Jordi Puerto. De fa cent anys ençà
Encara resta per l’aire barceloní el record de la cimera de la Comunitat Europea, amb l’aïllament dels reponsables en un “gheto” que recordava el barri jueu de Varsòvia l’any 1939. Parlo d’una Ciutat Comtal desconeguda per molts, amb una circulació de vehicles força reduïda, una minsa deambulació humana pels carrers... Amb la remor de les manifestacions i els intents fets per algú de criminalitzar-les. Des de la protesta contra el trasvassament de l’Ebre –amb la saó de la terra mig salinitzada per l’aigua del mar que a mesura que el riu porta menys cabal, va enfilant-se conca amunt, portant el perill de convertir-la en una terra erma, sols apta per al conreu de l’arròs- fins la del darrer dia dedicada al capital (no a la capital) i a la paraula de moda dels darrers temps: la globalització.
Amb tot aquest rerefons, poso fil a l’agulla i, en posar-me a escriure, retrobo l’estranya sensació que des d’un temps ençà volteja pel meu entorn i tinc la impressió d’estar globalitzat. Dit així no queda gens clar. Per fer-me més entenedor, i usant altres paraules, sento que el pretèrit, el present i el futur es barregen.
El 5 de febrer passat també l’admirada escriptora Isabel-Clara Simó deuria globalitzar en l’article aparegut al diari “Avui” que, sintetizant, podem dir que posava en un mateix cistell el “Juny” de Juli Garreta i “Mi carro” de Manolo Escobar, en titllar l’obra del compositor ganxó com a folklòrica –en el sentit pejoratiu del terme.
Puntualitzaré que l’embolcall, entenc jo, no qualifica el contingut que pot ser magistral, malgrat la forma musical emprada en el seu desenvolupament. Per referir-me a un autor que directament o indirecta ella esmenta, Xavier Montsalvatge, no puc per menys que fer referència a dues obres seves: “Madrigal en forma de sardana” i el record que l’any 1946 té el músic gironí, recentment desaparegut, per al mestre de Sant Feliu de Guíxols en dedicar-li “Elegia a Juli Garreta”.
Per les fires figuerenques de la Santa Creu, aquest mes de maig, es compleixen cent anys de la convocatòria d’un curiós concurs que, m’atreviria a dir, ja era globalitzant. M’explicaré. Es tractava de jutjar quina era la millor sardana d’entre totes les presentades, la cobla que en feia la millor interpretació i quins sardanistes la ballaven amb més correcció. En els dos primers supòsits, el premi era de 250 pta (ara un euro i mig) i en el tercer 50 pta (uns trenta cèntims d’euro). Aquí ja descobrim una de les injustícies de la globalització actual: la discriminació que comporta el fet de totalitzar-ho tot sense especificar-ne les parts i que, en aquest cas i en d’altres, fa que de global no en tingui res.
De la filosofia passem a la història i a l’anècdota concreta. El maig de 1902, la sardana guanyadora del certamen fou “La Rondalla” de Juli Garreta, de la qual components del jurat comentaren: “... sembla que és un músic que viu a Sant Feliu de Guíxols...”, la qual cosa demostra que no el coneixien pas massa o potser gens. Pels títols de les sardanes, sabem que s’hi presentaren l’avi Xaxu, Enric Morera, un dels Cervera, etc.
Vaig esbrinar que la cobla guardonada fou els Montgrins, de Torroella, que llavors dirigia en Pere Rigau i Poch, que l’havia fundat el 1884 quan només contava quinze anys –i no divuit com es diu i escriu habitualment. Si la cobla es funda el 1884 i Pere Rigau neix el 28 de desembre de 1868, i dos més dos segueixen essent quatre, la dada és evident.
Estirant el fil vaig arribar a saber que els menystinguts en aquesta “globalització” foren els sardanistes de l’Espolla, que esdevingueren “... els que la ballaren millor...” com es demanava en la convocatòria.
Seguint la trajectòria dels sardanistes que competien, seguiren el camí següent: primer s’exhibien, figurant amb el nom de l’ensinistrador –el grup d’en Pardas, per exemple (1844-1875), després el de la localitat d’on procedien, com els de l’Espolla (1875-1907), posteriorment grups amb nom propi com els Dansaires Barcelonins o Flors Vigatanes (1907-1928) i finalment les conegudes com a colles sardanistes que, mantenint una plantilla regular de balladors, podríem dir que mig es professionalizen en ballar a les competicions. Parlem de Rosa Roja o Violetes del Bosc. Tot això des de 1929, tot i que les dates són orientatives ja que els fets no es produeixen radicalment, sinó de forma paulatina.
Veieu com també la globalització hi ha intervingut?
Pero seguim amb Juli Garreta. Aquest músic empordanès, pràcticament autodidacta, va despertar l’admiració de la majoria dels grans músics internacionals del seu temps, des de Strawinsky a Pau Casals. Precisament aquest segon el va voler conèixer personalment i el va convidar a la seva casa de Sant Salvador, en companyia de La Principal de la Bisbal, per gaudir de les interpretacions que la cobla feia de les seves sardanes –entre elles “La Pedregada”.
I en relació al músic rus, que volgué conèixer els sons autòctons de Catalunya, s’organitzà una audició de la cobla Barcelona al pati de l’Ateneu Barcelonès del carrer Canuda, on el compositor assistí acompanyat pel mestre Narcís Paulís. En escoltar “Juny”, Strawinsky exclamà: “Més Garreta! Més Garreta!”
La realitat és que la música del mestre ganxó és l’excepció que confirma totes les regles; escolteu sinó la “Suite en Sol” per a gran orquestra on, en un dels temps, hi trobareu el tema que també va emprar a la sardana “Llicorella”.
M’agrada pensar que hi ha persones que veuen qualitat en les composicions dels “Beatles” –almenys en aquelles que en tenen. Per què no fora possible que es reconegués la vàlua de la música de cobla, almenys quan realment la tingui? Sigui o no globalitzada.