Micròfons al vent

Sí, decididament és un bon títol de sardana. No entenc com a cap dels nostres compositors no se li ha ocorregut encara de dedicar-los aquesta sardana. Se’n poden arribar a aplegar fins a una desena si l’aplec o ballada s’ho mereix. Llavors, en el moment adequat, formen una imatge de bella plasticitat, els braços aixecats davant de la cobla, brandant amb un punt d’emoció els seus instruments de treball: les gravadores. Són els caçadors d’estrenes, irreductibles “freaks” del sardanisme, capaços de viatjar centenars de quilòmetres pel plaer d’afegir a les lleixes del seu estudi l’enregistrament de la darrera primícia sardanística. Amb el temps, alguns han arribat a reunir veritables arsenals de cintes amb centenars d’hores de sardanes, moltes d’elles d’escassa qualitat musical, i la majoria de les quals d’escassa qualitat auditiva ( cal reconèixer que aquesta ha millorat amb la incorporació del minidisc ). Gràcies a aquests bojos de la sardana, d’aquí a uns anys potser recuperarem alguna perla, però si avui parlo d’ells és perquè, per a mi, són la màxima expressió d’un tic ben arrelat en el món sardanista: la tendència quasi obsessiva a primar la quantitat sobre la qualitat. En són exemples compositors amb centenars de sardanes a les espatlles, documentalistes amateurs que disposen de milers de partitures de sardanes, la falÝlera inabastable de tenir totalment controlada la producció sardanística… Crec que aquest tic prové d’una excessiva sacralització de la sardana: hi ha qui entén que tota sardana, pel simple fet de ser una sardana ja té un valor intrínsec, i és necessari saber-ne la biografia de l’autor, el tiratge, a qui està dedicada i cal posseir-ne un enregistrament de l’estrena. El nom del compositor ja pot entrar a partir d’ara amb lletres d’or en els annals sardanístics. És com si apliquéssim aquella frase del cronista medieval: “pus parla català, Déu li don glòria”, que tan sàviament va corregir Joan Fuster: “pus parla català, vejam què diu”. Parafrasejant, podríem anar-nos aplicant aquesta dita: “pus és una sardana, vejam com sona”.
Parlant de tics i de qualitat, voldria encara referir-me a un altre fenomen emergent en la sardana: la progressiva implantació d’excentricitats per part de les cobles en les ballades. Cercant segurament una major implicació en la ballada i amb la voluntat de deixar de ser una simple necessitat per a què es pugui ballar, els instrumentistes van començar a fer picades d’ullet als balladors, en especial a la darrera sardana de les audicions. Els primers a llençar-s’hi foren els contrabaixistes, amb el seu repertori de cops i giravolts a l’instrument. Una altra variant primerenca fou la de cantar, per comptes de tocar, certs passatges melodiosos de la sardana. Després van venir els moviments oscil·latoris i pendulars al ritme de la música, especialment a càrrec de la secció de metall. Darrerament, alguna cobla s’ha especialitzat en la creació de veritables coreografies, amanides de tant en tant per algun crit. Aquesta recerca de la complicitat amb els balladors no és pas dolenta, ni molt menys. Tots els artistes la busquen, i en els concerts de rock sovint es parla de “comunió” amb el públic. És important que les cobles no quedin encarcarades dalt de l’empostissat. Sinó, seria com ballar al so d’un enregistrament, i tots ja sabem que no és el mateix, per molt bona sonorització que hi hagi.
Perdoneu la digressió, però això ve a tomb d’una ballada a la qual vaig assistir aquest estiu. La cobla, i no formada precisament per gent jove, era de qualitat limitada, per ser generosos en el qualificatiu. Doncs bé, va començar a delectar-nos amb gairebé tot el repertori abans esmentat, i per rematar-ho, va baixar en ple de la tarima i va posar-se a tocar enmig de les rotllanes. Tot té un límit, i voler amagar les limitacions interpretatives amb un show em va semblar tan ridícul com si els jugadors del Barça, anant perdent, es dediquessin a fer filigranes.
I és que potser hem de començar a pensar seriosament a implantar una norma ISO de qualitat per a totes les activitats sardanistes. I hauríem de començar per les cartolines que aguanten les particel·les i que solen portar imprès el nom de la cobla. Com pot ser que, llevat d’alguna notable excepció, els dissenys i les tipografies, fins i tot en algunes de les cobles senyeres, estiguin ancorades en el temps, per no qualificar-ne algunes d’autèntiques “horterades”? Són aspectes accessoris, em direu, però tots sumats fan que la imatge del sardanisme se’n ressenteixi, fora dels qui ja estem acostumats a anar amb una sabata i una espardenya, encara que sigui vigatana.

Marcel Miquel.