Tot glossant Pla

Escric aquestes ratlles enyorant les vacances d’estiu, temps de descans, temps per gaudir d’allò que la vida diària no ens permet fer. Temps per assaborir petits plaers, i, entre aquests, el de la lectura. I una de les lectures que jo recomanaria, per a tot l’any, però especialment per a l’estiu, és la de Josep Pla. Si en algun moment us venen ganes de llegir i no sabeu per quin llibre decidir-vos, acudiu a la seva Obra Completa, agafeu qualsevol dels quaranta-sis volums i obriu-lo per la pàgina que us vingui més de gust. A l’obra de Pla sempre hi trobareu amenitat i qualitat literària assegurada, presentada amb la sorprenent riquesa d’un llenguatge que no deixa mai de ser absolutament senzill: planer, en diríem, fent honor al seu cognom. Però si us deixeu aconsellar, busqueu les pàgines que us retratin qualsevol indret de la costa empordanesa, o, posem el cas, ens descriguin un dia de mercat o un bon àpat. És llavors quan trobareu el Pla autèntic, detallista i acurat, el qui parla amb justesa de mots i precisió d’adjectius sense oblidar un punt d’emoció. En això Pla fou un mestre. No vull pas defugir el Pla polèmic, l’acusat de col·laboracionista, de plagiador, de misogin, el Pla al qual fou negat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: escrigué milers de pàgines i en tot el que diu no s’hi ha pas estar d’acord. Aquest és el perill de parlar massa: en algun moment o altre pots acabar-la vessant. El que importa, però, és el conjunt de l’obra, i la resta, com diria ell mateix amb el mot que l’ha fet famós, collonades.

Bé, però si avui parlo de Pla és perquè aquest estiu he rellegit unes pàgines seves dedicades a la sardana. Tan avesats com estem en aquest país a celebrar aniversaris de coses ben poc consistents, valdria la pena de commemorar les noces d’or d’aquest article de 1952, ni que sigui per celebrar la lucidesa d’algú que va escriure coses sobre la sardana, moltes de les quals avui són d’una actualitat inqüestionable. Quanta raó en alguna de les afirmacions que hi vessa l’autor de Palafrugell! Per això em sembla bo de refrescar la memòria d’algunes frases memorables que podríem signar avui mateix. Són moltes les que voldria comentar, però l’espai em condiciona a fer una forçosa tria.

Pla comença amb algunes indicacions interessants sobre les modificacions que han anat modelant la sardana. Després de comparar les sardanes de Serra, Ventura i Garreta (“Una sardana de Ventura té, respecte d’una de Garreta, la mateixa relació que hi pot haver entre la visió d’un cementiri i un plat de llagosta a la brasa” ), comenta:

“A mesura que aquesta música sortí de l’ou inicial i es vessà per l’àrea catalana, rebé alguna sotragada que modificà el seu esperit. La sardana es tornà més vibrant, més granada, d’un color més arravatat i lluent”.

Jo crec que, si més no, ja en tenia el germen, abans. La gent de muntanya tenim fama de ser una mica eixuts. Sí, ens falta el mar, si més no, sentir-lo a prop i poder-nos-hi emocionar com Josep Pla. Els nostres avantpassats amanien les festes populars amb la sardana curta, però hi havia més tirada a l’encarcarat ball pla i, sobretot, era ter-ra del devotíssim i assenyadíssim contrapàs. És per això que tinc la impressió que, així com l’aportació més important de la sardana moderna, la dels Ventura, Pardàs i companyia, per a molts indrets del país va ser aglutinar un catalanisme incipient, en les ter-res de muntanya la gran aportació no fou pas política, sinó la de dotar d’alegria a la festa, de portar un buf de tramuntanada de l’Empordà terra endins, malgrat el que digui Pla de la malenconia empordanesa de Pep Ventura. Em fa l’efecte que l’escampadissa de la sardana com una reguera de pólvora per tots aquests poblets devia ser un fenomen extraordinari. Tant, que va acabar arraconant, en poques dècades, tots els altres balls tradicionals que ara molts s’afanyen a desenterrar. Això jo només ho explico perquè la sardana ens va portar de la plana aquesta alegria -continguda, això sí- que aquí ens escamotejàvem.

“ La sardana treu, del cos d’una dona, un gran rendiment. Una dona ben feta, ballant amb els braços enlaire, la carn viva, palpitant sota la roba, és una realitat a la qual l’escultura, la millor escultura, no ha arribat, encara, notòriament”.

Feliç apreciació aquesta, encara que se la pugui titllar de masclista. M’agradaria també saber el punt de vista d’alguna escriptora femenina sobre la figura de l’home ballant sardanes. Sospito que potser l’opinió no seria tan afalagadora. Ara bé, caldria matisar que la sardana és feta per a ballar-la, no pas per veure-la ballar. Em sembla que tots coincidirem, per exemple, que la sardana és una de les danses menys televisives de totes les danses que es fan i es desfan, per molt de pebre que hi vulgui posar Pla. Encara, però, hi ha un altre ball més avorrit com a espectacle visual, que és el country, tan de moda últimament: potser sigui divertit per als qui ballen, però un cop vistes les línies, que fan prou patxoca, al cap de cinc minuts hom se n’adona que, fet i fet, sempre és el mateix. Posats a triar, jo prefereixo avorrir-me amb música pairal autòctona.

“Les sardanes tenen un ordre bàsic i en aquest sentit són un plaer. El plaer ordenat és la voluptuositat. Una sardana són quinze minuts justos de voluptuositat. No dic de sensualitat. Dic exactament el contrari: de voluptuositat”.

Quinze minuts justos de voluptuositat: quina superba definició d’una sardana! La millor definició de la nostra dansa de Maragall ençà.

“En la segregació sardanística els genis locals abunden i els artistassos comarcals no tenen pas solament una existència llegendària: existeixen. (...) Jo no sóc pas absolutament contrari a prodigar aquestes obres (...) però seria potser més correcte dosificar els seus escrits amb alguna sardana autèntica”. “El camí que ha emprès la sardana és perillós. Les sardanes que es produeixen són pretensioses i d’un primitivisme purament mecànic – un mer pretext perquè la gent faci saltets”. Com veieu, Pla ja tenia una preocupació per la qualitat musical de la sardana. Era un fervent admirador de Garreta, al qual dedicà un altre elogiós article.

“En la meva joventut, ballar una sardana no tenia cap mèrit. Era una cosa natural a tot el país. Un servidor arribà a ballar sardanes discretament, malgrat una falta absoluta de gràcia nativa”. I el que escriu aquestes ratlles subscriuria aquesta afirmació: a part de l’absoluta falta de gràcia nativa, que em complac a compartir amb Josep Pla, crec que les sardanes haurien de ser quelcom absolutament natural. Algú les ballarà millor que d’altres, però és aconsellable deixar els acrobatismes per als concursos i les exhibicions. Les frases finals de l’article no podrien ser més explícites:

“Tenir mèrit! A base de mèrit acabaran per donar-los diplomes i llavors serà quan la sardana es convertirà en un element d’aquesta cosa equívoca i sinistra anomenada el folklore. La sardana, però, no és encara el folklore. Això – el folklore – és una cosa de vitrina de museu, i la sardana és una cosa viva. Per alguns de nosaltres, la sardana, d’una manera naturalíssima, forma part no de l’arqueologia, sinó de la nostra existència present. I el perill és aquest: la manera de ballar sardanes imposada per l’asfalt tendeix a formes oficials del folklore i, per tant, convertir la cosa popular en una galindaina anomenada l’escola i l’estil (...) Em puc figurar precisament el que serà el sardanista de diploma i l’uniforme que portarà per ballar sardanes. Pur folklorisme! Si de tant en tant el cos us demana de fer algun saltet, salteu amb naturalitat i espontàniament”.

Sí, senyor. El dia que desapareguin les bosses del mig de la rotllana, la dringadissa del manyoc de claus a la butxaca del sardanista i passem de la “naturalitat” a l’“excepcionalitat” de la sardana, haurem begut oli. I no serà perquè ningú no va avisar ara fa cinquanta anys...


Text Marcel Miquel