Intrigant, enyoradís, enigmàtic?
Quan rebo l'exemplar de "L'Obra" començo a pensar què escriuré per al proper número. I vet aquí que uns comentaris no pas dolents ni crítics sobre el meu article "Canvis", els quals agraeixo, em fan començar a escriure. No obstant això, crec que potser caldria clarificar una mica el contingut d'aquests comentaris, alhora que així m'estalvio de pensar en el tema a desenvolupar.

En realitat, si un qualificatiu concret mereix l'esmentat article és el d'anàrquic. En ell s'hi barregen fets ocorreguts al voltant de l'any 1000 amb els del passat 11 de setembre de 2001. Tot per constatar que, a conseqüència d'aquests esdeveniments, res continua essent igual. Tot això amb el rerefons del canvi de mil·lenni. Els que sentim devoció per la història sabem que aquesta es repeteix i que l'únic que canvia és el decorat.

Els fets, en la història, no són pas aïllats. Algú pot pensar que res té a veure la Renaixença catalana amb la Revolució francesa? O el maig de 1968 a París amb tot el que està succeint arreu del món actualment? En general no dono la resposta, que cadascú reflexioni i tregui les seves pròpies conclusions. Vivim uns temps en què alguns periodistes exposen la notícia, la comenten i la condueixen cap a la ideologia que més els convé. Això quan no és creada, alguna vegada, per ells mateixos, com en el que anomenem "premsa del cor". Recordarem també el recompte del nombre de manifestants assistents a les vagues del juny passat, ben divers en funció del color del cristall a través del qual es mira.

Evidentment que escrivia amb enyorança en parlar de Josep Maria Bernat o Josep Ventura: érem amics i havíem compartit junts moltes coses i, malgrat que passi el temps, no es poden pas oblidar. Sí que voldria fer una precisió: l'espai "La Veu de la Sardana" era de Ràdio Nacional i els guionistes foren d'altres, no pas jo. Els meus espais a Ràdio Joventut, La Veu de Catalunya, eren: "Aplec", "La Sardana de l'Any" i "Catalunya a l'abast".
Tampoc podré oblidar mai en Frederic soler i Cardona, Medalla al Mèrit Sardanista de 2002, traspassat el 25 de juny d'enguany, amb qui vaig compartir innumerables situacions en el marc de l'Obra del Ballet Popular. I de Pere Fontàs, que ens va deixar el 8 de juliol, i de qui recordaré aquella trobada a Igualada, el maig de 1975, en què em digué: ..."És el primer premi que guanyo amb sardanes". La seva "Montsevalls" havia estat guardonada amb el premi a la Sardana de l'Any.
Realment si hi ha quelcom d'enigmàtic és com la intel·lectualitat del país, que estigué estretament vinculada els trenta primers anys del segle XX al moviment sardanista, en l'actualitat n'hagi desertat completament. I tantes i tantes persones, en parlament públic, utilitzen tòpics com: ..."La dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan (...) La dansa sencera d'un poble... " dada, aquesta, que generalment fa palesa la seva ignorància del tema sobre el qual tracten.

Això em recorda un cas que em succeí en certa ocasió quan una persona, per demostrar-me que tenia coneixements sobre la sardana, em digué: ..."El més curiós és que la sardana actual hagi estat creada per un andalús". Vaig haver d'explicar-li que, efectivament, havia nascut a Alcalà la Real (Jaén), on el seu pare, sergent de l'exèrcit, estigué destinat durant tres mesos, juntament amb la seva dona embarassada. El seu pare, no obstant això, era nascut a Roses, de la mateixa manera que l'avi ho era a Torroella de Montgrí. La mare era filla de Manlleu. Més o menys com el cas del lleidatà Pelegrí que responia al conductor d'un concurs televisiu de TV1 en ser preguntat sobre... "¿Vd. de donde viene?". Doncs bé, Pelegrí li contestà: "Lo que quiere Vd. saber es dónde vivo, de dónde vengo o de dónde soy?". Ja deuen saber que l'ínclit Bores, el presentador de l'espai, va acabar el programa sense saber on vivia, d'on venia i d'on era, en Pelegrí.

I per acabar d'arrodonir temes de relativa actualitat només em faltaria parlar una mica de l'illot Perejil. Haig de confessar, però, que fins ara no havia sentit a parlar mai d'aquest illot. Em va picar la curiositat i aprofitant l'amistat amb un company que va fer la mili a Ceuta, li vaig preguntar sobre la qüestió. M'aclarí el següent: ..."És una roca gran que té una llargada d'un camp de futbol, a uns dos-cents metres de la costa. Quan jo hi era, tot formava part del protectorat del Marroc." Per sort, l'ocàs del 20 de juliol va acabar bé i s'ha retornat a l'statu quo anterior. Algú del Marroc ja ressuscitava Abd-el-Krim.

Per cert, es diu que el julivert és metzina per als lloros. Aquest joc de paraules em porta a pensar en una poesia que em feia molta gràcia de menut: "Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico". En aquell temps, quan tenia sis o set anys, creia que aquest darrer era jo i no lògicament pel mot de Rico.
Us imagineu que a les illes Formigues algú poses una bandera per reivindicar-les? Que on són? Entre Palamós i Calella de Palafrugell, a uns cinc-cents metres de la costa, més o menys davant de Cala Estreta.
Tot plegat m'ha recordat que fa uns anys algú, en un concurs musical gironí, va presentar una obra com a seva, "Dalt les Gavarres", de Juli Garreta. No és que hi tingués certa semblança, no era aquest el cas, és que estava afusellada nota per nota. El jurat s'adreçà telefònicament al "copista" i la seva resposta fou: ..."Volia veure si us n’adonàveu".
Ja hi som! Novament m'he anarquitzat. Però no, no m'enganyo.
De la mateixa manera que conec el nom i cognoms del protagonista del fet anterior, sé dels mals que afecten el sardanisme i que, des de fa vint-i-cinc anys, han millorat en alguns casos i empitjorat en d'altres. Això és bo ja que, en certa manera, demostra que tenen solució: únicament cal aplicar-la.
Mireu, tinc una filla que als quatre anys ballava sardanes com un àngel; ningú n'hi havia ensenyat però el mimetisme havia fet un miracle. Actualment no va a sardanes de cap mena. Quan un dia li vaig preguntar el perquè, em va contestar: ..."He fet set anys de solfeig, quatre de piano, història de la música, etc. per escoltar allò que la majoria de cobles toquen actualment?" Realment vaig quedar desarmat, pensant que als aplecs em passo el temps xerrant amb un o altre sense ballar ni escoltar les interpretacions de les cobles, llevat d'alguna que mereixi atenció. Considero que la meva filla exagera una mica, en part per justificar-se.
Mentre discutim entre nosaltres si les sardanes han de ser de set o deu tirades, si les colles són així o aixà... Mentre passa tot això, ens esquincem els vestits quan la Isabel-Clara Simó o en Toni Soler escriuen d'allò que no coneixen sinó per referències, tal i com van fer en altres èpoques Àngel Casas, Joan Manel Serrat o, encara més enrera, Joan de Sagarra, qui va fer una paròdia del "Decàleg del Sardanista" redactat pel llavors secretari de l'OBP, Francesc Izquierdo, i que Segarra va publicar i rebatejar a "La Vanguardia" com a "Decàleg del carnescudellista". A tot això dic: El bosc no ens deixa veure la muntanya.
M'agrada pensar per un moment que amb aquestes actituds el que potser pretenen és donar-nos un cop de mà. Com deia Salvador Dalí: ..."El més important és que se'n parli, encara que sigui malament". Si realment és així, benvingut l'ajut. Si no, no gastem nosaltres energies endebades.
I per acabar, i després de llegir el que porto escrit, crec que encara ho he embolicat més. Però haurà servit per demostrar com la història es repeteix i que no ens hem d'entestar a parlar tan sols de la sardana perquè aquesta forma part d'un tot. Ho era quan les brandes, també en la curta, i en la llarga quan feien servir temes d'òpera pera acostar-la a un determinat públic. Valga'm Déu! M'acabo de globalitzar!
Tant se val... Si més no tot plegat servirà per demostrar que els sardanistes no som tan seriosos com es creu i que tenim també una mica d'ironia i sentit del bon humor.


Text Jordi Puerto i Parramon. Periodista, escriptor i sardanista