Català a l'atac

Temps era temps, i tampoc no en fa tant, encara, les escoles catalanes imposaven una bella llengua de trobada que ha congregat històricament usuaris de tot el món units en la parla per la seva voluntat li- bèrrima, sense que mai hi hagi hagut ni un bri de coacció. Jo encara no he fet quaranta anys i quan l'any 1981 vaig trepitjar la universitat de Barcelona només havia rebut classes en espanyol. Allò sí que era una immersió com déu mana, sense cap altra opció lingüística ni en les assignatures maries i, segons com, ni al pati. Vaig aprendre, doncs, el libèrrim espanyol que m'oferien i el català me'l vaig fer llegint. I escoltant les dones de casa, que eren de la Geltrú i treien trossos del Fabra per la boca cada cop que l'obrien. He de dir que el meu cas és fronterer. Als Salesians d'Horta vaig formar part de l'última promoció que no va rebre ni un minut de classe en català. Però no me'n queixo. Per algun lloc havien de tallar.

Ara han passat més de vint anys des de la generalització de l'ensenyament en català. En teoria, tots els joves que viuen i aspiren a treballar a Catalunya han rebut classes de llengua catalana. ¿Quina mena de classes? No ho sé. Segur que hi ha hagut de tot. Però en general, no sembla que hagin estat un factor gaire motivador per fer-los usar a la vida els coneixements lingüístics que anaven adquirint a l'escola. Fa anys vaig conèixer un belga que dominava nou llengües, entre les quals el català, però gairebé mai no parlava amb ningú. Les generacions escolaritzades en català durant aquestes dues dècades de pujolisme s'assemblen a aquest belga.

Les dues motivacions fonamentals per usar una llengua són la necessitat (comunicativa, per pura supervivència) i l'atracció o àdhuc admiració (cultural) pel que ens arriba vehiculat en aquella llengua. En el cas català ara mateix fallen totes dues. L'arribada massiva d'immigrants de cultures no europees ja està posant en evidència que el català no els és estrictament necessari per sobreviure. És una constatació cruel, però reflecteix el país on vivim. Pel que fa a l'admiració cultural, el sistema de valors ha canviat tant en tan poc temps que el prestigi cultural està en constant redefinició. Hem perdut l'èpica de l'alta cultura resistencial i ens debatem en l'eficàcia efímera de la cultura popular contemporània, que no és altra que la dels mitjans de comunicació. L'audiometria és fulgurant, però no deixa petja. El que avui és un factor de motivació lingüística de primera magnitud demà ja ha passat de moda.

I a més, a redós de l'audiència sempre hi ha l'acadèmia. Per a un munt de joves amb un cert esperit crític l'univers cultural que avui emana del català no té el component alliberador que un immergit en l'espanyol com jo hi trobava. El català s'ha convertit en la llengua artificiosa del món oficial. I no només són oficials els representants institucionals que inauguren locals, premien poetes o fan discursos de sintaxi encartonada; també hi ha una projecció mental que la societat fa per dibuixar allò que és correcte. Allò, en definitiva, que cal subvertir perquè la vida tingui un mínim d'interès. La contradicció, naturalment, va més enllà de l'ús d'una llengua o una altra. És un conflicte cultural de primera magnitud entre l'entreteniment i l'enteniment. Entre la mol·lície i l'esperit crític.

Tants anys de batalla parlant de "normalització lingüística" han deixat una sensació d'insatisfacció permanent. Les cultures no es divideixen en normalitzades i no normalitzades. ¿Què vol dir, normalitzar el català? El català ha d'aspirar a l'expansió lingüística, és a dir, a augmentar el seu nombre d'usuaris i, sobretot, la intensitat del seu ús. I si algun regionalista orgànic o algun blavero desenfeinat troba que aquest canvi terminològic respon a una pulsió imperialista que s'hi posi fulles. De tant normalitzar-nos al final ens han fet passar per l'adreçador. Potser ara convé excepcionalitzar el català. I per fer-ho el marc polític emanat de la transició espanyola resulta insuficient.

Text Màrius Serra, escriptor