Marcel Miquel. Tres comentaris

DE POLÍTICA SARDANISTA

Des que sóc secretari de l’Obra del Ballet Popular he hagut de sentir un bon grapat de discursos d’alcaldes i representants polítics sobre la sardana. Sembla que pràcticament tots s’hagin posat d’acord per fer servir una mateixa frase en els seus discursos, quasi elevada a la categoria de tòpic. Amb algunes variacions, la frase vindria a dir: “hem de seguir ballant sardanes perquè hem de conservar les nostres tradicions”. És una frase que no m’agrada gens, per diverses raons que tot seguit exposaré.

En primer lloc, perquè trobo una mica pobre considerar la sardana com una tradició. Potser només és una qüestió terminològica, però em sembla que la sardana ha anat esdevenint quelcom més que una simple manifestació tradicional, ja que ha traspassat el pur aspecte antropològic o etnològic i, nascuda com una dansa tradicional, ha esdevingut un fenomen viu i popular, fins al punt de ser considerada la dansa nacional. En segon lloc perquè, ho sento, no m’agrada el verb “conservar”: el trobo, i valgui la redundància, massa conservador i pessimista. Potser hi ha moltes “tradicions” a “conservar”: és bo que es conservin els antics oficis, el patrimoni oral a punt de perdre’s i el ball de cercolets de la sotscomarca del Lluçanès inferior, però, home, potser amb la sardana hauríem de ser una mica més optimistes i fer servir un llenguatge més positiu: renovar, ennoblir, potenciar… D’altra banda, això que hem de conservar les nostres tradicions perquè sí tampoc no ho podem pas sacralitzar: hi ha moltes tradicions que són autèntiques barrabassades. A Catalunya sempre hi ha hagut tradició taurina i a mi no se m’ocorreria de dir que hem de mantenir les curses de braus “perquè hem de conservar les nostres tradicions”, i a ningú no li passaria pel cap, llevat potser a una colla d’skins, de restaurar la tradició infantil -no fa tantes dècades justament eradicada- de “matar jueus” per Setmana Santa.

Però encara hi ha un tercer aspecte que no m’agrada de la frase, i és l’argument soterrat que s’infereix d’aquest raonament. Vull dir que, en el fons, el que se’ns ve a dir és que “bé, ja sabem que ballar sardanes és avorrit, que no està de moda…però hem de fer un sacrifici i hem de seguir ballant perquè així demostrem que som catalans, etc.”. Potser que comencem a donar missatges més positius! Sortosament, ara ja no necessitem la sardana per expressar la nostra catalanitat. No anem bé si hem de seguir ballant només per militància. Potser comença a ser hora de dir que ballar sardanes és fins i tot divertit, d’anar-ne potenciant les vessants lúdica, festiva, comunitària i per què no, la de seducció, que està en la base de tot ball, a més de tots els valors que ja de per si porta intrínsecament la sardana. I quant a la frase que han de fer servir els polítics, això ja ho deixo per a ells. Això sí, tant per tant, m’estimo més la frase que he comentat que no que et surtin amb allò d’“implantarem polítiques en el marc de programes de gestió que incideixin de manera eficient en el desenvolupament sostenible del fenomen sardanista”.


DE FÍLIES I FÒBIES

M’ha assaltat un dubte. Jo, que sóc relativament nouvingut al món de la sardana, no em trobo còmode si em qualifiquen de sardanista, perquè aquesta paraula ens remet a un perfil de persona que a tots ens ve al cap, que va més enllà del simple “ballador de sardanes” com ens el defineix el diccionari. Com ens hem de dir els qui ens agrada la sardana i els seus valors, però que no som assidus balladors, ni recorrem la “ruta dels aplecs”, ni provenim del món de les colles sardanistes…? Jo crec que podríem batejar-nos amb un nou mot: el “sardanòfil”, és a dir, en el sentit més etimològic, “aquell a qui agrada, que sent atracció per la sardana”. Ja és bo que hi hagi sardanistes, però si només tenim sardanistes correm el risc de convertir el sardanisme en un “club de sardanistes”, i això és molt perillós. En la meva modesta opinió, necessitem en canvi molts “sardanòfils”, perquè com més sardanòfils hi hagi, entre aquests sortiran nous sardanistes. D’altra banda, els sardanòfils som necessaris per contrarestar un grup en expansió: els “sardanòfobs”, aquells que creuen que això de la sardana no és gens modern, que no és “in”. Aquells que només s’hi interessaran el dia que en un viatge a l’estranger, remenant en una botiga de discos tot buscant uns CDs de música celta -que això sí que és molt modern- trobin un disc de sardanes en l’apartat de músiques del món.

DE CAVALLS BALLADORS

Al·leluia! La sardana ja surt en la informació general dels diaris! “El Periódico” de data 12 de maig del 2001. Titular d’un breu: “Un cavall balla una sardana a Sabadell”. Interessantíssima notícia de la qual malauradament no dóna més detalls, a part d’explicar que l’exhibició va tenir lloc a l’obertura de la segona Fira del Cavall. Ja sé que als periodistes el primer que se’ls ensenya és que el que és notícia és que un home mossegui un gos i no que un gos mossegui un home, però em sembla injust per als organitzadors de la Fira que el titular sigui que un cavall balli una sardana i no que la Fira ha estat un èxit i que hi han passat 600.000 persones i més de 400 cavalls. I injust, és clar, per a la sardana, que sigui més notícia aquesta anècdota que moltes activitats sardanistes exitoses. Això m’ha recordat que el meu poble ha sortit més cops als mitjans de comunicació per haver inventat el concurs “mundial” de munyir a mà (amb vaques de fibra de vidre i mamelles de làtex, no us penseu) que per moltes activitats culturals de qualitat en les quals s’han abocat un munt d’esforços i diners. En fi, esperem veure el cavall en qüestió de gira pels aplecs estiuencs i que aviat se li ensenyi a comptar i repartir. Si ho aconsegueix, llavors em rendiré a l’evidència i acceptaré el titular a portada i a quatre columnes.