Afganistan 1422

Travessar el mític pas de Khyber és un viatge en el temps. Un salt que s’accentua mentre puges les muntanyes de roques i els ulls se’t van omplint de la boirina de la pols, del marró de la pedra i de la mirada d’homes que han viscut durant segles sota les mateixes lleis, les úniques que imperen en aquest territori. Controls armats t’esperen a cada revolt. Quan s’entra a l’Afganistan el paisatge es vesteix de la quotidianitat de la guerra. Carreteres aixecades pels cràters de les bombes que s’han llançat durant dècades, mines antipersona amagades als marges del camí amenaçant les cames, els braços o la vida dels qui travessen els camps, i la sequera, que des de fa tres anys deixa la terra erma. Pobles d’adob i ramats de bens esquitxen els camps de sorra i pedra. Nens grisos es dediquen a omplir els forats de la carretera amb un pala esperant que algun conductor els llenci un bitllet per la finestra. En el calendari islàmic dels Talibans, l’Afganistan és ara a l’any 1422. En la nostra retina també.
La societat afganesa és una societat tribal, resultat de segles d’invasions i de convivència trencada d’una vintena de grups ètnics diferents. L’Islam, en la seva versió més dura, havia estat tradicionalment un element unificador entre paixtús, tajiks, uzbeks, turkmens o hazares. Però la tolerància es va esvair amb la guerra civil de principis dels noranta i les diferències i l’odi entre tribus es van exacerbar. L’ar-ribada del règim Talibà va suposar la implantació d’un fonamentalisme extrem basat en l’oració i en la imposició a tota la societat de les tradicions de les tribus paixtú més tancades. El burka va sortir dels pobles per omplir la ciutat de Kabul.
“Quan hi havia els Talibans com a mínim teníem garantida la seguretat. Ara no se sap encara qui mana”, deia Najibullah, propietari d’una fonda atrotinada a la carretera de Jalalabad a Kabul, zona de pillatge on van assassinar un grup de periodistes estrangers. “Els problemes van començar quan jo tenia 10 anys i ara ja tinc cabells blancs a la barba i seguim igual”. Tots els afganesos tenen un fusell a casa. Han viscut amb ell 23 anys de guerres. Nacions Unides reconeix que desarmar la població és pràcticament una missió impossible.
La caiguda del règim del Mulà Omar ha abocat els afganesos a una mena d’eufòria pels canvis socials i polítics que han de venir i a la incertesa de no poder creure que aquesta vegada, definitivament, la pau ha de durar. Les dones, a més, continuen mirant aquesta nova vida a través de la reixa del seu burka. Per a elles, condemnades a l’anonimat físic sota un tros de roba que durant anys els ha pres el rostre, els canvis són més lents. “En aquests moments ens sentim esperançades. D’aquí pocs dies ens podrem treure el burka i tornar a la feina. Som felices”, deia Samira a la porta de ràdio Kabul on havia anat a buscar feina, tapada amb aquesta roba blava que els estreny el cap fins a provocar migranyes i els limita la visió.
És la pressió de sentir-se un objecte d’observació estrany en un món d’homes que encara s’impressiona pel rostre d’una dona al descobert. “Quan anem pel carrer amb el burka ens sentim més lliures perquè ningú ens reconeix ni ens molesta” diu la Laila, una noia de 19 anys que assegura que no pensa en el seu futur. Un futur que s’ha començat a escriure i que ha d’anar més enllà de la formació d’un nou govern. L’Afganistan és un país on cal de tot. Carreteres, xarxes elèctriques, canalitzacions d’aigua, escoles, indústria, nous conreus alternatius a l’opi i la confiança que, aquesta vegada, un cop canviïn els interessos polítics o econòmics de la comunitat internacional en aquesta zona no s’acabarà també la seva implicació per refer el país. Amb la reconstrucció física de l’Afganistan s’hauran de teixir noves relacions socials. Ja no hi ha Talibans a Kabul però les tradicions tribals continuen. Les imposen les mares a les filles, els homes a les dones i els governs als ciutadans. Són les mateixes perquè la mentalitat de la població no canvia amb una victòria militar. Jutges islàmics han advertit que les lleis de la Shària se seguiran aplicant a l’Afganistan amb totes les lletres i amb elles les lapidacions, execucions i mutilacions. El país les obeeix. Un 80% de la població viu en l’analfabetisme i fins ara no ha conegut res més que la guerra i un poder que els ha ancorat segles enrera.

Carme Colomina.

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Afganistan "