Uns grinyols encantadors

Els orígens de la família dels instruments de doble canya es remunta a Egipte, almenys dos mil anys abans de Crist. Els grecs tocaven “l’aulós”, i els romans la “tibia”. Les tenores, tibles, oboès, xeremies, bombardes, fagots, gralles... deriven, en el fons, d’aquests instruments antics. Els músics Laurent Eulry, Philippe Neveu i Vincent Vidalou treballen plegats al Workshop de Hautbois Populaires (el Taller dels Oboès Populars) per donar a conèixer aquests instruments, i ho fan integrant-los en tota mena de formacions i estils musicals: “Des de solos fins a conjunts de trenta músics [Le GroTorKèstre], però també trios, grups i quartets d’instruments de doble canya, quintets, sextets “swingants”... Tot això conforma el nostre treball, fet a base de sonoritats tradicionals, antigues, barroques, jazzístiques, contemporànies i fins i tot improvisades”. Aquest és el text de presentació del disc compacte que van gravar l’any passat, titulat “Les grinces charmants”, que podríem traduir com “els grinyols encantadors”. Són vint-i-una peces que van des de melodies tradicionals (com la “Danse à 5/8 et Samiotisa” grega o la “Linda flor” catalana) fins a improvisacions lliures (com a “Libre chant...”), passant per transcripcions de músiques barroques (“Sound the trumpet”, de Henry Purcell o “Two Sonatas”, de Daniel Speer) i temes propis (signats per Philippe Neveu i Etienne Roche, que són també els autors dels arranjaments). Entre els instruments protagonistes, sobresurt “l’hautbois languedocien”, l’oboè del Llenguadoc, aparegut probablement entre els segles XV i XVII. Per això el disc comença amb música de rigodons, dansa originària d’aquesta regió del país d’Oc. També destaca, pel seu so sorprenent (proper al d’una tuba), el sarrussòfon contrabaix: un instrument inventat a mitjan segle XIX, semblant al fagot, de doble canya, però fet de metall. Vincent Vidalou, instrumentista de la cobla MilÝlenària, completa el catàleg instrumental del Taller dels Oboès Populars amb la tenora i el tible. Els arranjaments dels temes musicals, tant si són melodies populars com fragments barrocs, són divertits. “Sound the trumpet”, que pertany a l’oda “Come, ye sons of art”, escrita per Purcell el 1694, agafa un caràcter gairebé còmic, recolzat sobre un contrabaix que va caminant a l’estil dels “walking” jazzístics. Els arranjaments, fets amb coneixement de causa, ressalten el so agredolç dels oboès tradicionals, i combinen sense por l’essència popular amb el llenguatge modern. Per fer-ho calen dos requisits: músics competents i institucions que promocionin els projectes. No és casual que el disc s’hagi editat a França, amb el patrocini d’institucions com l’Associació per a la Promoció dels Oboès del Llenguadoc i de les Músiques Mediterrànies, el Centre Internacional de Música Popular i el Centre Llenguadoc-Rosselló de Músiques i Danses Tradicionals. Perquè a Catalunya puguem veure editats projectes com aquest calen també dos requisits: per una banda, que les institucions promoguin les iniciatives que són vertaderament interessants (i no només aquelles que ho semblen) i per l’altra, que el públic es torni més crític, que no es conformi amb falses propostes de modernitat.