Música en forma de sardana

Josep Maria Serracant representa un model d’artista en extinció. No és únicament un bon compositor que té coses per comunicar, sinó que és un intel·lectual que ho sap tot de la Història de la Música de Cobla. Abans de posar-se a escriure, Serracant pensa. No me l’imagino component perquè sí, de pressa i corrents per satisfer un encàrrec. En canvi, sí que el veig davant de la partitura, aturant-se a reflexionar i escrivint amb comptagotes. La seva producció no és gaire extensa, però és molt interessant. És una obra madura i noble, que s’allunya dels servilismes i els esnobismes de torn. La tècnica està al servei del discurs i de l’emoció. El que mana és la comunicació, no pas la tècnica ni la moda. Però aquest ordre, avui, s’inverteix moltes (massa!) vegades. La música de Serracant, en canvi, emociona. I ho fa a través d’una formació instrumental determinada, la de cobla. Serracant ha transcrit les partitures dels grans autors del gènere, sobretot Joaquim Serra, i això li ha donat molts recursos compositius i una instrumentació molt rica. Però a més d’aquest estudi tècnic, a vegades fins i tot estadístic, Serracant ha observat la cobla de prop, en directe. Durant vint-i-cinc anys ha ofert casa seva perquè la cobla Mediterrània pogués assajar setmana rere setmana. Ara la cobla li ho ha agraït amb l’enregistrament d’aquest disc compacte: “Amors, amics i paisatges”. És una selecció de les seves sardanes que inclou obres primerenques, com “Somnis de nina” (1966) i peces més recents, com “Sant Pere de Bertí” (1998). Però el gruix de la producció enregistrada es concentra a finals de la dècada dels setanta, on sobresurten “Camí de nit” (1977) i “Intimitats” (1980). Totes tenen en comú que superen la forma de sardana. Sembla com si l’autor s’imposés aquesta estructura dividida en curts i llargs, però que la seva música se saltés el convencionalisme. Un amic (meu i també de Josep Maria Bernat) em deia: “perquè sentim el contrapunt de flabiol i perquè ho sabem, però no semblen sardanes”. Serracant eufemitza i diu que les seves sardanes són líriques i intimistes, més adients a la sala de concert que a la plaça. Jo crec que les seves sardanes han perdut la funció ballable i que ara són música en estat pur. La interpretació del disc compacte és correcta, no pas sublim. Jesús Ventura treu un bon partit dels efectius de la cobla que capitaneja, però tinc la sensació que la música de Ser-racant costa de pair als instrumentistes. El disc compacte es complementa amb un text de Jordi Lara, que parla així de Serracant: “Vet aquí un home enamorat de la música, que amb la seva pròpia obra entabana amors, amics i paisatges”.