Sardanes signades a Amèrica

Al carrer de Lacy de Sabadell hi ha l’Auditori Pere Quart. És una sala una mica trista: l’escenari és petit, les parets semblen emblanquinades a corre-cuita i per accedir als vestuaris, els artistes han de travessar la platea. En aquest context es va presentar, el 19 d’octubre a quarts de deu del vespre, un disc compacte de gran interès, d’un músic sabadellenc de projecció internacional, Agustí Borgunyó. És un enregistrament més de la Cobla de Cambra de Catalunya, promogut per l’entitat Músics per la Cobla i gravat amb la colÝlaboració desinteressada dels instrumentistes, que durant la Setmana Santa de cada any es reuneixen a l’Auditori Pau Casals del Vendrell per tocar bona música de cobla. La precarietat en què es desenvolupa la música de cobla és esfereïdora: bona música, bons compositors, bons instrumentistes... i, en canvi, condicions materials i econòmiques tan adverses! Per això, l’enregistrament de sardanes d’Agustí Borgunyó té un doble interès: el de la música en si mateixa i el de representar una aventura satisfactòria, que tenia d’entrada molts elements en contra.
Borgunyó va néixer a Sabadell el 1894 (en algun lloc he llegit 1895), i quan rondava els vint anys va emigrar als Estats Units d’Amèrica. Allà va desenvolupar la seva activitat professional, de músic compositor i arranjador, fins que es va jubilar, el 1963. Aleshores va tornar a Catalunya, on va morir quatre anys més tard. Borgunyó va marxar al nou món amb els coneixements musicals que havia après a l’Escola Municipal de Música de Sabadell i a les classes de Manuel Burgés. Crec que l’ofici de músic el va aprendre a Amèrica, durant les dues dècades que va escriure instrumentacions i arranjaments diaris per a l’orquestra de l’emissora WRC, de Washington. Després es va instal·lar a Nova York, on va escriure per a les orquestres simfòniques de les cadenes NBC i CBS. Les dotze sardanes de Borgunyó que ha enregistrat la Cobla de Cambra de Catalunya són d’aquesta etapa novaiorquesa: des de “Presumida”, datada segurament el 1934, fins a “Homenatge al mestre Toldrà”, escrita amb motiu de la mort del director, compositor i violinista, el 1962. Són totes impecables. No és casual que Agustí Borgunyó i Joaquim Serra fossin els dos compositors que guanyaven la majoria de premis de composició de sardanes dels anys cinquanta. L’explicació és molt clara: no eren compositors de sardanes, eren compositors. Així, en genèric. Entenien l’art de la música com un tot, sense discriminar gèneres ni grups instrumentals. Comproveu-ho en aquest enregistrament. Jo destacaria “El meu adéu”, “L’estiuet de Sant Martí” i “Costa Brava”, encara que totes les altres (segurament, de fet, les cent-cinquanta que va escriure) també són modèliques.