La fórmula infal·lible de Jordi Paulí

Jordi Paulí forma part d’aquella generació de músics de cobla que algú, algun dia, va anomenar “joves compositors de cobla”. El perill de la denominació és que aquells músics sorgits de les primeres escoles de cobla (als anys seixantes i setantes), han anat creixent. Ara potser els podríem anomenar “compositors joves ja no tan joves”, com algú altre també ha suggerit. Les etiquetes són només això, etiquetes. El cas és que ens trobem davant d’una fornada de músics ben preparats, normalment bons instrumentistes, que també tenen una dimensió important com a compositors. En el cas de Jordi Paulí ens hem de remuntar a l’escola de cobla Marinada de la seva vila nadiua, Badalona, el 1980. Allà va tenir el primer contacte amb el món de la cobla i de la sardana. Després va ampliar els estudis musicals al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i amb els tenoristes Josep Colomer i Jaume Vilà. No sé, en canvi, d’on ha tret els coneixements per a compondre. Intueixo que provenen de les seves incursions en la música moderna (harmonia de jazz) i d’una facilitat innata. Perquè Paulí és d’aquells músics integrals que posseeixen, a més d’unes qualitats evidents, la capacitat d’estudi i sacrifici que la música requereix. L’instrument principal de Jordi Paulí és la tenora, però també domina a la perfecció el saxòfon (i coneix el clarinet, el tible i el piano). Ara el disc compacte “Sardanes de Jordi Paulí” fixa per a la posteritat una realitat ja coneguda: les sardanes d’aquest compositor són de les més programades i aplaudides en els aplecs i ballades. “Aquest enregistrament és un recull de la meva trajectòria com a compositor. (…) Hi ha hagut bons moments i moltes nits en vetlla per arribar fins aquí. No hagués fet aquest camí sense la companyia de bons professionals i bones persones, alguns dels quals han estat presents en la gravació. Tots ells m’han demostrat la seva sensibilitat humana i musical. La meva música vol ser un petit homenatge a totes les persones que m’han acompanyat en el meu viatge”. Efectivament, el dia de la sessió d’enregistrament (el 24 de març passat) més d’una vintenta de músics es van reunir a la sala del Centre Parroquial de l’Església de Santa Perpètua de Mogoda per tocar la música de Paulí. Es van situar a l’escenari, van tancar les cortines i el tècnic Pep Torres (assistit per Josep Anton Sánchez) va improvisar un estudi de gravació. Al cap d’unes hores ja havien enregistrat catorze de les setze sardanes que conté el CD (les dues últimes són interpretacions cedides per la cobla Sant Jordi, de quan Paulí hi formava part). Al llarg de l’enregistrament, l’oïent pot fer un recorregut per la trajectòria vital de l’autor. Ell mateix l’explicita en la dedicatòria que acompanya cada sardana. N’hi ha algunes que són cabdals: Euterpe (1989, dedicada al seu primer mestre de tenora, Josep Colomer), Joves lleons (1992, dedicada a la cobla Sant Jordi) o La sardana dels Joglars (1993, dedicada a la companyia teatral d’Albert Boadella, amb qui Paulí va anar de gira tot un any). N’hi ha d’altres en què es posa de manifest la importància que la família té i ha tingut en la vida artística de Paulí: Glòria (1994, dedicada a la seva mare), Marta (1999, dedicada a la seva esposa) i Pare i amic (2003, dedicada al seu pare). Aquesta darrera és la darrera composició de Jordi Paulí. La va enllestir poques hores abans de la sessió d’enregistrament. Sense por, el compositor va repartir la sardana, manuscrita, als músics. A la primera va sonar. No va ser necessari canviar ni una nota. És la prova que Paulí té una fòrmula infalible: melodies expressives a la secció de canya, harmonies jazzístiques i ritmes sincopats a la secció de metall i un do innat per a la comunicació. Hi ha quinze mostres més del “so Paulí” al disc compacte “Sardanes de Jordi Paulí”.