Miscel·lània postestiuenca

Durant l’estiu, el periodisme es veu mancat generalment de temes per omplir les pàgines dels periòdics. Llavors apareixen el que, en el seu argot, denominen serps marines o en un cas concret, el monstre del llac Ness. Però aquest any deu haver estat l’excepció que confirma la regla.
El senyor Bush es va encarregar de fer el miracle. La segona guerra a l’Irak, després de la d’Afganistan, va propiciar la desaparició gairebé màgica, primer de Bin Laden, després de Sadam Hussein i, posteriorment, que les baixes sofertes pels “marines”, fossin superiors en temps de pau que durant la guerra.
El planeta Mart, al qual per cert els romans van batejar amb el nom del “déu de la guerra”, després de donar voltes pel firmament durant 60.000 anys, ha volgut visitar-nos, si més no albirar-nos des de més a prop, els darrers dies de juliol, cosa que no tornarà a fer fins d’aquí a dos-cents i escaig anys. Lluïa com una petita bombeta de seixanta w. color coure clar...
Forta va ser, també, la presència als mitjans del suïcidi del funcionari anglès que no pogué suportar la pressió de la premsa, a la qual havia filtrat dades sobre el “pacte” de l’estoc d’armes de destrucció en massa, posseïdes pels iraquians, que van utilitzar segons sembla els governants anglesos generosament inflades. Un fet que ha donat lloc a un judici on ha declarat el senyor Blair i ha provocat alguna que altra dimissió.
També es produí l’enviament de tropes de l’Estat Espanyol, amb el nom de brigada Plus Ultra, a la base de Daniwaya, sota comandament d’un general polonès, per rellevar els marines nord americans...
Com veureu, tot el que fem és “plus” i per acabar-ho de reblar: “ultra”; de bell antuvi recordo l’hidroavió que va fer la primera travessia atlàntica i que pilotava un germà d’aquell general, i com aquella operació sobre els nens pobres espanyols fins i tot donà peu a fer-ne una pel·lícula en què hi sortia José Luís López Vázquez i on, en una de les escenes, unes colles ballaven sardanes a la plaça de la barcelonina Sagrada Família -imatge on apareixia breument aquest cronista.
El mot “ultra”, m’ha portat a la memòria la vila de Castellar del Vallès, que aquest 11 de setembre ha tingut una forta moguda protagonitzada pels indígenes locals, que van rebre de valent mentre els que tiraven rocs s’ho miraven complaguts.


Aquest ha estat, a grans trets, l’estiu periodístic que he anat llegint als rotatius d’arreu. Comprendreu que, a part de calorós, massa, ha estat força agitat i que ha costat la vida a més d’un company de professió.
No obstant això, no em resisteixo a escriure la idea que portava en ment, de parlar-vos d’alguna de les serps estiuenques.
La primera d’elles va bullir-me al cap ja durant l’inici de la primavera. Un bon dia, veig una noia, tota ella ben posada, amb un “top” negre i un pantaló vermell de trinxa baixa. Des de sota, apareixien ben bé un parell de dits de les calces blanques on es podia llegir la marca de la peça “Calvin Klein” (la publicitat en aquest cas és gratuïta). Vaig parlar-ne amb una de les secretàries d’”El Corte Inglés”, qui va comentar-me com rivalitzaven les jovenetes per veure quina portava la marca més “xic”, que la vora superior fos més rígida, etc. Aquesta que he comentat era possiblement d’entre les cares, la marca més econòmica.
Un cop exposada la notícia, faré seguidament un comentari i unes recomanacions. Personalment quan tot plegat es porta ben posat, estèticament parlant, encara que hi ha persones que ho troben agosarat, a mi no em fa mal d’ulls, en el ben entès que la tira de calça que sobresurt quedi plana i ben adossada al cos, amb marca o sense.
N’hem vist, a més de blanques, sobresortir-ne de tots colors: vermelles, blaves, verdes, grogues, morades, granats, negres, i fins i tot alguna de bruta, i comprendreu que això no es pot permetre, on aniríem a parar!
Alguna que altra porta la tira que sobresurt cargolada, d’un antiestètic aclaparador, tant, que em va fer recordar la frase que se li va escapar a una senyora quan, a la gespa del camp del Barça, va saltar un jove completament un. La senyora va cridar força indignada: ... Per ensenyar això, valia més que es quedés a casa!
Fins aquí, tot el que porto comentant és ben sabut de tothom. Però a mi m’agrada sempre anar als orígens de la qüestió i vaig fer mans i mànigues per esbrinar-ho.
I, on vaig anar a parar? A les presons dels Estats Units d’Amèrica, on als reclusos no els deixen portar cinturó, no fos cas que es pengessin. En conseqüència, els presos porten sempre els pantalons caiguts. Us adoneu que sempre anem a parar al mateix lloc?
El dia menys pensat també ens entaforaran el seu folklore. Què dic, ja el tenim aquí! I no pas el dels indígenes d’aquell país, que pocs en va deixar: Arapajoes, Apaches, Mohicanos, Cheyennes... El seu ball folklòric es diu Country i, agafeu-vos, l’he vist ja per la petita pantalla de la televisió, aquella que va dir que no seria una TV antropològica, una manera de dir que la sardana no hi tindria lloc. I ara ens ofereixen el Country amb els balladors ben abillats de Cowboys.
Francament, prefereixo veure el Ball de panderetes, del País Valencià, el de Majorales, d’Ulldemolins, la Dansa de Castellterçol o la contradansa de Sournià, del Rosselló.
Anant a un altre tema, encara que relacionat amb la sardana. El dia de la presentació del llibre “Història de les colles sardanistes 1844-1959”, a la sala polivalent d’”El Corte Inglés”, els cambrers que havien de servir la gentilesa dels magatzems als assistents, comentaven entre si: ....Tendremos que traer más bebida, hay mucha gente... - ¿De qué trata el libro? - Algo sobre los sardanistas - Ah! Es que estos son muchos... Sentencià el segon.
Una altra. El dia de la Mercè, al programa “El matí de Catalunya Ràdio”, Antoni Bassas preguntava quina era la música favorita dels barcelonins. Digué el cantant de l’orquestra “Plateria”:... Jo crec que la rumba i, després, la sardana. Fa la mateixa pregunta telefònicament a Peret: ... Sens dubte, la rumba i la sardana... Cal afegir que ambdós músics són del camp “rumbero”.
M’agradaria saber perquè si des de fora se’ns veu així, com és que, des de dins, ho notem tant poc?