Jordi Lara. Menys Garreta!
Fa unes setmanes, la concorreguda columna d’Isabel-Clara Simó al diari AVUI va trasbalsar l’amor propi prou atropellat dels adeptes a la música i la dansa catalanes. El cas és prou conegut: felicitant-se de l’èxit de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya al Carnegie Hall de Nova York, l’escriptora es lamentava que “com a concessió al públic, hom programés un fragment de sarsuela i ho rematés amb una sardana. (...) Totes dues coses no passen, en aquest context, de nota folklòrica. (...) L’èxit va ser per les obres difícils, no per les concessions comercials o folklòriques”. La perplexitat dels lectors millor informats arribava al deliri sabent que la sardana per a orquestra que Lawrence Foster va programar era ni més ni menys que la immortal “Juny”, de Juli Garreta, compositor que l’escriptora de retruc bescantava, potser sense saber-ho, aventurant-se a invocar els mateixos admiradors del de Sant Feliu com a alternativa més “digna”: “si volien personalitzar el programa, podien fer ús del conegudíssim, a Estats Units, Pau Casals, o d’algun dels mestres contemporanis, com Montsalvatge o Guinjoan, l’exigència dels quals sí que estava a l’altura.”
Hom hauria cregut de sobte que l’admirada escriptora s’havia tornat adepte a l’autoodi cultural, si no fos perquè ella mateixa ens ha posat en guàrdia tantes vegades, des de la mateixa columna, sobre la perversitat del tarannà de tanta gent d’aquest país, un país que bo i negant la pròpia tradició vuitcentista l’ha anat mantenint viva, que bo i automortificant-se amb un cilici de complexos s’ha mantingut despert i orelladret per construir el demà.
Per què doncs, havia de menystenir la sardana bisada? Les raons posteriors han estat la pitjor part del cas. Una setmana més tard, Isabel-Clara Simó explicava públicament que havia estat malentesa, que les seves reserves es referien a l’ordre d’interpretació de les peces –primer la sarsuela, després la sardana, la qual cosa, al seu parer, donaria a la sardana un paper provincialista, secundari, circumscrit a la “hispanitat principal” de la sarsuela. Semblant argument no ha convençut gaire, perquè ningú no ha posat mai en dubte la perícia d’aquesta excel·lent escriptora per expressar exactament allò que vol; en canvi, l’ha fet incórrer novament en la sospita de la desinformació –també hi ha memorables sarsueles catalanes-, i ha fet arrufar el nas a més d’un que renegava invocant la humilitat intel·lectual i l’oportunitat d’una disculpa francament sol·licitada i de bon grat atorgada.
Un servidor ha dubtat llargament si calia afegir més llenya al foc, i si finalment ha cedit a parlar-ne ha estat empès per dos propòsits. El primer, per manifestar la meva admiració per la tasca intel·lectual duta a terme per Isabel-Clara Simó en la seva llarga i provada carrera, l’aportació importantíssima de la qual a la cultura d’aquest país ha de prevaler en la nostra consideració per sobre d’una ensopegada mal guarida. El segon propòsit ha de servir per endegar una reflexió a propòsit de la imatge que de la sardana tenen els intel·lectuals d’aquest país. Per cercar-ne la naturalesa i el remei.
Quan la sardana va deixar d’estar de moda a principis del segle passat, és a dir, quan els sardanaires van haver de convertir-se en sardanistes per organitzar-se i preservar el seu moviment cultural, es va començar a obrir l’escletxa del distanciament entre la sardana i la intel·lectualitat dominant. Grosso modo, podríem dir que si la Renaixença i el modernisme van promoure i vetllar l’èxit de la sardana a Barcelona, convertida en un símbol identitari per al seu model de país, el noucentisme va adoptar dues actituds diferents, personalitzables: alguns intel·lectuals es van declarar adeptes a la sardana i van fer noves aportacions per polir-la i idealitzar-la fins a extrems fervorosos, com és el cas de Josep Miracle, Josep Mainar, Jeroni de Moragues, Canut Pellicer, Manuel Capdevila o Esteve Fàbregas ; els altres noucentistes, senzillament, van considerar-la un objecte massa “popular” per al model cultural elitista que estaven construint i, senzillament, la van obviar.
A partir d’aquest moment, la relació sardana-intel·lectualitat ha estat dictada per dos eixos. Per una banda, per la instrumentalització ideològica a què els avatars polítics d’aquest país han abocat la dansa en tant que símbol: la sardana ha estat percebuda com un patrimoni de la dreta moderada i moderadament nacionalista; d’aquí que la intel·lectualitat progressista se n’hagi apartat, perdent, de retruc, l’oportunitat de conèixer la sardana en la seva essència, lluny d’una adscripció ideològica, com a bellíssim objecte artístic i social. Per altra banda, ha estat decisiva la imatge en general tan poc apetitosa que els sardanistes han donat de la sardana com a objecte intel·lectual: la precarietat de moltes manifestacions sardanistes, la xabacaneria i el mal gust de moltes obres programades i molt actes infumables han contribuït decisivament a denigrar-la en la seva dignitat intel·lectual.
Els darrers anys les coses han canviat un xic mercès a l’esforç per dignificar el fet sardanístic, especialment en la seva vessant artística més ambiciosa, la musical. Certa intel·lectualitat de formació propera als cercles de dinamització cultural catalana ha anat redescobrint el fet sardanístic amb esperança i sense messianismes. Però encara hi ha molts intel·lectuals desinformats, o intel·lectuals que passen per ser-ho i són solament ingenus practicants d’un provincianisme cosmopolita i esnob, que poden continuar bescantant la gran música i la pura plàstica mediterrània de la sardana. Són, per dir-ho així, els que encara no han sabut superar la visió que ens en van llegar els homes i dones de la Renaixença: en aquest sentit, demostren que qui té complexos i prejudicis en nom de la modernitat demostra, justament, la seva incapacitat per a la modernitat.
Hauríem de treballar, doncs, perquè les actituds intel·lectuals contràries, tendencioses o senzillament desinformades coneguin la realitat actual i tinguin elements per rectificar. Evidentment, la sardana no ha de tornar a ser un front per a l’expansió d’un model de país, com ho va fer fa cent anys, ni és desitjable que esdevingui novament un pilar de resistència contra una agressió a la nostra identitat, com en fa cinquanta. Com a observador documentat i crític de la realitat que ha de ser, cal donar a l’intel·lectual nous elements per trabucar els prejudicis. No pas només per crear una “intel·lectualitat especialitzada” –sempre necessària-, sinó sobretot per gaudir d’una intel·lectualitat que respecti allò que pel seu indiscutible valor intrínsec ha de ser primer conegut i després respectat.

És en aquest sentit que des de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada es prepara, per al dia de la cloenda de la Universitat, el 24 d’agost, la Primera Jornada sobre la Cobla i la Sardana, tutelada per la Federació Sardanista de Catalunya. La jornada, que es vol que sigui periòdica i que enguany se centrarà en el tema “La cobla, eina de futur”, preveu diverses xerrades, conferències, audicions comentades, projeccions, concerts de música simfònica per a cobla, coblafusió i la celebració del primer Aplec de Prada. La idea primordial de la jornada és mostrar que la cobla, com a manifestació pròpia, ha de deixar de ser considerada com un patrimoni que hem de preservar per començar a pensar-hi com una eina de futur que garanteixi la nostra identitat –i, per tant, el nostre benestar- en el nou marc de la mundialització. Entre els objectius de la jornada cal destacar la voluntat d’apropar-la als cercles acadèmics mostrant a tota la comunitat universitària, professorat i alumnat, els continguts de la música i la dansa amb uns formats moderns, rigorosos i atractius. El marc que ofereix la Universitat Catalana d’Estiu és, en aquest sentit, una oportunitat històrica. I potser, cal dir-ho, es podria comptar enguany o en properes edicions amb la presència d’Isabel-Clara Simó.

Voldria encara llançar una altra proposta que podria ser prou interessant per a la “dignificació intel·lectual” de la música i la dansa catalanes: la creació d’un premi d’assaig sobre cultura tradicional, o el lliurament d’un premi similar ja existent en el marc de la Nit de Santa Llúcia, de la mateixa manera que des de fa uns anys es lliuren els premis “Joan Profitós” d’assaig pedagògic, el “Joan Maragall” sobre cristianisme i cultura o el “Leandre Colomer” de novel·la d’història de Catalunya. Definitivament, això projectaria una imatge legitimada en els cercles intel·lectuals dels continguts sardanistes o similars. La bibliografia que des de fa uns anys apareix regularment sobre aquests temes –en bona part gràcies a la col·lecció MOS- demostra la inquietud dels escriptors i assagistes. Segurament no faltarien originals.

Però la reflexió i les propostes han d’anar molt més enllà. Cal inventar-les sabent que el millor antídot contra l’autoodi és l’autoexigència. I això val tant per als productors i consumidors del fet sardanista com per als intel·lectuals que en siguin espectadors. Hem de treure el millor de nosaltres i, a més a més, ens ho hem de creure. Només així aconseguirem assegurar la nostra singularitat cultural des la cultura tradicional en el futur mundialitzant.
Afortunadament, de les misèries de la nostra consciència cultural, els centenars de novaiorquesos que es van posar dempeus al Carnegie Hall després d’escoltar Garreta no en sabien ni un borrall. Ells només sabien que havien tingut l’oportunitat d’escoltar música ben feta i ben dita, i segurament, el que més els va interessar del programa va ser el més genuí i diferent del que estan avesats a sentir. Potser fins i tot algun d’ells va exclamar el mateix que Igor Strawinsky el 1924, quan escoltant la sardana “Juny” en una audició d’homenatge a l’Ateneu Barcelonès, va saltar de la cadira reclamant: “Més Garreta!”. Qui li portarà la contrària al mestre rus amb un imprudent: “Menys Garreta!” ?