...Es pot entendre a tot arreu?

A finals d'aquest darrer estiu, vaig llegir una entrevista, a "El 9 Nou -edició Vallès-" (ara "Nou Punt Vallès"), a l'instrumentista de tenora de la Principal d'Amsterdam, Joris Vermeulen. El periodista pretenia ressaltar la singularitat que un grup de músics holandesos s'haguessin decidit a estudiar instruments com la tenora, el flabiol o el tible i muntessin una cobla. En Vermeulen ho justificava dient que "la sardana es pot entendre a tot arreu".
La frase podria induir a pensar a alguns amants de la sardana que l'afirmació els dóna la raó, i que la sardana -la música més sublim de la terra- rep a Catalunya un tracte injust; que està poc promocionada, que les institucions no hi donen prou suport... fins arribar a la conclusió que "ningú no és profeta a la seva terra", i que han de venir els de fora a recordar-nos que la música per a cobla és el millor del món i, fins i tot -si badem- encara ens hauran d'ensenyar a tocar-la!
Però, centrem-nos en la frase d'en Vermeulen. És cert que la música és un veritable (per a mi el millor) idioma universal, un do i un mi sonen exactament igual a les orelles d'un català que d'un japonès, però les sensacions que els transmeten poden ser molt diferents. Ara podríem fer un joc fàcil de paraules i dir que una cosa és "escoltar una música" i una altra és "sentir una música". Evidentment que la simple audició d'una melodia pot provocar-nos una primera impressió, però mai serà la mateixa que tindrem si ens proposem endinsar-nos en aquella música, conèixer-ne la cultura, saber com són els instruments que l'executen, o qui n'és l'autor i quines han estat les seves circumstàncies. Per exemple, quan escoltem música hindú, ens pot atraure o no, però allò que "entendrem" d'aquella música serà ben poc, comparat amb les emocions que deu provocar-li a un hindú. En canvi, si ens hem interessat per aquella "península-continent", o hi hem anat de vacances, de ben segur que l'entendrem millor, perquè, si més no, ens aportarà records i imatges d'una experiència pròpia. Aquest és un exemple exagerat, perquè parlem d'una cultura molt diferent de la nostra, però, amb menys distàncies, es pot traslladar a qualsevol tipus de música, ja sigui celta, caribenya, jazzística o dels grans clàssics. La primera premissa per gaudir d'una música és, doncs, apropar-s'hi i voler-la conèixer.
La Principal d'Amsterdam ha anat tocant amb més trempera a mesura que ha anat coneixent "el gènere". I és que totes les músiques tenen el seu "swing".
Ara bé, una pregunta insidiosa: si la música de cobla pot ser entesa per tothom, després dels anys i la millora com a cobla de la Principal d'Amsterdam, per què aquesta ha fet tan poques audicions als Països Baixos ? Potser perquè allà no ballen sardanes, dirà algú. Correcte... si entenem la sardana en tant que dansa. Fins que una campanya de màrqueting com la del "Coyote" amb el seu "no rompas más..." (que ha fet formar tothom per ballar el line dance -abans que es pogués atribuir a un fet de solidaritat amb els EEUU, pels fet de l'Onze de Setembre-), no faci el mateix amb la sardana, per molt que tinguem una Fundació Universal, la convocatòria del Dia Universal de la Sardana, aquesta dansa la seguiran ballant les colònies de catalans d'arreu del món... i prou. La pròpia singularitat dels instruments i la cobla són un obstacle perquè es pugui universalitzar. Si es poguessin interpretar sardanes amb instruments més comuns... però, si justament és el so de la cobla allò que impacta als qui no l'han sentida mai !!!
Bé, doncs, si entenem que la música interpretada per la cobla és el principal actiu... independentment que la gent desconegui la dansa, per quina raó la Principal d'Amsterdam no ha tocat més a Holanda ?
Si fins i tot Strawinsky i Richard Strauss es van entusiasmar davant la
cobla!
Analitzem-ho: Quin repertori porta la Principal d'Amsterdam ? Lògicament aquell que el mercat li demana. Quin és el seu mercat ? ... no ho dubteu: Catalunya. Quin repertori es vol sentir a Catalunya?... això.
Quin repertori va entusiasmar aquells genis musicals ?... recordem la frase de Strawinsky: "Més Garreta, més Garreta !" (o potser "more Garreta, more Garreta!"... és igual!). Doncs, ve-t'ho aquí!
Aleshores, podem arribar a una conclusió: la sardana té dos valors: com a dansa i com a música (cobla). Cada un, per separat, pot tenir el seu propi camí, cada un té els seus "pros" i "contres". Podríem dir que la sardana, com a dansa, no necessita qualitat musical, si així ho decideixen els seus seguidors. La música per a cobla, en canvi, només pot atraure més músics i més oients si busca la qualitat, en el seu repertori i en les seves interpretacions.
Així doncs, que els seguidors de la dansa vagin a la seva i els de la música també ? Vol dir això, un divorci total? (hi ha qui pensa que ja hi és aquest divorci). Aleshores... ruptura definitiva ? Bé, mentre quedin dansaires disposats a pagar la cobla, i aquesta toqui els títols que els sardanistes volen, seguirà havent-hi convivència. El problema seria que la dependència de l'un envers l'altre, acabés amb els valors i objectius de l'un o bé de l'altre.
Hi ha un altre camí, més seguit en altres temps. Reprenent l'inici de l'article, crec que, certament, la sardana es pot entendre a tot arreu, però caldria recordar que més entendrem i estimarem una música en tant que més la vulguem conèixer. Els britànics i irlandesos saben apreciar la millor música celta... Saben els sardanistes apreciar les millors sardanes ?
Els músics, fins ara, a gust o a desgrat, no han renunciat a la interpretació de la sardana com a dansa; potser fóra bo que els sardanistes no renunciessin a escoltar-la com a música.

"L'obligada" El Pinyol.