Rareses

EL CD.- Estava allí, entre les ofertes a preu de saldo per liquidació, entre l’antologia de grans hits de Louis Amstrong i un enregistrament històric de 1924 de “La Walkíria” de Wagner. Em va cridar poderosament l’atenció. Un disc de sardanes? Però immediatament, en tenir-lo entre els meus dits, la meva sorpresa encara fou més gran: la foto del monument a la sardana de Montjuïc ocupava la caràtula del CD, però el títol no encaixava gens: “Lo mejor de la poesía española”. Primer de tot, la paraula “española” sota la sardana feia, si més no, mal d’ulls. Hom podria pensar que -acceptant amb totes les reserves que formés part de “lo mejor de la poesía española”-, potser en el disc hi havia inclosa la poesia de Joan Maragall sobre la sardana i això havia condicionat la portada, en un exercici de bona voluntat pluricultural. Era molt suposar, i, en efecte, en mirar la contraportada per veure el contingut del disc, vaig comprovar que no hi havia ni rastre de Maragall ni d’altres representants de la cultura catalana: tot eren poesies tan conegudes com “Soleá del amor indiferente”, “Toíto te lo consiento” “Los bebos (sic) que to te dí”, “Tus cinco toritos negros”, etc. Deixant de banda els criteris de selecció poètica -sincerament, no conec cap dels cinc poetes seleccionats- i el contingut musical -tot ell flamenc- la pregunta és evident: què caram hi pinta la foto del monument a la sardana, que no només figura a la portada sinó també a la contraportada, la caràtula interior i, fins i tot, al serigrafiat del mateix disc? Sincerament, no ho sé. En tot cas, no crec que mai faci cap encàrrec als qui van perpetrar-ne el disseny, l’estudi gràfic Marco Cambieri de Milà. Aventuraria que es movien amb un pressupost baix i van buscar la primera foto lliure de drets: des d’una perspectiva italiana, van associar Espanya amb Barcelona, els devia sortir una foto d’un monument d’una gent que ballava i els va semblar que havien trobat la solució perfecta per al disc. No sé quina cara se li devia posar al senyor Jorge Macías, el cantant-intèrpret, en veure el resultat. Potser de més sorpresa de la que vaig posar jo mateix. De totes formes, el fet de tenir una foto de sardanes a la portada no devia servir precisament de reclam perquè el disc fos un gran èxit de vendes. Vaig pagar-ne només tres euros, content d’afegir una raresa com aquesta a la meva discografia i més content encara de saber que ja tenia alguna cosa de què parlar en el meu proper article. Després d’escoltar-lo un cop per veure com sonava, us asseguro que no s’ha mogut més de la torre on guardo els cds.

Jorge Macías: “Lo mejor de la poesía española”. A World of Music, 1999. CD12558.

LA PISTA.- Serà la primera del seu gènere al país. Fins ara teníem places dedicades a la sardana i places on ballar sardanes, però encara no teníem un espai pensat exclusivament per a ballar sardanes, i això és el que sembla que tindrem d’aquí a poc a Barcelona, si fem cas a l’avantprojecte que ja s’ha publicat a la premsa, i que no ha tingut ressò, crec, en les publicacions sardanistes. L’edició d’El Periódico del dia 25 de gener passat publicava un plànol del futur Parc Central del Poblenou, una immensa zona verda de 15 hectàrees dissenyada pel prestigiós arquitecte Jean Nouvel. Aquest senyor, per entendre’ns, és l’autor del supositori de la plaça de les Glòries. El parc estarà caracteritzat per salzes de diverses mides que, enllaçats entre si per les branques, donaran una sensació de frondositat, tot creant “un espai apte per al passeig, la quietud, la lectura i els jocs no violents”. Doncs bé, al bell mig del parc hi haurà un espai rodó, batejat en el plànol com a “pista de sardanes”. Ignoro els detalls d’aquesta instal·lació i de qui és la idea, si és atribuïble a l’Ajuntament o a entitats sardanistes del barri. En tot cas només el fet que a algú se li hagi ocorregut crear un espai per a la sardana en un lloc emblemàtic ja és digne d’elogi. A mi m’agrada més la sardana a la plaça, al passeig, més integrada en el batec quotidià que no pas en un parc, amb el perill que esdevingui un refugi, un ghetto on només hi vagin els sardanistes, però no sembla pas que sigui aquest el cas. I em faig altres preguntes que em comencen a tenir intrigat: quins paràmetres s’han tingut en compte per dissenyar aquesta pista? S’ha encarregat un estudi tècnic per triar quina superfície és millor per a ballar sardanes? Terra batuda, gespa, superfície sintètica -com el tennis- o bé asfalt? Tindrà la cobla un lloc arrecerat tenint en compte l’orientació solar? Hi haurà zones d’ombra i de descans per als dansaires? Hi haurà consergeria per a deixar els objectes de valor i poder ballar sense haver de fer pilots al mig de les rotllanes? Hi haurà servei de bar? Lloguer d’espardenyes? Un suggeriment, encara: busquem entre tots un altre nom per anomenar-la: això de “pista de sardanes” no m’acaba de fer el pes. Ben mirat, però, com n’hauríem de dir? “espai de sardanes”?, “parc de sardanes”? “glorieta de sardanes”? “Sardana Arena”? “sardanòdrom”? S’accepten propostes.

Text Marcel Miquel/Foto Arxiu