La constatació d'un mite

Hi ha intèrprets històrics, famosos, gairebé mitològics, dels quals coneixem la biografia, però no se’n conserven enregistraments. Com sonava, per exemple, la tenora de Pep Ventura ? Com tocava el mític solista de cornetí dit “Arengadetes”? Amb les partitures que es conserven ens podem imaginar les seves facultats interpretatives, però aquesta idea és forçosament aproximada. El fet contribueix a embolcallar-los d’una aura llegendària. Això no vol dir pas que no es mereixin la nostra admiració, però a vegades el límit entre mite i realitat es confon.
Un dels darrers grans mites de la música de cobla ha estat el tible Joan Parés. He sentit explicar les seves intervencions solistes en els aplecs. Les narracions són vivíssimes : “En Parés, vermell com un pebrot, aguantant la nota llarga final com si mai se li acabés l’aire, et feia posar la pell de gallina!”. El relat es pot complementar amb l’audició d’algunes sardanes “obligades” que Parés va enregistrar a la dècada dels setanta, sota les directrius de Conrad Saló i per a la discogràfica Discophon. Era una època daurada per a la cobla La Principal de la Bisbal, que comptava amb alguns dels millors solistes del moment.
Ara, un document excepcional contribueix a catapultar la figura de Joan Parés, situant-la en el punt just que li pertoca. És l’edició d’un disc compacte amb dotze sardanes enregistrades en directe, entre 1979 i 1990. Fermí Herrero va fer-ne la presa de so, curosament, en diversos aplecs, potser sense pensar que algun dia s’arribarien a editar. La particularitat del so directe, sense retocs de postproducció ni preses alternatives, dóna un interès afegit a l’enregistrament. Així podem comprovar que allò que ens expliquen, que en Parés era infal·lible, que no equivocava ni una nota, també és veritat. El mateix músic confessa que per a ell la bona interpretació era una obsessió: “el dia abans d’una actuació important fins i tot em canviava el caràcter”. Moltes vegades, aquesta actuació de responsabilitat (l’“obligada” d’un aplec o el “solo” en una peça de concert) podia ser l’endemà d’una sessió maratoniana d’ofici-sardanes-concert-balldetarda-balldenit. La Principal de la Bisbal, en la condició de cobla-orquestra, assumia (i assumeix!) totes les intervencions musicals d’una festa major, que no són poques.
La portada del disc compacte publicat ara per la Col·lecció Mos és digne d’esment. S’hi reconeix un empostissat d’aplec, amb la senyera penjada al fons, i Joan Parés tocant el tible a primer terme. A segon pla hi ha Lluís Turet, el company tiblaire durant més de dues dècades. El binomi Parés-Turet ha estat un dels més efectius de la història de la música de cobla. Turet, excel·lent clarinetista, era un segon tible pulcre, atent sempre al discurs del seu company. Les frases “a duo” interpretades per aquests músics sonaven com un sol instrument, amb l’afinació i l’articulació exactes. Finalment, en darrer terme de la fotografia, hi ha Pere Parés, el germà de Joan. Flabiolaire en formació de cobla, violinista en la formació de concert i saxofonista en la de ball. Els dos germans d’Amer van actuar junts a La Principal de la Bisbal durant vint-i-cinc temporades. Van ingressar a la cobla plegats, el 1970, i també van abandonar-la al mateix temps, el 1994.
“Rialletes”, “Record”, “Cel amunt”, “Capritxosa”, “Gallardia”… són algunes de les peces recuperades en aquest disc. La interpretació de Parés és excel·lent i el so de l’enregistrament (malgrat ser a l’aire lliure) també és molt bo. En total, dotze testimonis que donen fe, un cop més, de l’expressivitat, el control tècnic, el tremp i les bones maneres interpretatives de Joan Parés.


Text Esteve Molero, músic i periodista