Josep M. Pey " El pinyol". La informació sardanista avui
Primer, havia previst escriure un article ben diferent del que faré al final. Ho sé ja, abans de començar. Tenia "in mente" diversos temes, i era molt forta la temptació de parlar sobre la visió que tenen de la sardana, encara avui, molts intel·lectuals (sense cometes).

Volia, de pas, donar rèplica a l'article que va fer Isabel-Clara Simó a l'"Avui", el passat dia 5 de febrer, encara que algú ja ho va fer de forma prou eloqüent. Llàstima que aquestes rèpliques només vinguessin del "sector folklòric" (àmbit al qual l’escriptora deu atribuir dites rèpliques). M'hauria agradat que també s'hagués sentit alguna veu de fora del sector, i ja no diguem propera a (o de) la mateixa Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya... encara que la "significada" opinió de la Sra. Isabel-Clara Simó potser no s'ho mereixia.

Però, ja he dit que no. Serà en una altra ocasió que diré allò que penso, de l'opinió que tenen els intel·lectuals actuals de la sardana, o encara més: del folklore!

Avui prefereixo parlar d'un altre tema, també relatiu a la sardana, i de certa actualitat. Concretament, ho faré dels "informadors sardanistes" i d'aquells que habitualment escriuen sobre aquesta dansa. I això ho vull fer perquè darrerament han passat moltes coses en aquest reduït àmbit: l'aparició de noves publicacions, la pèrdua d'alguna de les seves veus més emblemàtiques, canvis en alguns espais informatius sobre la sardana en determinats mitjans de comunicació d'àmbit nacional... M'ha acabat de decidir la inquietud que m'ha desvetllat l'"intrigant" article "Canvis", que publicà Jordi Puerto al darrer exemplar de "L'Obra". Des que vaig llegir-lo, hi he pensat sovint.

Amb la mateixa nostàlgia que recordo la seva veu aquells anys setanta a "Ràdio Joventut", Jordi Puerto va escriure un article enyoradís, tot recordant un compromís i un projecte tirats endavant per unes persones que han estat, durant molt temps, protagonistes i ànimes d'espais d'informació sardanista, portadors d'idees i propostes importants per al moviment que gira (mai més ben dit!) entorn d’aquesta dansa. Persones amb unes vivències i uns coneixements, a partir dels quals bastien la seva acció.

Però, l'enyorança que destil·la el seu article no m'evoca els dolços records de la seva veu a "La veu de la sardana" (que valgui el joc de paraules), sinó que traspua un to melangiós, trist... de renúncia.

L'autor fa esment del traspàs de Josep M. Bernat i, darrerament, de Josep Ventura, al costat dels quals podríem afegir d'altres noms, com Josep M. Mas i Solench, per exemple. Invoca els "vents de renovació" perquè bufin sobre aquesta acotada "reserva" informativa dels mitjans de comunicació; reivindica noves maneres de fer, als protagonistes de les quals llança una mena de consell i d'advertiment alhora. I adreça aquest missatge als joves i als que ja no ho són. Tot en un to certament enigmàtic. Si més no, així m'ho sembla a mi.

Coincideix això amb el canvi de les persones que s'han responsabilitzat d'emplenar, durant molt de temps, setmana rera setmana, amb un article d'opinió o d'informació, la petita "finestreta" que tenia el sardanisme en un diari d'abast nacional com és l'"Avui". Si fins ara han estat Lluís Subirana i Jaume Nonell els encarregats de "treure el cap" per aquella "finestreta", ara són Josep Pasqual i Ignasi Piñol els qui s'hi aboquen. El darrer d'aquests dos, a més, també és responsable dels espais sardanistes a les emissores radiofòniques "Catalunya Cultura" i "Catalunya Música". A l'emissora principal d'aquesta corporació radiofònica, també hi ha hagut canvis... Han aparegut revistes com "L'Obra", que s'han afegit a les ja existents, com era "Som". Ambdues força diferents, malgrat que la temàtica a tractar sigui la mateixa.

Potser sí, que és veritat, que alguna cosa es mou als espais sardanistes dels mitjans de comunicació. Però, que l'amic Jordi Puerto no s'enganyi. No es tracta de substituir persones, ni tan sols idees, es tracta d'ampliar el ventall de protagonistes i d'opinions, de guanyar nous espais informatius, de reivindicar-los i de reinventar-los, obtenint, a través d'ells, diferents visions, assolint nous enfocaments i nous interessats per la sardana. No hem de parlar de la sardana només per als sardanistes, sinó també per a moltes altres persones. El sardanisme necessita vehicles d'expressió, d'opinió i d'informació; però la sardana també.

Per això, aquí no sobra ningú. En tot cas falta espai per als nous! Hem de guanyar aquests espais entre tots. La sardana, i el sardanisme que en depèn (i no a l'inrevés), necessiten diversitat d'opinions, perquè aquesta pluralitat és el millor símptoma que la sardana és viva. Potser unes i altres opinions s'expressaran en mitjans diversos, separats o junts, adreçats a un públic específic o general, però l'important és que hi siguin, i que s'expressin amb naturalitat.