De pura raça

Amb pocs dies de diferència he llegit tres fragments, de publicació recent, que m’han estranyat i desconcertat. En un d’ells, el crític escrivia: “El director convidat féu un correcte guiatge de la formació que tenia davant, si bé no va imprimir a la cobla el caràcter racial acostumat”. Els altres dos es referien a Enric Morera: “Se’l pot considerar com a prototipus d’autor racial” , encapçalava una nota biogràfica, i en un altre article es comentava sobre les seves sardanes “...el caràcter racial que l’autor imprimia en les seves obres”. Com haureu apreciat, en els tres escrits es fa referència a un suposat “caràcter racial” de la música de cobla. Aquest adjectiu aplicat a la música de cobla i a la sardana en uns textos escrits en els nostres dies em produí una sensació desagradable. Perquè m’agradaria que algú m’expliqués què es vol dir amb aquesta expressió. Hem d’entendre, suposo, “racial” com a pertanyent a una raça. I no costa gaire deduir que aquesta raça seria la catalana. Algú pot parlar seriosament avui dia d’una raça catalana, si no és la del guarà català?

Em feia la impressió que aquest qualificatiu és en l’actualitat una romanalla que fa unes dècades devia fer fortuna i ser d’aplicació usual a la nostra dansa. Per tal de confirmar-ho em vaig dedicar a una ràpida investigació. No pretenia pas fer una recerca bibliogràfica exhaustiva. Al contrari, per trobar-hi diverses citacions semblants en vaig tenir prou només de fullejar per sobre dos llibres clàssics de citacions i articles sobre el fet sardanístic: l’obra col·lectiva “La sardana: el fet literari, artístic, musical” i el “Llibre de la sardana” de Josep Miracle. Deixeu-me, però, abans, obrir un parèntesi per comentar que aquests són dos llibres que, si bé interessants, pateixen d’un greu defecte, que és el d’apropar-se massa al panegíric, una tendència fins a cert punt lògica si es té en compte l’època en què foren escrits. Ara fa poc he llegit el llibre de Lluís Subirana “La sardana. Impressions i vivències”. Afortunadament, en la darrera part d’aquest llibre es recullen textos de personalitats actuals en els quals també es practica una sana autocrítica en el món de la sardana. L’autoestima, de la qual n’estem força mancats els catalans, és bàsica per avançar en qualsevol objectiu, però cal, al mateix temps, autocrítica i receptivitat de les crítiques alienes. Sense una d’aquestes crosses, hom avança coix, o, el que es pitjor, no avança. Caldria la dedicació i el coratge necessaris per escriure un apèndix a aquests llibres amb la història de les crítiques i estirabots sobre la sardana que apareixen amb certa periodicitat a l’opinió pública i que nodreixen la tendència exagerada dels sardanistes a l’estripament de vestidures, sovint en forma d’aïrades cartes al director. D’aquests estirabots també n’aprendríem molt del que s’ha fet malament i del que cal fer perquè no es produeixin.

Però torno al tema que m’ocupava i del qual, disculpeu-me, m’he allunyat massa. Aquestes són les frases que he espigolat d’aquests llibres i d’alguna altra font: pel que fa a Morera, l’adjectiu “racial” amb el qual s’etiqueta la seva obra sembla que ja ve de lluny, i se l’identifica també com a sinònim de “catalanesc”. De la mateixa manera es descriuen les obres de Bou, que “tenen un acusat sentit racial”, i les de Martínez Comín, “potser més líriques i racials” que les de Garreta. De Viladesau, es diu, en un altre lloc, que “és un músic típicament racial”. Joan Llongueres, en un escrit de 1929, anima als dansaires a retrobar en la sardana “el ritme deslliurador, el ritme essencial, el ritme heroic de la raça”. Lluís Millet, l’any 1905 qualifica directament la sardana com “el nostre ball racial” i es despatxa a gust, com aquell que no diu res: “¿li tocarà algun dia estendre’s universalment? És una sort que no li desitgem. Ella ha d’ésser nostra i de ningú més. Ella, la digna, la farien indigna”. D’això se’n diu una sobredosi d’autoestima!. Encara, un tal Marcel Batalla tampoc no es queda curt amb una frase lapidària i inquietant: “La sardana és el mirall de la nostra raça”.

Per sorpresa meva, fins i tot el famós manifest sardanista de 1963, tan imbuït de l’esperit prodemocràtic, de l’ambient d’obertura del Concili Vaticà II i de la Declaració Universal dels Drets Humans, just abans d’esmentar l’article segon de la Declaració -aquell que proclama la no discriminació per motiu de sexe, raça, religió...- qualifica la sardana com “aquella dansa honesta, assenyada, i racialment catalana”.

Podríem continuar -per exemple, dient que també existeix un sardana titulada “Racial”- però com a botó de mostra ja n’hi ha prou. La terminologia “raça” o “racial” autoaplicada als catalans és un concepte decimonònic, potser adoptat per mimetisme de les formulacions etnicistes basques de Sabino Arana, que gràcies a Déu ja ha estat superat. Avui dia Verdaguer segurament ja no faria plànyer el Puigmal amb aquell “Oh Déu, la raça catalana és morta!”. És per això que el sardanisme, que tant s’indentifica amb els ideals de germanor i no discriminació, no pot pretendre desconèixer les barbaritats que s’han fet en nom d’aquest mot en la història del segle XX. No es tracta de voler ser políticament correctes: és simplement que el sardanisme no hauria de continuar usant en els temps actuals un mot que no li escau.

En el fons, nosaltres ja sabem què volen dir i, sobretot, el que no pretenen dir, aquests textos que he transcrit. Tanmateix, com explica Plutarc, no n’hi ha prou que la dona del Cèsar sigui honesta. També ha de semblar-ho.


Addenda: El cas misteriós de les caràtules de CD.
Si ho recordeu, en el meu darrer article comentava amb certa sornegueria un CD de flamenco que duia a la caràtula una fotografia del monument a la sardana de Montjuïc. Doncs bé, amb gran estufacció per part meva, fa uns dies vaig descobrir a la secció de música clàssica de la mateixa botiga un disc de “Carmina Burana” de Carl Orff il·lustrat amb una altra foto del mateix monument. I en aquest cas no és pas un disc d’estar per casa: es tracta d’una reedició de 2002 remasteritzada d’un enregistrament de presitigi de la discogràfica RCA, editada als Estats Units i amb difusió mundial. ¿Es tracta d’una conspiració internacional a favor de la sardana? ¿Quina simbologia oculta amaga aquest monument? Aviseu-me si es dóna un tercer cas, llevat òbviament de la col·lecció Sardanes d’Or. Si apareix, llavors l’article ja no el publicaré a L’Obra sinó a alguna revista d’esoterisme i fenòmens paranormals.