibret que acompanya el disc. Són, en general, sardanes líriques, ballables, directes i comunicatives. L'autor usa fórmules senzilles i efectives, però que no cauen mai en la vulgaritat. Aquí detectem l'ofici del compositor. Per exemple, si usa una melodia senzilla, l'acompanya amb una bona instrumentació i un teixit contrapuntístic ben teixit. Un exemple més concret d'aquest ofici el trobem a la sardana La mel als llavis, escrita el 1948. En plena dictadura franquista, l'autor s'atreveix a inserir un fragment de La Santa Espina en el tutti final. Un fragment d'un compàs i mig que fa posar la pell de gallina. Però com ho aconsegueix, en tan poc espai? Doncs escrivint just abans uns tocs in crescendo que recorden molt la preparació del tutti de La Santa Espina. Aquí la cita no és textual, però es crea l'ambient propici per convertir el compàs i mig en irresistible. 12 de 111 és una bona via per conèixer aquest compositor i la seva música de cobla, que la Comissió Any Tarridas 2003 ha tingut l'encert de preocupar-se per difondre.