Canvis

Acabo de veure publicat a “L’Obra” el meu darrer article “Els empestats”, que vaig escriure poc abans de l’estiu, quan en finalitzar el 2000 tothom deia “entrem en un nou segle, el XXI, i també en un nou mil·lenni”. Se’ns deia que això comportaria canvis.
Sembla que se’n produïren alguns en entrar al segle XX, i no cal dir el que va passar en canviar el mil·lenni anterior. Veníem de la Marca, finalitzant el segle IX, quan Guifré el Pilós, si més no simbòlicament, creava la unitat catalana, mentre la seva muller fundava els monestirs de Sant Joan de les Abadesses. Ja al segle X, poc abans d’encetar mil·lenni, el 985 el sarraí Almançor, pujant des de Còrdova, assetja Barcelona, la incendia i la destrueix el 6 de juliol, després de derrotar el comte Borrell II, que ha de refugiar-se a les muntanyes prop de Manresa. Aquest demana ajut al rei de França per tal de plantar cara a la situació. Els vint-i-cinc anys posteriors es va lluitar aferrissadament per recuperar allò que s’havia perdut, tant és així que a Còrdova l’any 1.010 era conegut com “el dels francs”, que venia a dir “el dels catalans”, ja que així se’ns coneixia. Hem de pensar que tots aquests fets deurien comportar força canvis de tota mena i grans sacrificis per al poble. Resumint, anys de vaques magres gairebé per a tothom. I això que les terres americanes no foren conegudes fins cinc-cents anys després!
De vaques magres parlava a “Els empestats”, i sembla que aquestes comencen a campar per prats i ciutats i, molt especialment a les borses d’arreu del món, des d’una data concreta, l’11 de setembre, en què dos avions carregats de persones s’encastaven a les emblemàtiques Torres Bessones novaiorqueses en un acte terrorista d’extrema crueltat.
Els espetecs que s’han produït darrerament a l’Afganistan, gràcies al fenomen globalitzador, són més a prop nostre que els que hi hagueren en iniciar l’anterior mil·lenni a Còrdova.
Tornem-hi! El poble se sacrificarà altra vegada. Quina reacció tindrà? S’aproparà novament als símbols d’identitat, com la sardana i la llengua?
Certament hi hagué un abans i un després de la descoberta d’Amèrica; hi ha també un abans i un després de l’atemptat a les Torres Bessones: hem perdut la tranquil·litat de sentir-nos segurs.
Si tot això ha passat en el nostre internacionalitzat món, en l’impàs d’un article meu al següent, d’una revista a una altra, els canvis també s’han produït al reduït espai privat del meu entorn.
En un moment en què s’albirava l’apertura, un grupet que treballàvem en pro del nostre patrimoni cultural, tots vinculats a diversos mitjans de comunicació durant el franquisme i la transició, ens aplegàvem mensualment en uns sopars de treball per coordinar iniciatives, aglutinar esforços, dissenyar directrius... fent nostre el lema que Alexandre Dumas va donar als “Tres Mosqueters”: “Tots a la una, una per a tots”. Com a la cèlebre novel·la, també nosaltres érem quatre: Josep Ventura, Josep M. Bernat i jo com a mosqueters, i un jove Antoni Anguela com a d’Artagnan. Bernat ens va deixar el 26 de maig de 1992; Ventura, més recentment, el 30 d’agost de 2001. La tasca que realitzàrem aquells anys seixanta i setanta havíem d’anar-la adaptant segons els canvis que s’anaven produint en la cultura popular i tradicional, igual com Dumas va fer amb els seus mosqueters a “Vint anys després” i, posteriorment, al “Vescomte de Bragelonne”.
En la tasca informativa també s’ha anat evolucionant, i no parlo pas dels avenços tècnics, informàtics, internet, etc., sinó dels recanvis humans, nous mosqueters i d’Artagnans. Cal que la gent jove s’obri pas en aquest camp; avui i ara comencen a sonar noms nous.
Un consell, no obstant això. Com deia el Papa bo, Joan XXIII, les característiques que han d’adornar el bon periodista són dues. La primera: “Cal que tingui la valentia de dir la veritat”. Segona: “No dir cap mentida”. A tot això jo afegiria que per divulgar, escriure o parlar sobre algun fet, se l’ha de conèixer a bastament i si no es troben dades concretes, és millor obviar-lo.
I no solament ho escric per als joves.

Jordi Puerto