Jordi Puerto. "Els empestats"

Sempronio escrivia a l’”Avui” del 7 d’abril de 2001: “Té la sardana mala peça al teler?”. Mentre feia una comparança horària entre els “noctàmbuls barrilaires de les discoteques” i els nois i noies que es reunien a l’aire lliure per aprendre a ballar la sardana, al segon paràgraf deixava anar que fins i tot havia pensat titular l’article : “Agonitza la sardana?”. No és pas que critiqui el periodista i escriptor, res més lluny de la meva intenció, ja que tot el que esmenta són veritats. Veritat és, com diu, que l’opinió pública “(...) tendeixi cada vegada més a considerar el sardanista com un bitxo raro, talment es tractés que d’una relíquia històrica”.
Això m’ha recordat la meva primera anada a Madrid el 1950 on, a casa d’uns amics al carrer Mesón de Paredes, vaig conèixer la Paloma, una noia a la qual els nois d’avui, de la mateixa edat que jo tenia llavors, haurien dit que estava molt bona. Ella sabia qui era jo i d’on venia. Doncs bé, després d’una breu conversa em va dir: “chico, tú no pareces catalán”. Què li devien haver dit dels catalans? Què han explicat a la gent dels sardanistes? Que parlem una llengua estranya, la qual, com ve a dir certa senyora, no s’ha prohibit mai. Per cert, aquí no compta pas aquella vegada –tres anys abans d’anar a Madrid- que feien un registre a casa nostra, quan en dirigir-me a la meva mare en català, com jo tenia per costum, un policia em va dir de males maneres: “Coño! Habla en cristiano”. O bé la circular que l’Ajuntament de Barcelona va passar a tots els funcionaris, entre ells l’asturià Martí Ruiloba, editor del “Carnet del Sardanista”, que amb el seu català perfecte, però que denotava el seu origen, em deia: “ens han informat que si ens troben parlant català a la feina, ens fotran al carrer”. I l’altre, l’altre i l’altre...
No us creieu pas que l’esmentada senyora no sap el que diu, prou que ho sap, com també sap perquè ho fa. Nosaltres sabem els que no ho sabem, però ho intuïm.
Però tornem a la sardana, si és que l’hem arribada a deixar, perquè tinc la impressió que forma part d’un tot o, sinó, recordem el que més o menys va venir a dir Calviño quan s’havia d’inaugurar TV3: “dejemos que hagan su televisión etnográfica i de “espardenya””. Gairebé donava a entendre que la cultura popular i tradicional del nostre poble era com la pesta negra de l’edat mitjana. M’agradaria també saber amb quants espectadors ha augmentat l’espai “Sardana” ara que ha canviat de nom per dir-se “Nydia”. S’hauran tret el maleït nom de davant i, amés, sona a grec. Però d’això no en té la culpa ningú més que nosaltres.
Fa al voltant de cent vint-i-cinc anys que el músic, compositor i director de la cobla “Els Rossinyols”, Pau Guanter, va dir: “(...) en la meva primera època, a part que algú en feia perquè sí, érem tres que escrivíem sardanes: Agramont, Rigau i el que subscriu. Llavors ningú es recordava de fer-ne”. Ara n’hi ha força que en componen i per cert ben construïdes musicalment parlant, però les noves que generalment es programen són les fetes per aquells que les xiulen i els les instrumenten d’altres que són músics de veritat; per què ho fan? Perquè cobren pel fet de fer-ho, encara que de tant en tant en surt un que escriu “haver” sense “h”. Fins i tot jo em veuria capaç de fer un esguerro d’aquests. I, actualment, no em negareu pas que el jovent -que està més ben preparat que cinquanta anys enrera, pel que fa a la música- s’ha d’empassar a les programacions el més fluix de les velles sardanes o el que no té cap interès de les noves.
Sempronio segueix dient: “(...) la jovenalla d’ara cerca en el ball un compost d’exercici físic i excitació mental, que no aporta la sardana (...) la satisfacció d’anhels un pèl pecaminosos inherents al ball “la dansa lasciva, la innoble, / els uns parells d’altres desaparellant” (...) són propensos al contacte, al deixondiment (...) La sardana –suggereixen xicots i noies- és filla de l’ordre, ballar-la és gairebé un ritus. No serveix per divertir-se”. Aquí diré una cosa que semblarà potser una bajanada: el gaudi pot ser espiritual i corporal; el primer és el que es troba en la sardana, el segon –com diu un amic meu una mica bèstia- “pel segon no preciso cap ball, calen d’altres coses”. I el periodista acaba dient: “la sardana és irrenunciable, com ho són el país, l’idioma, la història...”.
No obstant això, convindreu amb mi que en aquest temps que ens ha tocat viure, l’oferta lúdica de què gaudim tots plegats és molt àmplia. Però si els economistes no s’equivoquen en predir que s’acosten temps de vaques magres i, segons sembla, la cosa marxa per aquest camí si ens atenem al Dow Jones, Wall Street o la Borsa de Tòquio, quan els llavors euros no canviïn tant de butxaca –i si ho fan aniran sempre a la mateixa- i tenint en compte que la sardana encara és relativament barateta, si tot això passa, estic segur que tornarem a tenir superàvit.
Pel que fa als balladors us confessaré confidencialment una cosa: mai com ara en tota la història de la sardana hi havia hagut tantes persones que la sabessin ballar; el que cal és que ho facin. Però, com voleu que es decideixin si saben de persones a les quals fa vergonya que les vegin ballar la nostra dansa i, en canvi, no els en fa gens anar a fer cabrioles i salts en una discoteca? Cuita que jo també n’he fet, però cada cosa al seu temps.
Per aquest motiu l’Obra del Ballet Popular va establir la Medalla al Mèrit Cívic, guardó destinat a aquella persona que, obtenint un lloc destacat a la vida, mai ha negat la seva pertinença al sardanisme. Enguany, a Malgrat de Mar, ha estat concedida a Núria Feliu que sempre ha tingut a gala manifestar aquest fet, fos on fos. T’ho devíem, Núria.