Música popular a categoria de simfònica

És la primera vegada que en aquesta secció de L'Obra presentem una novetat discogràfica que és èxit de vendes. Ha estat entre els discs més venuts de la campanya nadalenca: a moltes cases l'ha cagat el tió i a moltes d'altres l'han portat els Reis. Per què ens decidim, doncs, a presentar-lo aquí? Perquè és un cas interessantíssim de música popular que ha sobrepassat els seus propis objectius originals. El 1965 Joan Manuel Serrat va debutar amb un disc senzill que incloïa les cançons Una guitarra, Ella em deixa, La mort de l'avi i El mocador. Al cap de poc van venir més èxits, com La tieta, Me'n vaig a peu, Paraules d'amor o Cançó de matinada. El 1968 va renunciar a cantar en castellà al Festival d'Eurovisió i el 1969 va publicar un disc en castellà: La Paloma. Però les seves cançons (les antigues i les que seguia escrivint) es van continuar cantant, al marge de les opcions polítiques o lingüístiques del seu autor. Aquelles peces, superant la funció original associada a la Nova Cançó, es van convertir en allò que els americans anomenarien standards i que interpretarien fins i tot en clau de jazz. Serrat sinfónico és la consagració de l'artista i les seves cançons, la abdicació final de l'anomenada "Gran música" (la simfònica) vers la música popular (la de la gent del carrer, la del poble). I això no sempre es tradueix en un èxit espectacular de vendes, al contrari. Ricard Miralles (pianista en el disc que presentem i arranjador durant molts anys de les melodies de Serrat) va enllestir un disc excepcional per al cantant Moncho: El gitano del bolero. Els boleros de tota la vida, standards inqüestionables, interpretats per una petita orquestra simfònica i una big band de jazz. Espectacular, una meravella. Doncs el mateix Moncho em va confessar que ni el públic ni la crítica van entendre el treball, que va ser una desfeta econòmica. No és el cas de Serrat sinfónico, un disc arranjat i dirigit per un dels músics més importants del moment, Joan Albert Amargós. L'arranjador ha volat amb llibertat absoluta. Les adaptacions sonen a l'Amargós d'última generació, el del Concert per trombó baix i orquestra. Serrat sinfónico és un disc per a la posteritat, de màxim interès, de culte. Però té alguns peròs. És el millor repertori, el que s'ha seleccionat? Crec que falten alguns dels stàndards que abans anomenàvem. L'orquestració augusta amaga alguns problemes amb la veu? Crec que el so i l'afinació de Serrat no estan sempre a l'alçada. Amargós ha pensat en el públic a l'hora de fer els arranjaments? Crec que, en certs moments, la grandiloqüència orquestral arriba a empatxar. En el conjunt del disc hi trobo a faltar un punt d'equilibri sonor. Són consideracions, però, que no disvirtuen l'interès musical, fins i tot social, de Serrat sinfónico.