Nous Imaginaris

El Certamen Musical Ceret-Banyoles de Composició per a Cobla presenta novetats en la seva expressió banyolina, dedicada a les obres per a cobla que no siguin sardanes. “En lloc de fer varis premis correlatius” diuen des del Pla de l’Estany “en proposem dos d’importants: un de temàtica general i que portarà també el qualificatiu de Premi Manel Saderra Puigferrer i l’altre que, a cada edició, es vincularà a un tema d’actualitat”. Aquesta segona modalitat renovada, en el sentit que incideix en el motiu d’inspiració per a la creació de les noves obres, és molt més transcendent del que sembla d’entrada. O podria ser-ho, com veurem.
Quan Eduard Toldrà va escriure la que hom considera la primera obra per a cobla de caràcter simfònic, “La maledicció del comte Arnau”, no sols va assenyalar un nou camí d’escriptura musical, sinó també el camí de l’imaginari on anar a pouar un material temàtic que faria fortuna, entre la llegenda medieval i tradicional i el mite de la nostra història nacional. D’alguna manera, va impulsar un lligam molt sòlid entre gènere musical i contingut temàtic: poema per a cobla de caràcter narratiu = llegendari romàntic. Un lligam tan rendible que, encara avui, dracs i donzelles, bandolers i episodis bèl·lics de la nostra història dominen el panorama de les estrenes simfòniques per a cobla de contingut narratiu.
La influència de Toldrà hauria estat decisiva, però no pas determinant. De fet, hi ha una identificació motriu que hauria adreçat el mateix Toldrà en la direcció que va prendre a “La maledicció del comte Arnau”: la del so de la cobla i el material temàtic de l’obra en la mateixa tradició vuitcentista. Com sabem, la cobla moderna és filla de la Renaixença, i la seva eclosió va de bracet amb el sentir romàntic que va conferir a una interpretació determinada de la nostra història el valor de garantia identitària. De fet, la mateixa força que va propiciar la creació del so de la cobla moderna va afaiçonar els referents èpics d’aquest país. La música de Pep Ventura, els mites versificats de Verdaguer o les llegendes novel·lades de Víctor Balaguer són fruit d’una mateixa època. Per això, sempre, la cobla tindrà un so sentimentalment vinculat a un paisatge pairal, romàntic. Això també ha afectat d’altres formes musicals simfònico-coblístiques: la glossa de temes tradicionals, per exemple, que sembla que ara va de baixa però que va rendir moltíssim fins no fa gaire, representa per si mateixa un compromís de l’autor amb el corpus d’obres “tradicionals” recuperades i polides precisament al mateix segle XIX.
Després de “La maledicció del Comte Arnau” hi ha hagut altres obres la qualitat musical de les quals, al costat d’una certa difusió popular, ha perpetuat l’imaginari èpicollegendari per a les obres de caràcter narratiu: Joaquim Serra amb “La presó de Lleida”, Fèlix Martínez i Comín amb “Canigó” o “Fra Garí”. Cadascun d’aquests autors representa estadis decisius en la història del simfonisme per a cobla, i cadascun d’ells ha estat, en algun moment del seu itinerari creador, fidel al mateix imaginari. Les coses haurien pogut fer un tomb amb l’aportació clau, a partir dels anys 80, de Joan Lluís Moraleda, propiciada justament des del certamen banyolí. Però Moraleda, tot i que usava un llenguatge musical renovat, actualíssim, tot i que va representar un nou impuls per al simfonisme coblístic, també va sucumbir a la mateixa tradició en moltes obres puntals: “Tirant lo blanc”, “Joan de Serrallonga” o “El drac, el cavaller i la donzella”.
Tot plegat no hauria de ser, a priori, res de què ens haguéssim de plànyer: la identificació d’un instrument amb un imaginari és recurrent a diferents tradicions. És el cas del clavecí amb l’ambient cortesà, el piano amb el romanticisme centreeuropeu, l’arpa nòrdica amb el paisatge mitològic de les epopeies artúriques medievals. Aquesta identificació té molt a veure, com hem vist, amb el lloc i el moment històric en què l’instrument es va crear o es va popularitzar. És bo que sigui així perquè això confereix un poder evocador insubstituïble al so de l’instrument. El so remet directament a un paisatge: “la tenora té el so de Catalunya”, han repetit els poetes xarons, encertadament però a mitges. Perquè hauríem d’afegir-hi: d’una determinada Catalunya, d’arrel pairal, medievalitzant, tradicionalista: romàntica. I la validesa i vigència d’aquesta no hauria d’invalidar ni bloquejar el treball creatiu amb d’altres tradicions igualment autòctones. El mateix Joan Lluís Moraleda, per exemple, va endinsar-se poc després en un altre univers temàtic -tan català com el pairal- invocant el surrealisme en una peça com “L’Ou còsmic”.
Cal, doncs, que els creadors de la nova música de cobla explorin nous viaranys temàtics que oxigenin el panorama i que siguin, sobretot, més propers als oients del segle XXI. La música de cobla del segle XXI ha de convertir el romanticisme en un patrimoni vigent, no en un llast excloent. Necessitem temes d’avui per a la música d’avui i per als oients d’avui. La globalització ha fet que les problemàtiques més allunyades en l’espai hagin esdevingut també les nostres problemàtiques: la guerra a Palestina i a l’Afganistan, la fam a Sud-Amèrica, la immigració, són avui temes tan “catalans” com la Guerra dels Segadors. Només així demostrarem de debò la flexibilitat expressiva de la cobla com a instrument. Quan en alguna ocasió he assenyalat que la cobla ho pot dir tot però que encara no ho ha dit tot, em referia precisament a això: tant a l’exploració de nous llenguatges estètics com de continguts de fons.
La iniciativa de Banyoles, doncs, indicant que un dels premis serà per a una obra que es “vincularà a un tema d’actualitat”, és un plantejament que hauríem de celebrar. Però cal saber més coses: el tema d’actualitat escollit enguany és el Centenari de la mort de Mn. Jacint Verdaguer, de qui hom proposa el poema “La goga de Banyoles” com a font d’inspiració. No cal gaire suspicàcia per adonar-nos que molt probablement tornem a ser al mateix lloc d’abans: l’imaginari romàntic. En primer lloc, perquè una efemèride no és mai actualitat si no és reinterpretada. Si l’exercici de la commemoració no serveix per a la projecció, tot plegat no passa d’un discret recordatori, una mica nostàlgic o cofoista, massa eixorc. El perill que l’exercici de projecció no arribi a bon port és molt major, en aquest cas, tenint en compte que va ser precisament Mn. Jacint Verdaguer un dels creadors que més va contribuir a bastir l’imaginari pairal del qual la nova música de cobla hauria d’apartar-se durant una llarga temporada, pel que fa a noves creacions. És cert que els compositors podrien ser prou hàbils com per fer una aproximació actualitzada, insòlita, a la figura del gran poeta nacional. Però també és cert que el poema escollit –pel seu referent banyolí, és clar-, “La goga de Banyoles”, no ens remet gaire al Verdaguer que hauríem de reivindicar el 2002, el Verdaguer de l’actualitat: el de la integritat humana, el del franciscanisme amorós que avui dia anomenaríem solidaritat sense hipocresies, el de la pietat quasi anarquitzant. Tots aquests valors verdaguerians són valors prou actuals dels quals hauríem de prendre bona nota.
Per la tria del tema d’enguany, segurament l’edició del 2002 encara estigui dominada per aportacions més rondallístiques que veritablement actuals. Però també estic segur que la clarividència dels dinamitzadors banyolins, com ja s’ha demostrat, vertaders impulsors amb el seu certamen de la nova música de cobla del segle XXI, farà per manera d’obrir el ventall temàtic en properes convocatòries. El camí és aquest.

Jordi Lara.

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Eduard Toldrà "
· " Joan Lluís Moraleda "
· " Jacint Verdaguer "