El compromís sardanista davant el fenòmen de la immigració

Refundar el sardanisme sobre valors solidaris

Cent anys. El sardanisme ha complert cent anys i pocs han fet atenció al més ardu dels aniversaris. Per què ja fa un segle que algú es va adonar que ens segons quins cercles urbans la sardana comença a deixar d’estar de moda -remolí que encenia l’entusiasme juvenil, però foc d’encenalls- i que calia preservar-ne i difondre’n la pràctica i, sobretot, el missatge d’identificació nacional. És a dir, que començava a haver-hi desercions entre aquell espetec de sardanaires espontanis, i que calia anar formant sardanistes, és a dir, prosèlits actius, militants de la causa. El sardanisme -que és, sobretot, un invent barceloní, on les modes juvenils sucumbeixen abans- es va anar fent com a moviment social, doncs, amb aquells primers foments i agrupacions sardanistes. Més enllà del seu valor lúdic provat, havia nascut la sardana com a pràctica cívica.
Com han sigut, aquests cent anys de sardanisme? Contra l’opinió victimista generalitzada en qualsevol afer sardanístic, cal dir que al llarg d’aquests cent anys el sardanisme ha sabut ballar al so que tocaven. Almenys fins avui. Capejant els temporals, se n‘ha sortit. Al costat del missatge identitari que va heretar directament de la Renaixença i que no ha perdut mai, el sardanisme ha anat incorporant i adaptant altres valors suplementaris segons els vents que bufaven en els escenaris de la societat trasbalsada del segle XX.
Al principi, per exemple, com a ofensiva davant l’èxit aclaparador dels balls de parella vinguts de París, el sardanisme va projectar sobre la dansa uns valors de castedat i puresa molt noucentistes, i es va convertir en l’alternativa lúdica de la moral més estricta, garantia dels pares més rigorosos, que podien confiar el seus plançons inexperts al lleure dominical, edificant i cast, de ballar sardanes. Després, durant el règim franquista, va reforçar el seu missatge identitari posant el seu teixit organitzatiu i la seva només aparent innocuïtat política al servei de la resistència cultural. D’aquesta manera, com a pal de paller de diferents iniciatives més enllà de la música i de la dansa, va viure una de les èpoques més dinàmiques cívicament parlant. Finalment, amb la vinguda de la democràcia, mentre anava debatent la pràctica afeblida i envellida de la dansa en jornades i congressos, el sardanisme ho aprofitava per potenciar l’aspecte musical de la sardana, revifat a partir dels anys setanta amb l’esclat de les cobles juvenils i la florida creativa de nous compositors. La potenciació de l’àmbit musical, que va culminar l’any 2000 amb els actes celebrats amb motiu de l’Any de la Tenora, va dotar al sardanisme d’un objectiu immediat, d’un nou valor afegit centrat en el seu prestigi artístic, però les seves convocatòries de ballaruca continuen decandint, i en aquest sentit, el sardanisme ballador continua pendent de trobar un valor complementari que li doni relleu i, sobretot, actualitat, vigència social.
Així doncs, al llarg d’aquests cents anys -que caldria commemorar prèvia serena i seriosa reflexió i amb un pla de dinamització- el sardanisme com a estratègia cultural i social ha acomplert discretament, però ha acomplert al capdavall, el seu objectiu original de preservar la sardana com a fenomen social i artístic. A grans trets, podem afirmar que n’ha salvat el missatge identitari, la puresa coreogràfica, la pràctica lúdica, i l’ha fet creixer artísticament amb repertori musical i amb més i millors formacions de cobla... Però podrà salvar-se a si mateix en els propers cent anys? Serà capaç d’adaptar-se als nous temps? És a dir: serà capaç el sardanisme de trobar i servir-se amb efectivitat d’un nou valor afegit que garanteixi el futur de la dansa?

La veritat és que aquest valor simbòlic que ve a afegir-se al valor identitari ja fa temps que és conegut pels dinamitzadors sardanistes; però pocs se l’han pres gaire seriosament: la solidaritat. No cal dir que en el món d’avui, en què la mundialització econòmica i de les comunicacions vol dir també la mundialització dels conflictes i alhora dels compromisos per aturar els conflictes, la solidaritat pot ser un valor inspirador d’una mundialització positiva. Com a valor humà és més que vigent: esdevé, cada dia, més peremptori. I des de la seva parcel·la cívico-cultural, la sardana també pot jugar un paper en la difusió del missatge solidari.
La veritat és que la sardana té prou atributs per encarnar simbòlicament la solidaritat. En la plàstica i en la praxi. En la plàstica, la uniformitat del cercle de dansaires, sense protagonismes, les mans llaçades i movent-se acordats, obre prou espais per a la suggestió simbòlica a l’entorn de la igualtat, la fraternitat, la solidaritat. En la pràctica, el fet que no hi hagi cap supeditació de la dona a l’home, –tan habitual a les danses tradicionals europees, com assenyalava Til Steegman- , o el fet que sigui una rotllana oberta, que es pot eixamplar sense límit amb la incorporació de tothom qui espontàniament s’hi vulgui afegir, també ofereix molts arguments de representació solidària.
El 1992 es constituïa a instàncies de Josep Espar i Ticó la Fundació Universal de la Sardana, que presideix actualment Antoni Ros Marbà, amb l’objectiu de donar a conèixer arreu del món els valors fraternals de la sardana. Cal aplaudir, doncs, la clarividència dels seus responsables, que han dut a terme amb èxit propostes com “La ballada dels cinc continents”, a Atlanta 96, o “La sardana que envolta el món” el 1999, entre d’altres. Cal dir, però, que el missatge i les activitats de la FUS, per altra banda, més simbòliques que pragmàtiques, no ha estat dissenyat per arrelar de manera activa en el sardanisme de peu pla, el que es fa casa nostra i per a casa nostra. Per altra banda... com hauria d’arrelar? Com es pot practicar la solidaritat a través de la sardana d’una manera compromesa i constant, diumenge a diumenge? No ens interessa sols que la sardana encarni la solidaritat d’una manera simbòlica, sinó que ho faci d’una manera efectiva... aleshores, com pot el dinamitzador d’una agrupació sardanista local organitzar ballades i aplecs que constitueixin, a més d’un afer lúdic, una acció solidària? Segurament hi ha moltes maneres, com es va demostrar el 1998 a Banyoles, amb la ballada de solidaritat amb els afectats d’esclerosi múltuiple, o la ballada en solidaritat amb Bòsnia, a Barcelona, el 1996, al capdavall, convocatòries extraordinàries Però hi ha altres maneres de dur a terme una acció continuada, periòdica. Si donem un cop d’ull al nostre voltant, veurem que la realitat social ens mostra un fenomen al qual el sardanisme pot donar una resposta compromesa i solidària: el fenomen de la immigració.


La sardana com a servei d’acollida cultural

No hem d’oblidar que l’acollida als que arriben també passa per facilitar-los l’accés a aquelles manifestacions culturals que en possibilitin la integració plena en la societat que l’acull. La sardana pot fer un inestimable servei d’acollida cultural. Sense entrar en una anàlisi rigorosa del fenomen migratori, que no ens pertoca, sembla clar però que el sardanisme en tant que moviment cívic i artístic pot oferir prou elements que facilitin la integració plena i activa dels nous ciutadans.
El sardanista dinamitzador ja no pot viure d’esquenes al nou paisatge humà de la societat d’avui. La sardana compromesa pot oferir al sardanista d’avui l’oportunitat de sentir-se realitzat plenament com a persona i com a català. El sardanisme que cal refundar, el sardanisme de la solidaritat activa a més de la simbòlica, té l’obligació de comprometre’s en la construcció d’una societat d’acollida de l’immigrant, i pot beneficiar-se de retruc de la riquesa que procura el contacte amb altres cultures i mentalitats.
El primer pas, des de cada agrupació o foment, hauria de ser convidar el nou vingut a participar en les activitats de l’entitat, ballades, aplecs, concerts o cursets. No cal dir el benefici socialitzador i el goig artístic personal que això comportaria. Perquè aquesta iniciativa sardanista tingués èxit, és a dir, per engrescar aquella persona que té una altra cultura ben diferent a conèixer la nostra cultura i participar-ne, hauria de ser consensuada i compartida amb els departaments corresponents de gestió social, dels ajuntaments i les administracions nacionals.
Com hem dit, el sardanisme ja té una tradició associativa de cent anys, de la qual caldria fer-ne partíceps els nous ciutadans. L’associacionisme cultural és un dels trets que caracteritzen la societat civil catalana, i és necessari i legítim que els nous ciutadans en puguin entrar a formar part. Per altra banda, cal tenir en compte que com a moviment de dinamització ciutadana el sardanisme és una xarxa estesa a gairebé tot el país, amb capacitat a més d’articular iniciatives a nivell nacional, com ja s’ha demostrat a través de la Federació Sardanista de Catalunya, una capacitat que caldria aprofitar i posar al servei de l’administració per als seus plans d’integració.
Un altre aspecte que caldria potenciar seria l’oportunitat d’enriquir els valors inherents a la sardana i a l’associacionisme sardanista amb el contacte amb altres associacions de caire cultural creades pels nouvinguts. Aquest enriquiment recíproc pot passar per la col.laboració amb aquestes altres entitats l’hora d’organitzar segons quins esdeveniments, però també per la fusió de llenguatges artístics en concerts i d’altres propostes artístiques de música i de dansa.
Cal tenir seriosament en compte, a més, que amb l’assumpció plena i efectiva del missatge solidari a través del compromís en l’acollida cultural, la sardana com a dansa adquiriria novament un relleu social, una vigència d’actualitat, que en “justificaria” la pràctica, com una vegada ho va fer el resistencialisme cultural durant la repressió, i sense que això hagués de suposar cap modificació traumàtica en el que és avui com a música i com a dansa. Seria dotar-la de nous significats i traslladar els significats a la realitat.
Aquest és, sens dubte, un projecte a llarg termini. Un projecte que el sardanisme hauria d’endegar a partir d’un ideari redactat després d’una reflexió profunda. Un projecte que el sardanisme podria donar a conèixer, per exemple, en el marc del Fòrum 2004. Unprojecte, em sembla, peremptori.
Fa cent cinquanta anys, ja abans de la fundació del moviment sardanista, la sardana com a dansa i com a música va contribuir a la construcció d'un nou poble, d’una nova Catalunya, sobre els pilars de la Renaixença i el Modernisme. Avui, amb una participació solidàriament compromesa com la que hem plantejat, la sardana i el sardanisme podria tornar a jugar un paper en la construcció de la Catalunya del futur, una Catalunya que serà, ben segur, més diversa que la d’avui. De la desitjable vigència social de la sardana, de la implicació del sardanisme en la problemàtica de la Catalunya d’avui, en dependrà, ben segur, la continuïtat, almenys, de la dansa.


Text Jordi Lara, escriptor