La música orquestral de Joaquim Serra

Joaquim Serra forma part d’aquella generació de músics integrals sorgits de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, a les primeres dècades del segle XX. La institució, que dirigia Antoni Nicolau, s’havia creat el 1896, inspirada en la prestigiosa École Municipale de Musique de Brussel·les. Hi impartien classe els millors músics del moment, com Enric Morera (que n’era els sotsdirector) o Lluís Millet (que va ser-ne el director a partir de 1930). Joaquim Serra, a més, rebia bons consells del seu pare, Josep, de la seva tieta, Àngels Corominas i d’un veí que era (ni més ni menys!) Eduard Toldrà.
Serra va començar a compondre ben aviat. Les primeres sardanes (“La primera volada”, “Camí enllà”, “Dalers”, “Infantívola”...) daten de principis de la dècada dels anys vint. També són d’aquesta època alguns ballables, basats en ritmes de moda (com el “fox-trot” i el “shimmy”) i algunes cançons per a veu i piano, com “Brollador gentil”, escrita el 1924. No és fins a finals d’aquesta dècada, el 1928, que Serra escriu per a orquestra simfònica. L’orquestra és la formació per excel·lència, la que ofereix al compositor les possibilitats més àmplies, la que li dóna més llibertat expressiva. Però Joaquim Serra va escriure poc per a orquestra, possiblement perquè va morir jove, i aquesta és una activitat de maduresa, com la novel·la per a l’escriptor.
Al setembre passat, l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota les directrius de Salvador Brotons, va gravar bona part de l’obra orquestral de Joaquim Serra. L’enregistrament, editat per la casa Naxos, el patrocina l’Ajuntament de Peralada, vila on va néixer Joaquim Serra, el 4 de març de 1907. En el disc sobresurt la presència del pianista Emili Brugalla, que interpreta magistralment les cinc difícils “Variacions per a orquestra i piano” (escrites el 1931 i guardonades amb el premi de la Fundació Rabell aquell mateix any), així com la peça breu, de tall virtuosístic, “Romàntica”, escrita originalment per a petita orquestra. Sota el títol eufemístic de “Dues estampes simfòniques” trobem dues peces breus més: “Danza española” i “Fiesta andaluza”, que demostren que la música i l’ofici de músic estan per sobre de tot. El mestre Joaquim Serra, l’artífex de la música de cobla, també sap escriure amb un marcat caràcter ibèric. És només una mostra més del seu domini compositiu i orquestrador.
El 1927, Serra va guanyar el premi Sant Jordi del Foment de la Sardana de Barcelona amb “Impressions camperoles”, una suite per a cobla. “Joaquim comptava escassament vint anys i va revolucionar el camp de la cobla amb sonoritats inèdites, plantejaments formals i conceptuals nous i una llibertat rítmica inusitada. Tot això sense distanciar-se de la font temàtica de caire popular. L’obra s’articula en cinc moviments: I. Albada, II. Mainada jugant, III. Sota els pins, IV. La vall dels ecos, V. La festa. En ella l’exploració de textures el porta a crear ambients sonors descriptius, que són especialment bells i singulars a “Sota els pins” i atraients i anecdòtics a “La vall dels ecos”, amb una llibertat d’extensió formal i esplai sonor que no permetia ni la sardana, ni tan sols la glossa, la primera per la seva limitada extensió i l’obligat ajust mètric, i la segona pel joc a l’entorn d’un concepte, el tema, que difícilment facilitava l’exploració de textures. La composició del gènere acabava de conquerir un nou marc de possibilitats d’expressió, que inaugurava Joaquim, encetant la majoria d’edat de la música de cobla”, escriu Concepció Ramió a “La nissaga dels Serra” (recomano un cop més la lectura d’aquest llibre, que m’ha estat de gran ajuda per fer l’article). El mateix Serra va enllestir una versió per a orquestra de les “Impressions camperoles”, que és la que ha gravat l’Orquestra Simfònica del Vallès. Completa l’enregistrament l’obra més emblemàtica de l’autor, el “Puigsoliu”. L’orquestració és de Salvador Brotons, que escriu al llibret que acompanya el disc compacte: “Puigsoliu” és un petit poema simfònic de gran bellesa, optimisme, lirisme, frescor i unitat, escrit originalment per a cobla. De tan bonica que és l’obra, no vaig poder evitar la temptació d’orquestrar-la”. Brotons ha estat sempre al costat dels compositors catalans. Ja fa temps li vaig sentir dirigir, per exemple, l’obra simfònica “L’aplec”, d’Agustí Borgunyó. El mateix Brotons, que és també director titular de la Vancouver Symphony de Washington, em comenta: “Al públic dels Estats Units li agrada molt la música de Joaquim Serra. La troben fresca, natural, clara, espectacular i alhora concisa.”. Cal agrair a Salvador Brotons aquest disc compacte i la feina que fa en favor de la bona música catalana, tot i que adverteix: “Manquen edicions de les obres. Amb les còpies que tenim no aconseguirem que cap orquestra del món toqui aquestes peces”.
El catàleg orquestral de Joaquim Serra no s’acaba aquí. A més de les obres que ha enregistrat l’Orquestra Simfònica del Vallès, Serra va escriure “Jocs de jardí”, el 1929 i “Tres peces per a petita orquestra”, subtitulades “Matinal”, “Cançó a muntanya” i “Scherzo”, guardonades al concurs Unión Radio Barcelona, el mateix 1929. També alguns ballets en un sol acte, datats tots el 1949: “Suite senyorial” (que inclou les danses “Punteta i taló”,” El rotllet” i “Ball de la Coca”), “Suite per a una òpera” i “El Carnestoltes” (instrumentada per a cobla, posteriorment, per Francesc Cassú). L’any següent, el 1950, Joaquim Serra va rebre l’encàrrec de musicar el ballet “Doña Inés de Castro”. Li va fer la proposta Ana Ricarda, coreògrafa de la companyia del gran ballet de Montecarlo “Marqués de Cuevas”. L’obra, dividida en tres parts (“La Pavana de la Reina”, “La Dansa de la Follia” i “La marxa fúnebre”) s’ha perdut. Concepció Ramió escriu: “Fou preestrenada a Cannes, mentre que l’estrena oficial tingué lloc poc temps després, l’any 1952 a París, sembla que amb molt d’èxit. Posteriorment l’obra fou enregistrada per una discogràfica francesa. La partitura i els materials es van perdre. El compositor Narcís Bonet en féu la recerca anys després, sense èxit”.
Joaquim Serra ha passat a la història de la música catalana com el gran autor de música de cobla. Un comentarista intuïtiu escrivia: “Tinc la sensació que [Joaquim Serra] representa per a la música de cobla una cosa semblant al que Pompeu Fabra és per a la llengua catalana. M’explico: hi ha pocs gramàtics que hagin tingut els coneixements i alhora el carisma suficients per marcar les directrius enmig de l’enrenou generalitzat. Fabra ho va aconseguir, i encara avui la seva “Gramàtica catalana”, de l’any 1918 (!), és l’única que té un valor acadèmicament normatiu. Joaquim Serra és l’autor fonamental de la música de cobla i, des de l’any 1957, el seu “Tractat d’instrumentació per a cobla” ha estat l’única eina per aprendre a fer sonar aquesta formació.” Tant Serra com Fabra eren gent inquieta, atenta. Tenien una visió general, gens provinciana, de la cultura catalana. “Puigsoliu”, “Impressions camperoles”, “La fira”, “La presó de Lleida”, “Introducció i dansa”, “Dansa de fadrins”... són obres per a cobla (per a una, dues o tres cobles) que estan concebudes com a peces simfòniques. Això és el que diferencia Serra d’altres compositors: no pas la formació musical per a la qual escrivia, sinó la visió àmplia, oberta, universal que tenia de la música.