Ha mort Miquel Martí i Pol

“Martí i Pol imposà la tarda com a espai físic i mental per a la deliqüescència poètica. Els seus seguidors s’hi rabejaren fins al ridícul”

Avui ha mort Miquel Martí i Pol i no sé si n'hauria de dir res. Per prudència, vull dir. Desfilen pels mitjans una legió de panegiristes prou qualificats -i també de menys o gens qualificats-, però ja se sap que algú ha de satisfer, ni que sigui a correcuita, la voracitat informativa de l'actualitat. Jo, sigui com sigui, només en guardo una experiència anecdòtica. Enfilo aquesta agulla, que diria el poeta, com qui s'esplaia a la fonda, amb veu de quinto i l'escuradents a la boca, sense gaires pretensions. Fonamentalment, perquè en Miquel era una persona que m'agradava.
Al principi, des de la immaduresa i la ignorància, em feia ràbia, quan toca que qualsevol status quo et faci ràbia. Encara faltava una mica per a la fagocitació llachiana que en faria un personatge popular a escala nacional, però a la meva adolescència vuitantera, Martí i Pol ja havia acamalat bona part de la societat osonenca amb la seva paraula manyaga, el testimoni obrer, la humil dignitat de malalt. En un principi, és veritat, els cercles més reaccionaris de la comarca, hereus del vigatanisme sotanaire, que sospesaven qualsevol manifestació poètica des del pensament i l'estil de mossèn Cinto, volgueren atribuir la candidesa crua i calculadament planera dels poemes fabrils d'"El poble" a una pobresa lingüística i imaginativa; alguns, en sóc testimoni, avisaren que l'autor venia apadrinat pels comunistes. De seguida, però, ressonà la veu d'alguns acadèmics que a la comarca i més avall es barallaven per establir les etapes d'una trajectòria literària ben sòlida ja aleshores, i arboraven les magnífiques tannkas de "L'àmbit de tots els àmbits" com a garantia de qualitat. El més definitiu, però, que brollà quasi espontàniament, fou l'adhesió incondicional de la gent, lectors habituals i no, que en un principi s'havien sentit encuriosits i solidaris amb la veu d'un home malalt reclòs a casa i descobriren, de propina, que era una veu propera, una veu que entenien.
A nosaltres, que aleshores érem adolescents amb vocació d'adolescents, exclosos del sarau cultural per mamellons i eixelebrats, tot plegat ens sulfurava. Alletats per igual amb l'avantguardisme culturalitzant de Foix i la rebel·lia rockanrolera que llavors es cuinava a Osona, consideràvem Martí i Pol un autor reservat a mestres separades, excapellans que no havien abandonat tanmateix el vici de la prèdica, noietes poc apetitoses a l'espera d'una bona rebregada que els ventilés els baixos i l'esperit, algun erudit provincià que n'havia fet bandera per exhibir-se a Barcelona. Cal dir en descàrrec nostre que la veu poètica del de Roda, parasitada per una munió de pixatinters novells, engendrà un model pervertit de decasíl·labs sonsos que arrassà el panorama literari comarcal. Als vuitanta i fins ben entrats els noranta, qualsevol lletraferit nadiu practicava en la intimitat l'encavallament exageradíssim, boquejava amb veu de dolorosa, transformava la lucidesa serena del poeta rodenc en l'expressió terapèutica d'una depressió crònica. I, sobretot, munyia la tarda sublimada. Ignoràvem el verb de Verdaguer, que fou un poeta de matins; seguint el ritme domèstic de la malaltia, Martí i Pol imposà la tarda com a espai físic i mental per a la deliqüescència poètica. Els seus afamats seguidors s'hi rabejaren fins al ridícul. Encara avui hi ha qui creu que per força la tarda ha de ser més "poètica" que el matí.
L'influx era tal que el vaig conèixer sense buscar-lo, i acabaria posant música tardoral a un parell de muntatges teatrals amateurs sobre els seus textos. A l'escola de mestres vaig fer amistat amb en David Altimir, fill de la Montserrat, segona dona del poeta. Un dia, deuria ser cap a l'any noranta, em van convidar a dinar, no vaig gosar negar-m'hi. Vam menjar arròs a la cassola, vam escoltar set vegades una cançó de l'Albert Pla que parlava d'un gat que tenia set vides, a en Miquel li agradava molt. Sabia que jo tocava la tenora, vam xerrar de música. De vegades no li entenia el parlar, jo li deia "és que sordejo" i li estrenyia el braç, ell hi tornava, heroi de la paciència. Em va deixar escoltar un caset on sortia ell de cantautor, quan era una promesa de la nova cançó i duia un tal Raimon de teloner. Se'n reia una mica, entre pudorós i nostàlgic. Vaig pensar que era sobretot una bona persona, com entenen les bones persones als pobles: discreta però disponible. Poc després em vaig trobar acompanyant-lo amb el fiat uno al recital d'un tenor que estrenava una versió musicada de les seves poesies seguint l'estètica de la segona escola de Viena. "T'ha agradat?", em va preguntar de tornada, entomant els sotracs del carreteram de la plana. "Home...". I ell em va donar la raó amb aquell somriure que l'esclerosi no li havia pogut plastificar: li havien desballestat la naturalitat dels versos a base d'intervals forçadíssims de quarta augmentada. Amb aquell home -me'n vaig adonar de seguida i em va ajudar a superar la pressumpció dels adolescents- no hi valia altre registre que la naturalitat, una comunicació sincera i cordial. El seu model d'humanitat, gens alliçonador, va fer que em convertís en un fervorós partidari de l'home. Com a poeta, des de la perspectiva de lectures potser massa escadusseres, m'ha agradat força sense acabar-me d'interessar.

“No hem d’exigir al conjunt de l’obra de Martí i Pol la penyora d’esdevenir un clàssic; potser algun dels seus llibres ho assoleixi, malgrat ell, malgrat tot”

Com és sabut, a partir dels anys setanta la seva obra poètica va fer un tomb quan van diagnosticar-li la malaltia. Hi ha dues maneres, em penso, d'afrontar una dolència crònica: com a fatalitat o com a inajornable projecte de futur. Després del trasbals inicial, en Miquel va guardar-se el plany per a la seva intimitat i ens va obsequiar, resoltament, amb un devessall de versos que eren un projecte de futur literari i també personal. La literatura el salvaria. Aquell va ser, és clar, un moment crucial. L'altre, me'l va relatar la meva amiga, ara també llunyana, Àngels Messeguer, alhora íntima de Lluís Llach. En un dels creuers odisseics que el cantautor organitzava per les illes gregues, fastiguejat de veure l'Àngels amorrada tot el dia als versos d'un tal Martí i Pol, finalment cedí a la curiositat. Podies resistir-te als versos d'en Miquel però no pas a la lectura dels versos i a l'experiència de l''home, tot plegat. Es deurien conèixer, el cantautor, seduït, es convertí en l'altaveu del poeta xiuxiuejador. No sé si un lector ha pogut irrompre tan esplendorosament en la vida d'un autor.
Però, amb l'esclat llachià, van arribar els detractors, els que arrufaven el nas davant la seva obra. En un primer moment, van ser els hereus llepafils dels corrents poètics formalistes dels setanta, que el deurien trobar massa càndid i poc abstracte. És clar que en Miquel va anar a la seva, perquè aleshores ja s'havia bastit el seu propi món, tot i que mai no va deixar d'obrir la finestra de la cambra física i mental que habitava intensament, revoltadament. Però més tard embestiren, molt menys documentats, els campions de l'esnobisme cosmopolita, incondicionals urbanites que no trigaren a titllar-lo secretament de provincià. En aquest cas, però, a l'origen de la seva aversió no hi havia solament poca sintonia literària -amants com són de tot allò que és experimental, i en Miquel no era experimental, era experiència- sinó sobretot una idea estantissa de què vol dir ser un poeta popular.
Perquè popular no vol dir local, ni provincià ni folklòric. Poeta de Roda, no poeta rodenc. Popular és sobretot un do comunicatiu a gran escala. L'art popular, la poesia popular, es fonamenta en la capacitat d'expressar de manera entenedora i original quelcom compartit pel comú de la gent. En aquest sentit, el Martí i Pol més popular -més popular que el d'"El poble"- és el que ens parla de l'amor d'una determinada faisó, perquè l'amor és, si m'ho permeteu, una experiència popular. I el seu és un amor de casa, gens pel·liculer, apassionat sense ser passional, un amor dòcil però esperançat, un amor de cada dia, l'amor que tristament o sortosament solen experimentar la majoria de les dones i els homes d'aquest país. Hi ha, després, el seu coratge davant l'adversitat, un coratge que a estones també defalleix però reviscola amb forces renovades per, almenys, anar fent, fins i tot per tirar endavant a batzegades. Al capdavall, en un altre àmbit, en l'àmbit de tots els àmbits, el del sentiment nacional, els catalans no hem deixat mai d'exercir aquest mateix coratge obstinat i humil. I, finalment, Martí i Pol també ha estat el poeta del pas del temps que tot ho clarifica però, alhora, que tot ho transcendeix. Per exemple, molts poetes han cantat el desig sensual immediat i present, però és molt més persistent i rebelador, i no pas menys intens, el record del mateix desig, que en Miquel evocava somniant que feia l'amor al cotxe pels camins rals de la plana, amb els vidres enllorats de boira guardant-lo de mirades indiscretes. L'amor, el pas del temps, el coratge... temes populars perquè són inevitables i són dits planerament. El vehicle musical que Llach li va procurar, els darrers anys, va potenciar les qualitats populars de la seva poesia.

“Podries resistir-te als versos d’en Miquel però no pas a la lectura dels versos i a l’experiència de l’home”

Ens podem preguntar què en restarà de tot plegat d'aquí a deu, vint anys, cinquanta. També aquí hem de ser conscients de la immediatesa que és intrínseca a qualsevol manifestació de l'art popular. Immediatesa en l'acte comunicatiu: no cal esperar que la posteritat, els taumaturgs d'avui o els crítics del demà, descobreixin els valors enfonyats de l'obra popular, perquè el poble sap de seguida el que vol. La poesia popular de Martí i Pol és més testimoni que llegat; està pensada des d'ara i per a la gent d'ara; si el terme no fos tant desprestigiat, podríem parlar legítimament de bona poesia de consum sense restar-li ni una mica del seu mèrit -la societat ens bombardeja contínuament amb productes pseudo-artístics comercials que no arriben a quallar perquè la "popularitat", està demostrat, és una qualitat sense recepta, el fruit d'un do que no es fabrica als laboratoris del mercat. I és precisament en aquesta immediatesa que rau bona part del seu valor: no hem d'exigir al conjunt de l'obra de Martí i Pol la penyora d'esdevenir un clàssic; potser algun dels seus llibres ho assoleixi, malgrat ell, malgrat tot. Però llavors, i això és el més corprenedor, ens adonem de quin és el veritable paper que l'art juga en les nostres vides particulars, peribles. Ens adonem que, a nosaltres, la possible posteritat dels seus versos no ens serveix de gaire. A en Miquel tampoc no li anaven les inflamacions messiàniques. Com insinuava Proust, les músiques populars, de vegades de qualitat irregular, han prestat un servei sentimental a un nombre major de persones que no pas les obres immortals de la música. Quan desaparegui l'influx de l'home, que ha estat un dels motors de la popularització de la seva poesia, potser bona part de l'obra no superarà en bloc el tràngol del temps, però haurà fet feliços unes quantes generacions de lectors. I amb això, honestament ho dic, ja en tinc prou.

“Estic segur que hauria bescanviat tota glòria literària, present o pòstuma, per ballar aquell pasdoble. Puc certificar que aquell tros de tarda no va escriure res”

Partidari de l'home, doncs, un home que vaig conèixer ja fa anys i vaig tractar massa poc, he seguit amb angúnia però també amb nostàlgia els seus darrers dies. Avui ha mort Miquel Martí i Pol, i en lloc de rellegir-lo, com reclamen encertadament els seus panegiristes més savis, em regalo amb el seu record. El record d'aquell dia d'estiu que amb en David el vam anar a veure al casalot que en Lluís té a Parlavà. Hi havia una gran peça central amb un piano de cua i un silló d'orelles vora el finestral, on en Miquel llegia, recordo, el primer volum de les confessions d'en Terenci. Em va demanar que toqués. Sempre he tingut poca memòria pianística, vaig enfilar quatre chopins, algun estudi de tall líric, però ell em va demanar que hi tornés, que toqués més. Vaig acabar fent braseria amb el repertori de pasdobles, valsets i tangos que vaig aprendre de jovenet i no he oblidat mai. I aleshores, de sobte, van aparèixer en David i la seva mare i sense obrir boca es van agafar i es van posar a ballar a la torera el pasdoble "La morena de mi copla", i en Miquel va oblidar la lectura i amb un gest tenuïssim feia que picava de mans al ritme de la peça, i ens esperonava amb el seu somriure, literalment entusiasmat... Estic segur que hauria bescanviat tota glòria literària, present o pòstuma, per ballar aquell pasdoble. Puc certificar que aquell tros de tarda no va escriure res.