La caixa de pandora

Després de molts anys d’anar pel món, n’he vist ballar de totes menes. Des dels endimoniats ritmes balcànics als monòtons passos escandinaus; de les explosives danses centreamericanes a les cerimonioses del sud-est asiàtic, dels rituals de la negritud africana a les candideses de les illes del Pacífic. D’alguna manera podria dir que la meva carrera professional internacional ha estat puntuada per tot un enfilall de diferents maneres de ballar. I no cal ser antropòleg per endevinar la riquesa d’un món que, sovint de forma molt humil, s’amaga darrera de les danses pròpies de cada cultura.
Confuci deia, amb tota raó: “Digueu-me com balla un poble i us diré si la seva civilització està sana o malalta”. Perquè la dansa tradicional és com una mena de palimpsest en el qual s’inscriuen els signes fonamentals d’una cultura. Perquè contemplant-les atentament, anant un xic més enllà del que fan els turistes en una vetllada d’aquelles que inclou un sopar a l’aire lliure seguit d’una ballada, s’aprèn molt dels trets que caracteritzen un poble. Perquè les danses ens faciliten una lectura -colpidorament assequible- d’una societat i de la seva gent. Perquè ballen coses tan fonamentals com les collites, els naixements, la mort, l’amor, la guerra o la pau.
En definitiva, el món de la dansa tradicional, massa sovint injustament tractat per la “intelligentsia”, no sols és un món viu i actiu, sinó profundament atractiu des del punt de vista intel·lectual. I quan dic viu, ho faig des d’una òptica totalment oposada a l’eurocentrisme, perniciosa actitud que considera la cultura europea com el melic del món, sense pensar que, avui en dia, estan passant tantes o més coses -culturalment importants- fora d’Europa que dins dels límits del nostre vell continent.
Prenem com a exemple l’emergència social i econòmica de la Xina que, inevitablement -perquè el desenvolupament és indivisible- s’està ja traduint en una expansió política i cultural espectacular. Mil dos-cents milions de xinesos (el triple de la població de la UE, i el 20% de la mundial) tenen molt a dir. O en el potencial d’Àsia de l’est, una regió que avui genera el 25% del PIB del planeta, igualant-se amb els EEUU (un altre 25%) o la Unió Europea (27%).
I dic atractiu des del punt de vista intel·lectual, perquè fenòmens com el de la dansa tradicional són un bon contrapès als efectes nocius de la globalització. Els fets diferencials, la diversitat cultural, són un excel·lent antídot contra la uniformització sovint imposada –“volis, nolis”- per les estructures globals que serveixen de llera al desenvolupament. La fórmula "pensar global, actuar local" és ben interessant. I dins de l’actuació local, és important l’arrelament de la referència tradicional, del fet diferencial que aquell palimpsest a què abans em referia, comporta. Dins d’aquest esquema, la dansa pot jugar un paper ben important.
Però voldria estendre’m una mica més respecte a la globalització, per alertar els lectors sobre un fet preocupant del qual no parlem massa sovint -per no anar contra corrent- que és el de la seva demonització. Voldria deixar clar d’entrada que, tant personalment com professional, estic més a prop de Porto Alegre i de Joseph Stiglitz que de Davos i del FMI. La meva feina actual consisteix, bàsicament, a facilitar el diàleg internacional entre les societats civils que és, precisament, on es couen tots els estofats antiglobalitzadors.
Però de vegades tinc la impressió que contemplem la globalització com una hidra de set caps que tot ho destrossa, implacablement. I em sembla que no és totalment així. No vull dir amb això que, després d’escriure aquestes ratlles, correré a comprar-me una samarreta amb la inscripció “I Love Globalization” (en anglès, és clar). Però sí que tinguem en compte que, probablement, a part dels set caps, l’hidra en pot tenir un vuitè, un novè, o un desè, que no siguin tan perniciosos. Com tot en aquesta vida: les coses, usualment, no són totalment blanques o negres, sinó que -afortunadament- hi ha una extensa gamma de grisos que fan cert allò que solia dir el meu amic Jesús Quintero, "El loco de la colina", que la veritat està molt repartida. Que de vegades ens queixem dels fonamentalistes, sense caure en com n’és de senzill ser-ho.
Perquè la globalització té algunes coses bones: elimina les fronteres –sobretot les del pensament, que són les més perilloses- i accelera els processos d’informació i comunicació en temps real, escurçant les distàncies, superant malentesos, distorsions o desencontres. Si la globalització no hagués funcionat com ara funciona, difícilment el jutge Garzón hagués pogut empaperar, en un país tercer com el Regne Unit, un criminal dictador xilè. I la globalització, també, facilita la mobilitat de les idees i de les persones, un fet primordial en el desenvolupament social del nostre món. Massa gent necessita, avui, emigrar de la seva terra per trobar el sosteniment bàsic. Un marc global pot assegurar, sense dubte, millors solucions i tracte per a aquest difícil problema que a tots ens afecta, començant pels mateixos emigrants.
Un fenomen connex ben important és el de la integració de comunitats d’emigrants en les nostres societats locals. Aquí s’ha de filar molt prim i tenir les idees ben clares per no caure en els paranys de la intolerància i les neteges de sang, que tan fàcilment s’agermanen amb el feixisme pur i dur.
Per descomptat que s’ha de mantenir l’essència i l’autenticitat de la dansa tradicional en els seus aspectes més diversos: com a fet social, com a document històric, com a base d’una personalitat local, o com a fet estètic purament bell. Però la cultura no és solament el cúmul d’artefactes o obres d’art que acumulem als museus, o de llibres que guardem a les biblioteques, o de músiques i danses que aplaudim a teatres i places. La cultura és un fet totalment viu, en permanent i joiosa ebullició i evolució.
Imaginem, per estrambòtic que pugui semblar, que a una comunitat de senegalesos del Maresme, que treballen a i per Catalunya -i recordem, amb unció, el paràgraf 5è del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia- se’ls ocorre de ballar la sardana a la seva manera i arriben a obtenir un resultat atractiu, perquè són gent ben dotada pel ritme i l’expressió corporal, i generosa en l’exhibició de sentiments. Ho interpretarem com un acte d’amor, o com un atemptat contra la "dansa més bella"? Seríem capaços, des de la nostra visió local, de considerar-ne, generosament però també objectiva, la bellesa del resultat?
L’any 1995, quan Espanya va ostentar per segona vegada la Presidència de la Unió Europea, ocupava jo un alt càrrec a l’administració cultural exterior de l’Estat. En aquells moments, a Brussel·les es començava a plantejar la qüestió dels "límits" d’Europa, i sobre aquest tema em va tocar d’organitzar un debat amb tots els meus col·legues comunitaris. Se’m va ocórrer la idea de convocar la reunió a Granada perquè així, el primer dia, abans de començar, els vaig portar al peu de l’Alhambra -un dels monuments islàmics més impressionants del món- i els vaig preguntar: Pertany l’Alhambra al patrimoni cultural europeu? Ningú no ho podia negar. I així vam obrir una caixa de pandora, plena de sorpreses.
Avui, hi ha sis milions de turcs residents a Alemanya. Marsella és una ciutat majoritàriament magrebí. Però, sense anar més lluny, tenim una nodridíssima comunitat xinesa a Santa Coloma de Gramenet.
Ens cal, a tots, una incommensurable voluntat de diàleg. Escamotejar-lo amb raons espúries -per més nobles que puguin semblar- comporta una seriosa responsabilitat col·lectiva. No ens faci por, doncs, d’obrir caixes de pandora. I penso que fer-ho des de la dansa tradicional, carregada de virtuts socioculturals i exempta, en principi, de vicis, pot tenir un sentit.
Un sentit cert, seriós i compromès, que és el que importa.

Text Delfí Colomé. Diplomàtic, músic i escriptor. En l’actualitat Director Executiu de la Fundació Àsia-Europa, amb seu a Singapur/Fotos Arxiu Adifolk