Salvador Cardús i Ros. Global contra Universal
No afegeixo res de nou al debat sobre la cultura popular si esmento com a punt de partida un fet incontestable: la cultura popular d’abans –ara, tradicional- era cultura del poble, al servei de la comunitat –vull dir, útil per fer comunitat- i per dotar de sentit la seva vida quotidiana. Era una cultura construïda al marge de qualsevol valor d’intercanvi econòmic en el mercat, però especialment valuosa per als intercanvis simbòlics entre el poble. Ara, en canvi, la cultura popular no és la cultura del poble, sinó cultura produïda industrialment per al poble, i per tant, no al servei de la comunitat, sinó disgregadora d’aquella comunitat que és convertida en “públic objectiu”, en target, pels estrategues del mercat de la cultura de massa. En aquest sentit, és una cultura que es basteix sobre la fragmentació del mercat –i de la comunitat- al servei dels interessos d’un mercat global de naturalesa estrictament financera, ni que en cada territori nacional es disfressi amb pell de be, feta de particularismes desnaturalitzats, per tal d’atrapar desprevinguda la seva clientela.
El canvi de model social, doncs, crea una babel de sentits en els conceptes habituals, i res ja no vol dir el que pretenia descriure. Per exemple, allò que és majoritari ara és anomenat popular sense que pertanyi al poble, i el que és veritablement del poble resulta, paradoxalment, minoritari. La primera és cultura alienada, impròpia del qui la consumeix, i la segona, la que es voldria al servei del poble, esdevé cultura de resistència, subjectivament vista per la majoria com a cultura impopular i estranya.
Així mateix, la confusió augmenta en la mesura que la cultura industrial, altament estandarditzada i homogènia, tot i ser globalitzadora en la seva estratègia per arribar a tots els mercats, alhora és d’un localisme exacerbat pel que fa als continguts, i encara més, als segments de mercat que busca i que, de fet, contribueix a crear. El localisme de la cultura de massa no és, doncs, de base territorial, sinó de nínxol de mercat: de grup d’edat, de gènere, de condició socioeconòmica, de gust i estil sotmesos als vaivé de la moda, etc. Per contra, la cultura que vol ser del poble, per bé que no hi ha cap obstacle per a ser mundialitzada, és a dir, per ser reconeguda com a popular a tots els racons del planeta, ara topa amb la segmentació dels mercats produïda per la pseudoglobalització que produeix la indústria de la cultura. Per posar un cas, en el terreny de la cançó, la capacitat per transcendir l’espai particular d’on naixia ha estat un fet immemorial. Per exemple, al nostre país havia estat ben viva, vull dir, ben útil per a la comunitat, i molt abans que la globalització fos moda, des de les cançons de l’Atualpa Iupanqui fins al folk nord-americà, passant per la chanson francesa. Dit d’una altra manera: fins a l’era de la globalització, la cultura sempre havia estat la producció humana que millor integrava la dicotomia local – universal. En canvi, la soi-disant globalització dels mercats ha produït una greu fragmentació, de moment insalvable, entre cultures populars. Lamentablement, i per seguir en el terreny de la música i la cançó, ara s’observa com algunes produccions musicals populars, per culpa de la globalització, només troben el seu espai en la mesura que s’han “etnicitzat” i, convertint-se en peça de museu arqueològic, després d’un procés de restauració que les mistifica, han estat reincorporades al mercat com a “músiques del món”, descontextualitzades del marc social i de significació específics en els quals i per als quals foren creades. Passen, per dir-ho així, per un procés de “higienització” a alta temperatura, que les desnaturalitza per tal que, mancades de referències, puguin ser consumides sense produir cap indigestió al mercat. Aquestes músiques etnicitzades ja no aconsegueixen pas la universalització, sinó que constitueixen un nou nínxol del mercat discogràfic, adreçat a un públic ben determinat pel màrqueting de la indústria que l’explota, resultat d’un astut procés de segmentació dels públics, no pas de confraternització de les comunitats. Caldrà estar atents, en aquest sentit, al festival de diversitats musicals que s’exhibiran al Fòrum 2002 de Barcelona i que tindrà més a veure amb aquests espais d’etnicitat inventats pel mercat que no pas amb la solidaritat entre comunitats culturals i nacionals.
En definitiva, si la cultura popular ja no és el que era, la globalització cultural no és el que sembla. El global es construeix contra l’universal, tal com he dit, així com allò que abans naixia en l’espai local ara se substitueix per la construcció d’un nínxol –la paraula ja ho diu tot- de mercat mancat de trets originals i organitzat des d’un centre de poder sense territori per a un món sense fronteres.
D’aquí que la crítica conceptual i el rigor històric i analític, en el camp de la cultura, no és pas una pràctica ociosa, sinó una necessitat per a defensar-se de l’estratègia confusionària que representa la globalització i tot el seu discurs a la moda al servei de la defensa de l’autonomia cultural dels pobles. Una autonomia que cal entendre en el sentit de capacitat de parlar per ells mateixos, d’afavorir-ne l’emancipació i de permetre’ls universalitzar la seva mirada a través d’un reconeixement que només té sentit i és factible amb els límits d’una frontera que en defineixi el perfil.