Reflexions d'un sardanista

És possible que alguns dels lectors que avui tinguin a bé de llegir aquest escrit, facin ara mateix allò que es diu "arrufar el nas" i possiblement s'aixequi alguna veu disconforme amb el contingut del tema que exposo i que és gairebé tan antic com la mateixa sardana. Recordo haver llegit, en la conclusió d'una ponència sobre cultura popular, que tot el model associatiu està en crisi i que potser s'hauria de reinventar la tradició, dinamitzant les seves activitats per tal que la gent descobreixi o redescobreixi la importància d'aquesta mateixa tradició. Així mateix, per dinamitzar és necessària una certa objectivitat, una equilibrada barreja d'interessos, estimació i engrescament. La dinamització cal plantejar-la, per tant, en els següents termes: com engrescar la gent i, sobretot, pensar si el que proposem tindrà sortida -pot passar que hi hagi una diferència d'interessos entre el dinamitzador i la comunitat a qui s'adreça; poso per cas la Sardanova, Transardània, etc., on acabem parlant d'iniciatives que no han rebut l'acceptació del públic sardanista. El tema a parlar és, com segurament hom ja dedueix, la pretesa crisi de la sardana, inquietud que apareix repetidament al llarg de la quinzena de conferències, jornades sardanistes, simposis i congressos que s'han fet al llarg del temps. La primera trobada de la qual en tinc notícies és la jornada d'estudis sardanistes que va organitzar l'Obra del Ballet Popular, des de l'any 1959 al 1982 a una vintena de poblacions, seguida d'una dotzena de jornades o congressos organitzats per altres entitats o estaments i dels quals n'esmentaré, sense pretendre que siguin els més importants, els Simposis per a l'oficialitat dels estudis dels instruments de cobla (l'any 1985), Sardana i Futur (el 1986) i finalment el Primer Congrés del Sardanisme, de 1992-1993. Com he esmentat abans, el debat és gairebé tan antic com la sardana i hom es pregunta si han servit de res tantes reunions i conclusions plenes d'entusiasme si estem a l'any 2006 i seguim parlant de donar solucions a una pretesa crisi de la sardana. No sé si haureu sentit a parlar del CAS XXI (Col·lectiu d'Agitació Sardanista) que, pel que he pogut esbrinar, està promogut per un col·lectiu de joves dinamitzadors o potser joves músics... Aquest CAS XXI denuncia, un cop més, les polítiques culturals de les administracions i afirma, i cito l'escrit textualment, que "... La situació de la cultura tradicional catalana i en especial del sardanisme es deu tant a les actuacions nefastes i de baixa qualitat per part d'alguns dels seus dinamitzadors...." I proposen tot un seguit d'accions que, més o menys, són les mateixes que s'han exposat en els congressos, accions, etc., en la línia de trencar rutines i capelletes, obrint la imaginació a noves apostes i potenciant lligams amb d'altres àmbits de cultura popular. També, amb el nom de "Què en fem de la sardana?" el setmanari Presència inclou tot un seguit d'opinions a l'entorn de la sardana. Un total de 17 representants entre historiadors, informadors, músics i importants responsables d'entitats sardanistes fan una anàlisi del moment actual de la música i dansa de la sardana, que passa, afirmen, per una època d'eufòria pel que fa a actuacions que contrasta amb la manca de balladors. Segons la revista esmentada es fan a Catalunya 4.000 actes, amb una assistència d'entre 45.000 i 50.000 persones, entre ballades i aplecs, és clar -d'aplecs se n'estimen un nombre de 185, així com 96 cobles censades i 275 entitats. Cal destacar, d'entre aquestes opinions, que alguns les exposen amb un cert pessimisme mentre que d'altres pensen que potser hi ha un excés d'activitats, que cal introduir-hi canvis, incorporant potser altres tipus de cultura popular... També n'hi ha que ens recorden que tenim una falta de memòria, que de propostes se n'han fet moltes, acollides amb o sense entusiasme, i tanmateix s'ha caigut un cop més en la rutina. I un es pregunta amb certa ingenuïtat: Qui ha de dur a terme aquestes propostes per solucionar la pretesa crisi? Potser el sardanista de carrer que balla a plaça? És potser la petita entitat a qui el lloguer de la cobla li suposa ja una despesa important? Potser els petits aplecs que han de llogar dues o tres cobles, moltes vegades sense saber si cobriran les despeses? O seran potser els dirigents de les grans entitats que exposen la seva opinió favorable als canvis i tanmateix segueixen amb la rutina de fer més sardanes, és a dir, més del mateix, esperant potser i com diu el conte "a veure qui li posa el cascavell al gat"? Senyors, em sorprèn que siguem capaços de detectar un suposat problema, que parlem abastament de possibles solucions i tanmateix no prenguem la iniciativa. Per finalitzar vull matisar que si existeix una crisi en la sardana no és exclusiva d'aquest sector, com he mencionat abans, sinó que existeix en gairebé tots els àmbits del model associatiu, i és, en part, deguda a la gran diversitat d'opcions de lleure que tenim a l'abast. Cal adonar-nos que el temps de grans manifestacions sardanistes ha passat i ja tan sols s'assoleixen bons índexs d'assistència en actuacions molt concretes. Així mateix, i tal com jo ho veig, el que la gent aculli altres opcions no vol dir que no estimin la sardana, cosa que queda palesa en moments puntuals, en festes majors o en dies especialment assenyalats on segurament es pot copsar la veritable essència de la genuïna sardana.

Text Josep Igual