La versió d’un clàssic medieval

No és el primer cop que la Companyia Elèctrica Dharma (CED) versiona melodies del Llibre Vermell de Montserrat. En el disc “Que no es perdi aquest so”, de 1993, hi ha arranjaments de cinc melodies del còdex montserratí. Per a l’enregistrament, la CED va demanar la col·laboració d’alguns músics de cobla: Francesc Castillo, tible, i els tenores Jaume Vilà i Josep Antoni Sánchez. Enguany, gairebé deu anys després, la CED presenta un projecte basat íntegrament en el Llibre Vermell, i també reclama la presència de músics de cobla: Jordi Molina, tenora i Xavier Lozano, tible.
El Llibre Vermell, que es diu així perquè està enquadernat en tapes de vellut vermell, va ser escrit a Montserrat entre els segles XIII i XIV. És una miscel·lània religiosa adreçada als pelegrins que visitaven l’abadia, camí de Santiago de Compostela o de Roma. En una conferència, Daniel Codina, estudiós del còdex, explicava: “el llibre conté un cançoner amb deu melodies en diferents notacions musicals i en diferents idiomes, com el llatí, el català i l’occità”. Les peces són cants religiosos i també danses “honestes”, com puntualitza Codina. Els pelegrins que visitaven Montserrat també tenien necessitat de divertir-se una estona, per això el Llibre Vermell inclou danses relacionades amb el culte diví.
Les múltiples versions que s’han fet del Llibre Vermell de Montserrat no són mai del gust de tothom. Ja ho hem dit, la notació musical (quadrada, gregoriana, etc.) presenta problemes de traducció al sistema actual. Els diversos grups de música antiga que s’han apropat a les melodies montserratines ho han fet amb criteris propis, a vegades qüestionables. El cas de la CED és diferent, ja ho aclareixen al text que acompanya el disc: “La Dharma gosa intervenir amb llibertat en el Llibre Vermell de Montserrat, tot combinant aquesta música ancestral amb les seves improvisacions, treballant a partir de deu cançons i danses”. La CED s’enduu les deu melodies del Llibre Vermell al seu terreny, embolcallant-les amb el seu so inconfusible. Gairebé trenta anys després d’haver-se creat, i malgrat la desaparició d’un dels membres fundadors, Esteve Fortuny, la CED continua tenint un so particular. És un so proper al del rock progressiu, barrejat amb elements de la música popular. De fet, la música popular ha estat sempre present en la trajectòria de la CED. Enregistraments primerencs, com “L’oucomballa” (1976) o “Tramuntana” (1977) demostren que sempre han fusionat el rock i la música improvisada amb la d’arrel tradicional. Ara, l’estètica del grup s’inclou de ple en l’etiqueta que els circuits comercials anomenen world music. El darrer disc n’és un bon exemple. S’emparenta amb produccions estrangeres que busquen en la música medieval la font d’inspiració. L’experiment no és nou. Les melodies, de caràcter modal, marquen l’harmonia, que es repenja amb obstinats de baix i bateria. La base per a les improvisacions està, doncs, servida. Joan Fortuny en treu el màxim profit amb el saxòfon soprano, un dels elements definidors del so Dharma. El timbre de la tenora i el tible, en canvi, queden diluïts, perquè recorden massa les antigues xeremies, pròpies de la música medieval. La presència del Cor Aulos, dirigit per Jordi Piccorelli, contribueix a fer créixer determinats passatges, dotant-los d’una major intensitat.
Cal entendre aquest enregistrament com una versió personal del Llibre Vermell de Montserrat. Una versió apartada de l’academicisme i la recerca musicològica. Una versió impregnada del so Dharma.


Text Esteve Molero, músic i periodista

[Subscriu-te a Totcultura.com]

Per a saber-ne més...
· " El Llibre Vermell "