Aquest novembre sí ha tingut personalitat!

Llegia fa uns dies a la columna d'El Periódico de l'admirat Josep M. Espinàs, on ens parlava del mes de novembre passat, tot dient, entre d'altres: ...És un mes que, amb bon humor, es pot considerar poc agraït...
Una lectora li recriminava, dies després, en part aquest pensament, ja que ella havia nascut aquest mes, i afegia que Manuel Hidalgo, fa uns 12 o 15 anys, ja havia encetat aquesta tema al periòdic El País. Espinàs, en certa manera, contestava que ell ho havia recollit d'una ironia de l'articulista suís Mr. Trinquedoux, qui havia escrit: ...És un mes que no val res; l'hauríem de suprimir... En poques paraules: un mes sense personalitat.

Després d'aquest preàmbul, faig aclariment del titular d'aquest article.
El passat 2 de novembre va ser el primer diumenge d'aquest mes. El Monestir de Montserrat, com sempre, era ple de gent. Cada vint minuts, aproximadament, l'arribada del cremallera feia noves aportacions a la quantitat de persones que s'hi aplegaven. Autocars i vehicles privats feien que encara la xifra fos força més nombrosa.
Puntualment, a les onze del matí, la missa conventual amb l'assistència de membres del Consell Nacional de l'Obra del Ballet Popular i dels Amics de la Sardana de Cornellà. A la sortida de la celebració, ja a la plaça, la cobla Ciutat de Manresa desgranava una ballada de sardanes, de les de set tirades; per tant se n'escoltaren nou. Els sardanistes del segle XXI les ballaren amb fruïció, fins i tot la de l'avi Pep, sempre obligada en aquesta ocasió, com possiblement ho feien aquells pelegrins del segle XIV, amb la xamosa dansa montserratina que cita el Llibre Vermell com: Cant dels Romeus, amb les seves veus per música, i tot envoltant la plaça amb el seu ball rodó.

Al voltant de les dues tothom a dinar. Després, pels volts de les quatre de la tarda, unes dues-centes persones feren cap al camí dels Degotalls, situant-se davant del Mur de Pep Ventura, en el qual s'havien col·locat dos nous claus, que foren inaugurats. Eren el de la colla Joia Catalana, un d'aquells heroics grups que sorgien als anys quaranta, una altra dels Caminants del Congrés i un tercer que s'havia restaurat, el del Foment de la Sardana de Barcelona, que havia estat malmès.

Hi hagueren parlaments adients al cas, dels representants d'Amics de la Sardana de Cornellà, d'en Josep Llobet, sots president de l'Obra, i d'aquest cronista, en nom del president. L'acte finalitzà amb el cant d'Els Segadors.
Es feren fotografies, una de les quals il·lustra aquestes pàgines, amb els components de la colla Joia Catalana i dels Caminants del Congrés i, tot seguit, ja mig caiguda la foscor, cap el cremallera i cadascú a la seva llar.
També el diumenge dia 9 s'havia previst una gran concentració de sardanistes al Parc de la Ciutadella, en homenatge als sardanistes dels anys quaranta i cinquanta, època en què ballar sardanes no era pas tan fàcil com pot semblar ara.

En iniciar la jornada, els elements no semblaven pas massa propicis. A les vuit del matí, plovia a tot Catalunya. Trucaven des de Figueres dient-nos: ... Aquí plou a bots i a barrals... Des de Lleida ens preguntaven: ... Es farà, l'acte?
Però el miracle de la trobada fou possible, més per l'interès dels que havien de participar-hi que pel propi temps. No obstant això, al barceloní Parc de la Ciutadella s'hi congregaren de tres a quatre mil persones; els núvols deixaren de regar la terra i les quatre cobles, representant a les comarques de la Terra Ferma, Girona, Tarragona i Barcelona, pogueren començar la interpretació de la quantitat de sardanes, també de set tirades, que farcien el programa.

L'acte central de l'homenatge inclogué unes paraules del pare Abat de Montser-rat, dites per Dom Cassià Just. Les colles sardanistes veteranes, reflex d'aquell temps, amb les mans enllaçades, ballaren la sardana de germanor: A una terra, dansa bella, escrita especialment per aquesta ocasió pel metre Agustí Cohí i Grau, amb lletra de M. Isabel Pijoan i Picas, que fou interpretada per la cobla Cadaqués i alguna de les seves repeticions cantada per Miquel Malirach; les colles eren envoltades per vells i emocionats sardanistes, que els acompanyaven en la dansa. Afegiré que les altres cobles que hi participaren foren: Bellpuig cobla, Ciutat de Terrassa, La Principal del Llobregat i la del Col·legi del Pare Manyanet, de Reus.

Al cap de vall del dia, quan ja tornava a ésser fosc, l'aigua, protagonista excepcional d'aquest novembre, reprenia l'activitat pluvial i tots emprenien el retorn cap al nostre lloc d'origen.
El dia 16 tots teníem rendez-vous a les urnes; pel que sé, la més nombrosa que mai s'ha donat en aquesta convocatòria i, el resultat, el que tots coneixen i que ha donat peu a converses polítiques de tota mena, arreu del país i a d'altres llocs aliens, amb alguna que altra ingerència poc edificant i que portaven aparellat allò que ara coneixem com a suspens.
El 23 seguia la polèmica post electoral, que déu ni do.

I finalment, el 30 de novembre, a Sant Pol de Mar, commemoració del centenari del naixement del mestre Josep Maria Tarridas i Barri, amb sardanes, balls, parlaments d'autoritats, descobriment d'una placa commemorativa de l'efemèride al lloc on s'ubicava la casa de la família, número vuit del carrer Nou, i un llarg etcètera, amb l'assistència de la flor i nata del sardanisme d'arreu de Catalunya.

Per aquells que no dominin el tema, us diré que Josep Maria Tarridas, fou qui va compondre, entre d'altres, sardanes com: Buscant l'infinit o La coquessa, i ballables amb títols prou descriptius: Nits d'Andorra i el famós pas doble Islas Canarias. La seva filla Blanca em comentava:... El pare no havia estat mai a les Canàries però el va fer per a la meva mare, qui hi havia nascut... Una peça d'aquelles que són per sempre.
Què us sembla aquest novembre? Ha donat de sí?
Per cert, em sembla que encara no ho he dit: un 15 de novembre de 1900 i escaig, va arribar al món qui us ha fet conèixer tot el que passat al novembre d'aquest any.

Després de tot això, dir que aquest mes no té personalitat, crec que pel que correspon a l'any 2003, no té cap raó d'ésser.