La segona època d’or de la gralla

Hi ha conjunts instrumentals que tenen una utilitat tàctica. Un exemple clar és el dels tocs de corneta en els exèrcits (perdoneu l’incís: vaig llegir que els americans volen posar un cornetista electrònic per evitar errors en la interpretació d’El silenci en els funerals. On anirem a parar!). També eren crucials els sons terrorífics del buccèn (un avantpassat del trombó), que servien per escalfar l’ambient abans de les batalles medievals. En les curses de canoes és decisiu encara el paper del percussionista, que marca el ritme dels rems. En l’àmbit de la cultura popular catalana hi ha un altre exemple clar: les gralles i el timbaler, amb el toc de castells, ajuden al ritme de la construcció humana. A més, hi afegeixen un component narratiu (fixeu-vos en el trino que fan quan es corona el castell). La funció de les gralles és semblant al d’una banda sonora en una pel·lícula: reforçar l’acció i aportar-hi significat dramàtic. És per això que gralles i castellers han evolucionat paral·lelament al llarg de la història. Però els grups de grallers també han tingut i tenen un repertori al marge d’aquesta funció tàctica i narrativa. En l’anomenada època d’esplendor de la gralla (al tombant dels segles XIX-XX), els conjunts més acreditats oferien seleccions de música de concert, revetlles de ball i fins i tot concursos d’interpretació. Avui, que els castells viuen una segona època d’esplendor, els grups de grallers tornen a sonar al màxim rendiment. És veritat, però, que alguns problemes tècnics amb l’instrument (bàsicament afinació, claus i la manca d’una família instrumental més àmplia, completada per la gralla baixa) dificulten el procés de recuperació. Tot i així, hi ha diversos grups que es dediquen a la interpretació i difusió dels repertoris antics. Alguns d’aquests grups de grallers s’han reunit per enregistrar un disc compacte molt interessant. El títol és prou explícit: “Terços amunt!” Fa referència a aquesta funció tàctica de les gralles, però no només en els tocs de castells. També en les formes de tocs de matinades, processó, ofertori, vermut, retreta, entrada a plaça i en els balls de valencians, moixiganga, etc. Però els intèrprets (Bufalodre, Els Ganxets, Els Vernets i La Canya d’Or) han volgut fer un treball que superi l’estrictament arqueològic. Han escrit i encarregat arranjaments nous per a aquestes tonades tradicionals. Tot i així, han mantingut un so clàssic, assegurat per la formació estàndard de tres gralles i timbal. Els arranjadors són els que han tingut la reponsabilitat d’actualitzar harmònicament (a vegades també rítmicament) les melodies. I hi ha hagut resultats ben trobats i provatures que, en canvi, no han funcionat. No era, d’altra banda, una feina fàcil. La gralla és un instrument que té un registre limitat. És efectiu en una octava i mitja, per això és necessari que la tercera gralla sigui una mica més greu (d’aquí que se l’anomeni baixa). En aquestes condicions és difícil per als compositors introduir novetats harmòniques o de color. Cal que els luthiers es decideixen a construir més gralles baixes (i amb uns mecanismes més precisos) perquè el repertori graller pugui evolucionar. Els intèrprets, que en són el motor principal, en tenen ganes. A més, com demostrenen en aquest enregistrament, estan en un bon estat de forma. Afinació, dicció i dinàmiques passen l’examen amb bona nota (cosa no sempre habitual en el món graller). Cal aprofitar la inèrcia que generen treballs com “Terços amunt” per donar una empenta a tot allò que té a veure amb el món de la música de gralla (no només intèrprets, compositors i luthier, sinó també públic, discogràfiques i programadors).