Semàntica, història i d’altres coses

L’altre dia, escoltant un erudit, aquest comentava que als governants dels Estats no els interessa que els seus ciutadans coneguin llatí, perquè així no saben la majoria de significats concrets dels mots que utilitzen, ni el seu origen ni què representen. Però fullejant la Guia d’Aplecs de Catalunya, vaig adonar-me que, per obviar l’invent espanyol de les províncies, algú adjectivava les seves comarques com a meridionals, evitant així utilitzar el també adjectiu de tarragonines, possiblement sense tenir en compte dues realitats:
1.- En temps dels romans, aquestes comarques eren ja conegudes com a tarraconenses.
2.- El mot meridional és de situació i varia segons el lloc on s’és. En aquest supòsit, caldrà posar-hi sempre... de Catalunya, ja que si et trobes a Vinaròs, les comarques meridionals són a la plana de Castelló.
De la mateixa manera que els del cap-i-casal es coneixen pel gentilici de barcelonins, seguint l’argument anterior podríem esmentar-los com als Aplecs de la Catalunya Central. Els de la immortal Girona, que sempre hem conegut com a gironins, també els podríem epitetar Aplecs Septentrionals de Catalunya i potser hauríem d’adjectivar els Aplecs de la Catalunya Nord com als Aplecs de les Comarques de més amunt del Septentrió. Així és que la cita d’Aplecs de les Comarques Meridionals de Catalunya enlloc d’Aplecs de les Comarques Tarragonines, sincerament em sembla una pèrdua de temps i de paper, més encara quan els romans, diversos segles abans de Jesucrist, ja la coneixien en la seva versió de Comarques Tarragonines. No serà que s’hi amaga alguna rivalitat local? Deixem-nos de localismes i fem gran el país!
La realitat és sempre una. Es pot ser alt o baix en funció de l’element sobre el qual es pren comparança, però la veritat és que sempre s’és un mateix. No estic massa segur d’ésser comprès per tothom, però el que esmentaré tot seguit, ja que he citat els romans, sí que ho comprendreu.

La Rut Martínez esmentava en el darrer número un magistrat que també havia estat catedràtic i que, parlant d’autonomies, venia a dir més o menys: ... que en aquellos tiempos, Granada tenía fuentes de agua con chorritos de colores, cuando en Catalunya apenas se lavaban.
Qui deuria fer l’examen d’ingrés a la universitat, a l’esmentat senyor, si aquest ignorava que nou-cents anys abans del chorrito granadí, els romans ens portaren a Catalunya els seus banys, dels quals en tenim mostres a moltes de les poblacions que ells denominaven Caldaae? Caldes de Montbui, Caldes de Malavella, Caldes d’Estrac, Caldes de Boi... Ull, que amb això no vull pas dir que els andalusos no es rentessin, perquè els romans i els seus banys també arribaren a la Bètica.
Tot això em porta a considerar el tema de la manipulació de l’anomenada premsa groga. Temps enrera alguns sortiren a la palestra tot dient que els camps d’extermini nazis no havien existit mai, que els forns crematoris només han estat en les ments escalfades d’alguns il·luminats i que tot plegat era propaganda semita. Valga’m Déu! Per tant, la Rosita -amiga dels meus oncles, a qui jo vaig visitar al seu domicili de la Plaça Cassanyes, a Perpinyà, on vivia amb el seu marit Josep Garcia, i que rebia del govern alemany una pensió mensual per haver estat internada en un d’aquests camps-, mentia? És que no era cert que es lliurà d’una mort segura pel fet que, en aquell temps, era una noia jove i maca, a qui van fer servir d’entreteniment per als seus botxins, marcant-li al braç un número amb foc? També aquelles poques fotografies que van sortir a la controlada premsa espanyola de l’època, amb aquells homes vestits -això és un dir!- amb una mena de pijames grisos a ratlles, eren un engany?
Tinc al davant un comentari signat per Àngel Sànchez, aparegut a El Periódico, en què es fa referència a una entrevista emesa a La 2 de TVE, conduïda per Carlos Dávila, a Pío Moa Rodríguez, un dels fundadors dels Grapo i pretès historiador, que diu veritats (?) tan comprovables com aquesta: ...Azaña fue uno de los creadores de las condiciones para la guerra, aun que esta fué iniciada por el partido socialista y Esquerra Republicana de Catalunya... i reblava el seu comentari tot afegint: ... Franco fue el último en sublevarse.
Si no l’hagués fet afusellar podríem preguntar-li al comandant De Medrano, company seu a la campanya d’Àfrica, a qui va trucar per telèfon demanant la seva adhesió a la insurrecció, abans que aquesta es produís, si va negar-s’hi perquè havia jurat fidelitat a la Constitució Republicana i era un home d’honor. Però afegí:... Paco no te preocupes ya que por este mismo honor, te juro que no saldrá de mi ni una sola palabra de esta conversación... Ho va complir i el fet ara és conegut per haver-li dit a la seva dona quan romania tancat al castell de Montjuïc, condemnat a mort.

Recentment se’ns ha parlat de guerra preventiva. Què vol dir això? Els xicots del meu temps dèiem una frase, tot jugant-hi: la guerra és la guerra! I ens fotíem unes garrotades que valien un credo, car era el que pràcticament vivíem en el dia a dia.
Jo vivia al Poblenou, a uns tres-cents metres de la Caserna dels Docks, a l’Avinguda d’Icària. Un bon dia, crec recordar que era a mig matí, es realitzava la incorporació d‘uns jovenets de la quinta del biberó a l’exèrcit. Els acompanyaven pares, germans, familiars i, a alguns d’ells, fins i tot la novieta. Pel cap baix s’haurien congregat unes cinc-centes persones. De sobte, sonaren les sirenes i les paves, que el caudillo ens enviava des de Mallorca. Deixaren anar la seva mortífera càr-rega i tres d’aquelles bombes esclataren al bell mig d’aquella multitud.
No explicaré pas les dantesques escenes que es van viure. Tan sols diré que les restes dels morts foren recollides amb pales i que una setmana després del fet, jo encara vaig trobar tot jugant, fragments d’una persona entre les herbes del clot d’un arbre. Ara quan hi penso m’esgarrifo. Aquell dia no em va fer ni fred ni calor, vaig avisar i les vingueren a recollir. Serien d’un home, d’una dona, un jove, un vell? Tant hi fa, eren d’un ésser humà.
Barcelona va ser una de les primeres ciutats obertes de la història universal que fou atacada militarment. Fórem conills d’indis en flagel·lar la reraguarda que ara s’utilitza en les guerres modernes. Fins i tot he sentit dir que, conscients de la possible destrucció d’obres d’art, s’han inventat bombes que no destrueixen les estructures, només maten els éssers vius. Cal agrair la consideració que es té perquè els que sobrevisquin a les guerres puguin gaudir de la pintura de Picasso o l’arquitectura de Gaudí.
La gent del poble, a qui generalment se’ls veu des dels òrgans volitius com a pobres ignorants que s’han de portar cap allà on més convé, ara resulta que pensen pel seu compte. M’agradaria pensar que únicament volen la Pau i que aquest pensament no és sesgat, ni criminalitzat per determinats pobles. Dic això perquè tinc una lleugera percepció antiamericana, antisemita... anti- a d’altres orígens. El mal és el mal, vingui d’on vingui. Tant reprovable és un tanc ple de soldats uniformats que enderroca una casa a Hebron, com un suïcida embolcallat amb dinamita, que l’activa dins un autobús ple d’escolars a Telaviv. Aquí m’agradaria equivocar-me, però cal ésser coherents.
Tot plegat és el resultat d’aquella globalització sobre la qual ironitzava en aquestes mateixes planes temps enrera. Ara és el torn de la globalització mediàtica; la gent sap més del que sembla. L’altre dia un jove, en saber la meva condició, em demanava: ... Ja m’agradaria saber a quants dòlars paguen el barril Brend de cru, molts d’aquests països involucrats en aquest afer de la guerra; ja sigui a favor o en contra...
Li vaig respondre que a mi també m’agradaria saber-ho. Realment, tota aquesta brutícia no la neteja ni tota l’aigua recollida de tots els chorritos de Granada i dels banys romans de la tarraconense i la bètica plegats.


Text Jordi Puerto i Parramon. Periodista i escriptor