Què, com i perquè

D'AQUÍ:

En certa manera aquests articles meus s'han convertit en una mena de crònica dels fets més importants succeïts des del darrer dels publicats fins al que inicio en aquest moment. A fe de Déu que aquesta vegada n'hi ha hagut tants que no sabria per on començar.
Així és que, sense ordre ni concert, els abocaré a raig. La cronologia l'haureu de posar vosaltres. Amb permís de l'Ajuntament barceloní, declarat ja antitaurí, faig una llarga canviada i us parlaré d'economia. Els entesos, si encara en queden, diuen que quan el barril de petroli, allò que en diuen "Brend", sobrepassa els trenta cinc dòlars, malament! En el moment d'escriure aquest article oscil.la entre trenta sis i trenta nou i, fa només uns dies, fins i tot va sobrepassar aquesta xifra, assolint rècords històrics. D'altra banda, com que la moneda americana s'ha recuperat un xic respecte l'euro, ja tenim que les repercussions cauen damunt dels de sempre, els conductors. A tot això caldrà afegir les quatre "peles", de les d'abans, amb què la Generalitat també la grava en forma d'impost, per reduir el dèficit que la sanitat catalana té, degut a diversos motius. I aquí dono un "pase de pecho" i dic per insuficient dotació del Govern Central; eficients serveis sanitaris millors que a la resta del país i alguns de l'estranger, i no em refereixo a nacions balcàniques, sinó d'aquí mateix al costat. També el fet que d'altres comunitats de l'estat ens vénen força afiliats, als quals abans se'ls deia "cartilleros"; i quins costos no ens són reemborsats com caldria -recordeu allò tan graponejat de la caixa única. I, ja per últim, els milers d'immigrants que la Seguretat Social ha d'atendre i que no han tributat mai a l'esmentat règim. D Doneu una volta per qualsevol dels ambulatoris i podreu comprovar la quantitat de persones en aquesta situació a les sales d'espera. Jo ho he fet i us prometo que no cal anar al Raval. Seguretat: En aquest apartat no sols ens estoquegen sinó que fins i tot ens descabellen. De dolents n'hi ha de totes menes i fins ara se'ns ha venut pels responsables d'aquesta àrea, que no eren pas els de fora. Fa pocs dies vaig escoltar a un dels esmentats responsables, que deia que el 80% dels delicte eren comesos per persones vingudes de l'estranger. I això té una certa lògica; és que el "May Flower" va traslladar a la costa est d'EEUU els membres de la noblesa anglesa? O no eren en la seva majoria lladres, bandolers i meretrius dels bordells portuaris? Encara que poc després van arribar-hi els dits puritans, segurament a fi de posar-hi un xic d'ordre.

Als darrers compassos de 2003, eleccions catalanes en les quals guanya CiU, però negociacions entre partits porten al govern de la Generalitat els que es coneixen com "el tripartit". Fins aquí res a dir, legítim i normal. Però vet aquí que algú té la temptació d'anar a veure si encara fan a Perpinyà, El darrer tango a París, sense saber que feia anys que l'havien retirat de la cartellera i que els cinemes Castillet són multisales. Des d'allà al mig, premsa, ràdio i TV el van posar verd i no precisament per aquesta afecció pel.liculera que he utilitzat. Posen ordre a la disbauxa anterior, les obres del túnel de Bracons són paralitzades, això sí, corrent les despeses durant aquest atur, després s'hi fa un petit retoc i el venen com un gran canvi. I la presó del Bages? S'ubica una mica més enllà i endavant que fa baixada. Haig de fer un incís. Algú pot pensar: és que no fa res bé, el tripartit? I tant que sí, però aquesta és la seva obligació i el que acabo de fer no és retreure els mals fets, sinó allò que resulta ridícul, com ridícul és que s'hagi dit que no hi havia una manera de fer en català. Aquí sí que haig de felicitar a l'Honorable President per la seva resposta.
Estic segur que cap dels Presidents que ha tingut la Generalitat de Catalunya, mai, que vol dir nunca, hauria posat els peus damunt la taula en visitar qualsevol dels seus íntims, ni tampoc utilitzat la llengua castellana, amb accent mexicà, quan després des de l'emissora de la Cope algú diu que, per culpa del català, la llengua de Cervantes perd pistonada.
No m'agrada que ningú vagi dient que ells encara tenen la clau del Parlament, jo tinc les de casa meva, de la meva mare, la meva filla i també d'una veïna i no ho vaig pregonant arreu -ara ha sortit com a exemple.
Per acabar amb el D'AQUÍ, us confessaré que no sóc afeccionat a la tauromàquia i que la vaig aprendre amb un company a Ràdio Joventut, amb el qual vaig compartir programes d'altra índole, i que no entenc que no tenint facultats sobre un afer, l'Ajuntament s'hi embolica fent-ne votacions oficials entre ells.
I per últim, afegir que jo crec en les persones, però no en totes. Aquest crec és el motiu fonamental pel qual no veurem mai a les nostres eleccions llistes obertes (la paraula mai és molt gruixuda i radical, per tant, si sou joves podeu substituir-la per... en molt de temps).

D'ALLÀ:

Quin rebombori! La gent surt al carrer a tot l'estat: No a la guerra! Fins i tot cassolades a dojo. A Barcelona potser més que enlloc. Guerra de xifres, que si tants, que si quants; tots, però, d'acord amb el color del cristall a través del qual es mira... Si ho fas des de les Açores, tu mateix, més verd que el color de les pel.lícules que es projectaven a Perpinyà als anys setanta.

Però vet aquí que arriba un dissortat dijous, 11 de març. A les 7'30 h del matí, la ciutat "villa y corte" s'havia despertat com cada dia. Deu minuts després tot va canviar de faiçó: sengles explosions es produeixen a l'estació i rodalies d'Atocha. Un atemptat, deia tothom, el més gran que s'ha produït a Europa. Seguint amb la terminologia d'abans, a "toro pasado" sabem que el resultat ha estat de 192 morts i ferits a dojo. Crec recordar que s'hagueren d'hospitalitzar a redós d'unes 500 persones, de les quals encara una trentena resten enllitades quan escric aquestes ratlles. De vell antuvi tots pensàrem: És cosa d'ETA. Fins i tot el propi Ibarretxe, a les nou del matí, fa una compareixença a la televisió, condemnant l'atemptat i recriminant a la banda armada el fet, però a mesura que passaven els minuts i es coneixien dades sobre el que havia succeït, descobries que el modus operandi no era el de la banda terrorista basca. Abans de les onze del matí, a nosaltres ens arriba, des d'Israel, a través de la metgessa d'una ONG, que el Mosad afirma que l'atemptat és cosa del grup terrorista Al Qaeda. Al migdia totes les emissores i televisions del món, que tots els espanyols podíem captar a través dels canals digitals, donaven per segura aquesta autoria. Alhora, tant el ministres de l'Interior com el portaveu del govern informaven: ...cretona ha sodi ETA... Fins i tot, el llavors president del govern gosa trucar telefònicament a diversos directors de periòdics dient-los el mateix. L'Antonio Franco de El Periódico, ho va explciar ben clar.
Els més crèduls pensaven: ... Pot haver-hi tanta gent que s'equivoqui a tot el món? L'endemà seguien amb aquell, com deien a Madrid, "empecinamiento" en el tema (obstinació, testarudesa, etc.) i el poble s'anava emprenyant. Alguns que s'atrevien a comentar-ho deien: ... Pero estos tíos se creen que somos tontos?
El dissabte dia 13, de reflexió. El 14, hi havia eleccions generals. Es comencen a passar notes via mòbil, mobilitzant -valgui la redundància-, la gent cap a les seus del partit del govern, per protestar per l'ensarronada. Encara que el fet era gros, crec que no era massa ètic el que es fés, però com que no pots entendre-ho, si els que protestaven llegien Le Monde, escoltaven la BBC o veien France I, que plegades deien el mateix mentre aquells senyors del govern deien el contrari. Això com es menjava, digeria? I... van decidir-se per la tercera via: s'hi defecaren.

Després he conegut detalls respecte a la formació d'aquestes cèl.lules arreu d'Europa: són una mena de franquícies d'Al Qaeda, que els facilita els diners, i resten somortes fins que se'ls ordena determinada acció; d'això que sigui difícil la seva localització. També sabem que un d'ells, conegut com "el tunecino", fou controlat i seguit durant força temps i que els responsables del govern van manifestar que no ho sabien. Tampoc es van assabentar de les advertències fetes per determinats serveis secrets estrangers.

El diumenge 14, el govern era descavalcat i passava a l'oposició. Per les manifestacions del dia 13? Sincerament crec que no. Fou la seva reiterada obstinació el motiu que provocà la seva caiguda. Avui en dia el poble sap llegir i escriure, no se'ls pot tractar com si fossin un ramat de rucs. Recordaré que, en una obra castellana de teatre clàssic, quin títol és el d'una població cordovesa on, quan l'enviat del monarca interrogava tothom de la vila, preguntant qui havia mort el governador, el poble plegat li respongué, tots a una: ... Fuente Obejuna, senyor.
A grans trets això és el que entenc que va passar. Clar és que alguns hi poden posar més pa que formatge, però he volgut ésser el més ajustat possible a la realitat.
Un petit salt d'uns mesos i la boda reial. Madrid és una ciutat bonica i a fe que la féren lluïr; però hi hagué algú que va voler il.luminar-la amb els colors dels gelats italians. Als monàrquics de cor, l'escollida no els va semblar massa bé i fins i tot algú va exclamar davant meu, el migdia del dissabte 22, en saber-se del diluvi caigut a la capital: ...Després alguns diuen que no hi ha Déu! Jo crec que en certa manera és el seu problema i com diem els catalans: al cul de sac trobaran les engrunes. Crec que fou la muller del batlle de Cervera, convidats a l'acte, qui posteriorment en ser preguntada, digué una frase lapidària: ...Era com llegir l'Hola, però en directe...