El desencant dels ocells

Que vagi per endavant que qui això escriu no ha pas realitzat un estudi profund d'etnomusicologia o del que fes falta per escriure aquestes ratlles: només són unes reflexions, una apreciació personal del que a mi em sembla que és una línia molt clara a través de la història. Un cop fet aquest advertiment previ, entrem en matèria. Ja fa molt temps que l'arxiconeguda cançó popular "El cant dels Ocells" ha entrat en la categoria d'honor del pavelló de mites del nostre univers simbòlic. Els catalans tenim una tendència molt acusada, quasi malaltissa, a mitificar les nostres expressions més nostrades. Tot país ha de tenir els seus mites nacionals, d'acord, però no cal perdre mai el nord i no deixar mai de tenir en compte que el mite no és ni més ni menys que això: un mite. Quan un mite no és capaç de ser desmitificat pel seu propi país és que ens trobem davant d'una feblesa: o del propi mite o del poble que l'ha creat. Bé, el més curiós és la contínua metamorfosi que ha anat experimentant aquesta cançó tradicional; segurament no trobaríem cap altra cançó al món que hagi servit per simbolitzar tantes coses i tan diferents. Algun mèrit deu tenir, doncs, aquesta melodia. Vegem-ho amb una mica de detall. Ja he dit abans que no m'he dedicat a una recerca profunda sobre l'origen d'aquesta cançó. Potser algú em retreurà l'existència d'alguna dada més. En algun lloc he llegit que el seu origen es remunta al segle XV, però no sé fins a quin punt aquesta afirmació pot ser sostinguda amb alguna consideració científica o documental. El que sí s'ha constatat és que ja era ben coneguda a principis del segle XVIII. Tant, que ja en coneixem una paròdia de 1702, composta amb motiu del desembarcament de l'Arxiduc Carles III a Barcelona just abans de la Guerra de Successió, que era cantada com a mofa del virrei de Felip V, Fernández de Velasco, i dels felipistes en general. La lletra que avui ens ha pervingut, com tothom sap o hauria de saber, és de caire religiós: una nadala que ens relata com les diverses espècies d'ocells canten la Bona Nova del naixement de Jesús. Sospito, però, que aquesta no era pas la lletra originària, o almenys l'única que s'aplicà a la melodia, tan bella, que la sustenta. Compareu-la, sinó, amb una altra cançó catalana ben coneguda: la d'Els Contrabandistes. No cal pas haver estudiat música per adonar-se que estem davant la mateixa cançó, simplement amb petits retocs en la melodia i la rítmica. La conversió de cançó més aviat tavernària en cançó de Nadal podria haver estat la primera de les transmutacions sofertes. Amb la Renaixença i la recuperació del patrimoni etnològic, la cançó fou reescampada arreu del país a través dels cançoners populars i les versions harmonitzades que les corals afegiren entusiàsticament al seu repertori. Enric Morera també hi posà el seu gra de sorra amb una versió en forma de sardana. Començava, doncs, una nova època per al Cant dels Ocells, com a símbol sublimat de les essències pàtries de la catalanitat. En realitat, qui li atorgà el gir simbòlic més important, potser de forma involuntària, fou Pau Casals. La interpretà en els seus concerts de violoncel arreu del món, i de seguida s'associà tant el músic amb la cançó que no poques vegades se li ha atribuït erròniament l'autoria. Són cèlebres les seves interpretacions en el concert de la Casa Blanca o davant de l'Assemblea General de l'ONU, quan li fou atorgada la medalla de la Pau. El mestre s'expressà així: "Quan els ocells canten, canten una cançó de pau. Aquesta és la música que Bach, Beethoven i els altres grans mestres admirarien i estimarien". Un nou valor superior, el de la Pau, s'afegia a les alforges, ja ben carregades de símbols, de la nostra cançó. Però aquest no féu gaire fortuna, en part perquè des de Catalunya el binomi entre el músic i la cançó fou tan indestriable que de seguida el Cant dels Ocells fou associat a l'exili i a la nostàlgia de la terra, en un nou pas cap a l'ensopiment i la sonsònia simbòlica. Però el pas definitiu cap a aquesta direcció s'ha acabat de donar ara fa poc temps. Ara mateix no sabria dir quin dels dos fets fou primer, però dos esdeveniments han marcat un nou viratge en el significat de la cançó. Per un cantó, els tràgics fets de l'11 de març de 2004 a Madrid. Durant un acte de record a les víctimes, poc després de l'atemptat, una violoncel·lista la interpretà. En aquell moment, i malgrat el seu origen català, semblà que els madrilenys havien descobert la sopa d'all, i feren una mica seu el "canto de los pájaros", com fou rebatejat. Així, quedà vinculat al record dels morts. L'altre fet, ja definitiu, va ser obra de la nova junta del Barça. És costum abans dels partits de guardar un minut -bé, uns segons- de silenci en memòria d'alguna persona vinculada a l'entitat que ha mort recentment. Com que era difícil que el silenci es respectés (on hem arribat!), s'hi solia posar música de fons. Se solia interpretar uns compassos de "La vall dels riu vermell", però la nova junta va considerar que un espiritual negre era poc nostrat i va decidir substituir-la - i no podien haver pensat en cap altra opció- pel Cant dels Ocells, que a partir d'ara també cantarien el dolor per la mort dels éssers estimats. I ara, doncs, ja tenim el cercle complert: ja ens podem emocionar amb la mateixa melodia a la Missa del Gall, als casaments - també molt prodigada- i ara fins i tot en els enterraments, especialment en els laics. No fa pas gaire ja s'ha donat el cas curiós que, en el sepel·li civil d'un escriptor ateu reconsagrat -valgui l'expressió-, la néta del difunt va cantar "El cant dels Ocells" en honor del seu avi. Segur que al pobre escriptor se li remogué la carcanada dins del taüt en sentir allò de "El bon Jesús és nat / per dar-nos nova vida". En fi, estiguem atents: no sabem quin serà el nou vestit que entre tots confeccionarem per a la nostra camaleònica cançó: de cançó de taverna a cançó de morts el viatge ha estat llarg i atzarós. Com que ara alentir i ensopir més la melodia ja no sembla possible, potser se li recuperi el ritme. No us estranyi que aviat sigui declarada himne nacional en substitució d'"Els Segadors", que serà considerat políticament incorrecte per les al·lusions violentes que s'hi contenen. N'estic convençut. I sinó, temps al temps. Mentrestant, vés a saber què diuen els ocells mentre canten. Potser, sota l'aparença d'un cant mel·liflu, ens estan dient el nom del porc farts que els manipulem els refilets. Potser seria millor que els deixéssim una mica en pau i no els encolomem allò que no som capaços de dir amb les nostres pròpies paraules.