El cap de Llúpia de l’Alassan

Una de les novetats de la festa major d’enguany a Sant Cugat del Vallès ha estat, no hi ha dubte, la presentació del cap de llúpia de l’Alassan. Ja fa anys que l’Alassan va arribar a la ciutat de la mà d’una antropòloga santcugatenca que va anar a Guinea a fer tesi i s’hi va enamorar. Enguany, l’Ajuntament havia proposat a la ciutadania una llista de candidats a cap de llúpia entre els santcugatencs més inevitables, i l’Alassan, des de la barra de la seva cafeteria del carrer major, amb el seu català de “digui, digui” i els seus entrepans de quinze centímetres mesurats amb peu de rei va fer estralls a les votacions.
El cap de llúpia de l’Alassan presidint un seguici renovat de festa major ha estat una de les jugades mestres de la política de cohesió social del consistori de Sant Cugat. Una ciutat que ha quadriplicat la població en deu anys, que ha potenciat una escudella barrejada de santcugatencs nadius absolutament atònits perquè veien com els seus fills havien de deixar la ciutat, petímetres barcelonins amb els seus quatre per quatres i les assistentes peruanes amb les seves famílies, tots ciutadans santcugatencs que necessiten urgentment, per païdor, una identitat que els cohesioni. Els mateixos que van impulsar l’especulació immobiliària i aquesta dèria inexplicable d’alguns ajuntaments de créixer per créixer deurien adonar-se, en un moment determinat, que a més de zones residencials distingides, espais verds de maqueta i impostos distingits per a contribuents distingits, la gent necessitava urgentment el benestar d’una identitat. Vaja: ser de debò, distingits, en el sentit de distingir-se, de diferenciar-se, d’experimentar el plaer de formar part d’un grup, de comprometre-s’hi de manera lliure i responsable. Quin sentit tenia pagar deu milions més d’hipoteca que a una altra ciutat si no gaudien del goig identitari de ser i sentir-se santcugatencs? Naturalment, no es tractava d’una identitat que invoqués un passat comú, objectiu, que per altra banda no existia entre els nouvinguts, que deuen ser majoria. Necessitaven una identitat sentimental, participativa, diguem-ne, una identitat cohesionadora des de la diversitat. No una identitat basada en el passat, sinó en un projecte de futur, un projecte compartit. El cap de llúpia de l’Alassan, fruit del consens popular, és la prova que s’està gestant un nou imaginari festiu tradicional per a la ciutat.

Tot plegat, naturalment, podria fer arrufar el nas a algun cronista local, llepafils i i excel·lentment documentat, desconfiat amb aquesta mena d’aventures. Que no n’hi ha prou amb cinc volums del costumari Amades, que calgui inventar elements tradicionals i seguicis –deixant a part el que l’incansable miop s’empescà pel seu compte? Diríem que no: que més que un patrimoni estàtic, la cultura popular d’arrel ha de ser un llenguatge i una actitud per incidir i entendre el present. Per crear “societat”, com si diguéssim. Potser, avui, tradicional vol dir una altra cosa, i sigui el que sigui, sembla clar que l’autenticitat d’allò que és tradicional no es justifica tant en tant que memòria fidel del passat sinó en el reflex de les necessitats reals del present.
També vindran alguns antropòlegs i ens avisaran, amb tota la raó del món, que allò no és folklore, que allò és cultura televisiva post-industrial folkloritzada, que el seguici de Carnestoltes és un carnaval de Rio sense tangues i sambes, i que si de cas la proposta tingués de debò unes arrels més reculades, tampoc no seria més que la invenció d’una colla de romàntics del segle XIX que van apariar i polir una tradició popular per tal de construir un país inquiet, possibilista, nacional i catòlic. És clar que, a aquestes alçades, curats com estem de l’espant de l’autoodi i els complexos, també ens hem sabut adonar que si els catalans de la renaixença van fer del pantomaquisme un certificat de país, també van fer quelcom similar a França, a Anglaterra i Alemanya i a Itàlia i, si voleu, a l’espanya franquista de Quintero, León i Quiroga. Potser ja n’hi ha prou d’automortificar-nos: al canonge Collell i companyia els calia un projecte de país, ni que fos per al desenvolupament econòmic de l’esclat industrial, i la tradició comuna sobre l’imaginari rural va jugar un paper decisiu; de la mateixa manera que, avui, la solidaritat i el mestissatge són valors inevitables, però valors al capdavall que han de legitimar si no de grat per força la mundialització econòmica. Si no és aquesta, no hi veig cap altra utilitat al Fòrum 2004.
L’antropòleg Jesús Contreras plantejava si recuperem les festes tradicionals per a la identitat o per a l’espectacle. Podem establir que l’espectacle és el mitjà i la identitat l’objectiu. Però m’interessen, sobretot, les preguntes que hi ha amagades rera l’enunciat: què vol dir tradicionals? Per a quina identitat? Per què ha calgut recuperar? I en darrer terme...¿quins avantatges tenen les festes d’arrel tradicional sobre altres models festius? A la societat del Gran Germà televisiu i l’Internet, què ofereix d’exclusiu un seguici recuperar les enramades d’Arenys o la dansa de l’Espígol de Vic?
Si creiem en aquesta identitat de futur, ens adonarem que, avui, en aquest país, dissortadament, la llengua ja no és un element decisiu de cohesió social. A un lloc com Vic, per posar un exemple de societat majoritàriament nadiua, hi conviuen gent provinent d’una cinquantena de llocs, cultures i llengües diverses. Mentre la política lingüística de la Generalitat sigui la que és en aquest àmbit, o migrada o ineficaç, la llengua no serà de debò una llengua d’acollida. Això és un fet. Tampoc no ho és el territori, en sentit geogràfic, perquè amb les telecomunicacions i el contacte “ara i aquí” amb les persones immigrants el territori ha esdevingut en bona part un concepte abstracte, quasi virtual, i la sensació de territorialitat tampoc no és un element cohesionador. Llengua i territori físic, doncs, ja no són realitats compactes generadores de cohesió social. I aleshores apareix la cultura popular d’arrel tradicional, en les seves expressions festives, és a dir, participatives. En aquest nou escenari social, la cultura popular d’arrel tradicional es revela com una eina importantíssima d’animació sociocultural. Per ser-hi, per fruir d’una festa d’arrel tradicional, la llengua, l’origen, ja no són una condició sine qua non. Només hi ha una condició, solament, la participació: el compromís amb el grup. Per fer pinya en un castell només cal fer pinya. Els coneixements previs necessaris per integrar-s’hi són mínims. El demés, la consciència de grup, la convivència, l’enriquiment; si ha de venir, ve tot sol.
Ara, podríem dir que això no és exclusiu de les manifestacions festives de la cultura d’arrel; que participar, el que és participar, també ho podem en aquesta gran festa de la cultura popular del segle XX i XXI que és la televisió o l’Internet. És veritat, però hi ha diferències. En les propostes festives d’arrel tradicional hi ha un contacte personal directe, una convivència real, de tu a tu. Però això, per bé que és importantíssim també ho tenen, per exemples, les festes pastilleres i festes rave. Què fa de les festes tradcionals un eina exclusiva, doncs? Al meu entendre, dues coses.
La primera, és que encara que no hagin de ser una reproducció del passat, en són una evocació. Una evocació tant lliure com vulgueu, però aquesta remissió virtual, aquesta sensació de memòria, encara que sigui realment inventada, és el fonament del projecte comú. Tots necessitem un passat. El passat no és una realitat estàtica i objectiva; el passat és una opció. Per tant, per a les festes tradicionals de la integració, caldrà reinventar un passat que ens identifiqui a tots.
La segona marca exclusiva de les festes tradicionals és que són festes que no creen nínxols de mercat; és a dir, que no estan adreçades a targets d’audiència o consumidors estrictament, sinó, que, a priori, tenen tendència a adreçar-se a tota la societat. En una societat en què el capitalisme tendeix a convertir els individus en productors i consumidors, en clients de l’engranatge, la cultura tradicional ha esdevingut realment una cultura alternativa, en el sentit que obre escletxes per escapar-se del sistema, en què els individus esdevenen de debò ciutadans responsables i compromesos i no els proles del 1984 d’Orwell. La cultura popular mediàtica persegueix el consum, la cultura popular tradicional ha de perseguir la cohesió social. És aquesta capacitat implícita de les festes d’arrel tradicional el que les hauria de convertir en eines de construcció identitària, de memòria, però sobretot de progrés humanístic. Després, naturalment, hi ha totes les virtuts que es desprenen de la seva singularitat, del respecte per la diferència, quelcom pel qual els catalans sempre hem sentit una gran fascinació. Però, en aquest sentit, també és cert, com he apuntat abans, que la mundialització econòmica ja s’ha afanyat a crear un merchandising “etnicitzant”. Des de la cadena de botigues “natura” fins al “whistle” irlandès a la banda sonora de “Titànic”, allò que se’ns ven com a ètnic cada vegada fa més ferum publicitària. Avui, comprant una ampolla d’aigua mineral, pots comprar un trosset de solidaritat, que per a molts, us ho asseguro, és molt més reconfortant que l’aigua.
L’any que ve el cap de llúpia de l’Alassan tornarà a sortir i potser algú dirà que representa un pirata negre que al segle XVI va arribar a Sant Cugat enamorat d’una gitana, i diran que és tradicionalíssim, i si non è vero è ben trobato, però s’haurà consumat la màgia. L’anirem a veure. Passarà el seguici de festa major i no sabrem d’on ve, però decidirem que ve d’un lloc que volem consensuadament que sigui el nostre passat, potser només el passat d’un any enrere, però el passat de tots, un passat que ens conforta. Passarà el seguici i tampoc no sabrem ben bé on va, però endevinarem que s’adreça vers un paradís perdut, potser el paradís de la veritable convivència.

Llegit a les jornades de debat “Post festum pestum” de l’Escola Catalana de la Festa, FESTCAT 2003