Pignus redemptionis ac futurae gloriae

"E assenyaladament lo abus en dita sglesia catedral de Gerona e altres de nostre bisbat (...) se usa (...) los jutglars sonant cansons deshonestas e ballant sardanas en offensa de nostre senyor deu Jesuchrist scandol del poble chrestia e perturbacio dels divinals oficis (...) perso tots los predits abusos cessam revocam e de ditas sglesias lensam e totalment entrediem com en la sglesia de deu se deu fer que los ulls e orellas dels que venen fer oratio estan en ella puga offendre e divertir".

Han passat més de quatre segles des que fou escrit aquest text: l'any 1573 el bisbe de Girona Benet de Tocco prohibia les sardanes en els temples, com un parell de dècades més tard ho faria el bisbe de Vic. Els abusos a què es referia el bisbe eren també al ball dels gegants, xerrameques, judicis i altres actes que se celebraven a la catedral, a més de les sardanes. Vés a saber si a allò que en el segle XVI anomenaven sardana tenia cap semblança amb la dansa que avui coneixem, però, si més no, la citació fa gràcia tenint en compte els fets recents: certament, allò que la història sempre es repeteix no és pas una frase ben trobada i prou. Fa unes setmanes la revista d'inspiració cristiana "Jesus", editada a Itàlia, filtrava el contingut d'un esbós de document elaborat pel Vaticà, que en principi havia de ser secret, anomenat provisionalment "Pignus redemptionis ac futurae gloriae". Es tracta d'una instrucció elaborada per una comissió formada per tres membres de la Congregació per a la Doctrina de la Fe i tres més de la Congregació per al Culte Diví, dos dels dicasteris més importants de la Santa Seu. El document intenta enumerar i corregir, compilats en dos-cents paràgrafs, trenta-set "abusos" -curiosament el mateix terme de 1573- que es donen en les celebracions eucarístiques. Dels diversos abusos que es condemnen en el document, n'hi ha alguns que criden particularment l'atenció, com són el de l'ús de guitarres i instruments electrònics en les celebracions, la incorporació de ritmes moderns o folklòrics en les composicions religioses o la presència d'"escolanes". Es prohibeix també la participació de ministres d'altres confessions cristianes prop dels celebrants catòlics, es desaconsella la comunió amb dues espècies i s'arriba a demanar que es recol·loquin les baranes davant dels altars en les esglésies en què han estat suprimides. Tot plegat, una autèntica estirada d'orelles a qualsevol mínima desviació de la litúrgia canònicament aprovada, culminada amb l'atorgament als laics -cosa inaudita- d'un dret: el "dret" que se'ls atorga és el dret a la del·lació i a la denúncia d'aquests abusos davant del bisbe o fins i tot davant de la Santa Seu.

Si esmento aquest document és per referir-me explícitament al punt número 60 de la instrucció, pel qual s'exclou la possibilitat d'"aplaudiments i danses en l'interior de l'edifici sagrat, fins i tot fora de la celebració eucarística". Aquesta prohibició es blinda amb una afirmació contundent, que no apareix en altres capítols en què es deixa a consideració dels bisbes les excepcions pertinents: "I que no sigui admesa cap excepció". O sigui, pel que fa a l'Obra del Ballet Popular, si al final l'esborrany s'aprova, haurem, teòricament, d'evitar la dansa de la missa del sardanista que se sol celebrar durant les proclamacions de Ciutats Pubilles. Es diu que aquesta prohibició va dirigida a les esglésies africanes i llatinoamericanes, on la pràctica d'incorporar les danses pròpies és molt estesa i forma part del procés evangelitzador, seguint una llarga tradició de l'Església d'expandir-se tolerant un cert grau de sincretisme amb les tradicions i creences locals. El nostre cas, el de la sardana, és diferent, però ja se sap, els catalans tenim molt mala fortuna i sempre ens toca el rebre. Els nostres bisbes potser hauran d'anar a fer el paperet d'intentar salvar la sardana a Roma, però, vist el pes que hi tenen, i altres temes més importants que hi tenim encallats, ja podem imaginar que poca cosa en podrien treure.

L'església catalana, malgrat algunes reticències, ha considerat la sardana com una dansa honesta, si més no per comparació. Torres i Bages ja va haver de sortir a defensar la moralitat de la sardana a principis de segle quan algunes congregacions manresanes la consideraven indecent, i en molts pobles, durant la prohibició quaresmal de balls, la sardana era tolerada. Després de la reforma litúrgica conciliar, hem vist sardanes i danses populars dins dels temples com a ofrena i sembla que, fins ara, ningú hi havia vist motiu d'escàndol. Sense anar massa lluny, en el meu poble fa uns anys es va restablir durant la missa de festa major l'ofrena per part dels pabordes d'un fragment de la dansa, precisament com a signe de l'origen religiós d'aquest ball, i això ha estat sempre fet amb gran dignitat i reverència.

El que és més xocant, però, d'aquestes dràstiques prohibicions és el fet posat de relleu per alguns analistes que la instrucció seria una severa censura al propi Papa, ja que molts d'aquests "abusos" han estat comesos reiteradament en misses celebrades pel pontífex i, fins i tot, dins de la basílica de Sant Pere: quantes danses no s'han ballat davant del sant Pare, o quants cops no s'han interromput amb aplaudiments i crits les seves homilies! En això, i en el propi fet que el document fos filtrat, molts basen la teoria de que aquesta instrucció acabarà en un calaix o bé rebaixant molts dels seus plantejaments més immobilistes. De fet, moltes veus, fins i tot dins la jerarquia catòlica, han expressat la sorpresa pel seu contingut. Molts altres creiem que l'Església hauria d'esmerçar esforços en altres direccions i no pas entretenir-se en qüestions menors, i, en qualsevol cas, s'hauria de recordar als redactors que la Bíblia explica que David ballava davant de l'Arca de l'Aliança. La solució podria venir, com en altres punts polèmics, per la màniga ampla de les jerarquies menors, i passaria per fer l'orni davant de les instruccions tan severes del discurs oficial. Si això s'esdevenia, faria bo el final que va idear Àngel Guimerà per a "La sardana de les monges": l'abadessa rondineja veient com ballen d'amagatotis les monges, però al cap i a la fi "llagrimeja; no sap renyar, que ella també n'és filla de l'Empordà".

Si l'Església no va essent capaç de discernir els signes dels temps i va abandonant la inculturació de la fe en les societats i el moment en què és present haurà acabat d'esgotar les poques possibilitats de revifar-se i connectar de nou amb els qui ja han abandonat el vaixell. La veritat és que als qui encara ens considerem creients i volem continuar essent-ho dins d'aquesta nostra envellida i xacrada Església ens ho posen cada cop més difícil. Que Déu hi faci més que nosaltres. Amén.