"L'Obligada". Músics "Outside" ?

En més d'una ocasió, he fet esment de l'especial vitalitat que es pot percebre en el panorama actual de les cobles, reflectida en la quantitat i qualitat de propostes que apareixen des d'aquest sector. Tampoc no deixa d'ésser sorprenent l'elevat cens de cobles existents -més o menys actives-, el qual es veu cada any incrementat, perquè tot i que algunes cobles pleguin, són més les "altes" que les "baixes". Això sembla estar en contradicció amb l'opinió que el sardanisme està "en crisi". També cal observar el contrast entre la mitjana d'edat dels sardanistes i la dels músics de cobla.
És cert, però, que dins dels rengles musicals de les cobles hi ha cada any, al costat de les noves incorporacions, baixes de músics que per avançada edat o -sobretot- per circumstàncies personals o professionals han de deixar de "militar" en les plantilles fixes de les cobles.

Cal destacar que la major part d'aquestes baixes són "a contracor" i que, d'alguna manera, deixen els músics "retirats" en la "marginalitat" de la vida activa sardanista i del món de la música per a cobla, tret dels contactes esporàdics que els permeten els "bolos" o suplències que, a requeriment puntual, permeten l’"exiliat" de tornar a pujar dalt la tarima i posar-se en contacte -de nou- amb el món sardanista.
Algú pensarà que aquests músics podrien "reconvertir-se" en sardanistes, o que hi ha programes i mitjans especialitzats que permeten conèixer l'actualitat d'aquest món... Us puc ben assegurar que, la major part, queden totalment desconnectats de l'àmbit o, si més no, deixen de ser-ne elements actius fins al punt de quedar anul·lada qualsevol possible aportació.
Crec que aquest és un luxe que el món sardanista, i dels músics de cobla -en particular-, no poden permetre's. En primer lloc, perquè la conjuntura actual no és la més indicada per perdre aquests efectius, i en segon lloc, perquè aquests músics "a la reserva" poden seguir fent una molt valuosa aportació en l'àmbit de la difusió de la cobla com a formació musical.

És en aquest sentit que, en el debat de músics de cobla realitzat a Terrassa l'any 1999, es va apuntar la possibilitat que l' associació Músics per la cobla, de la qual ja hem parlat en anteriors articles per la seva interessant tasca en l'edició d'enregistraments musicals, pogués ser una mena de "club" o associació de músics de cobla que permetés aglutinar i mantenir en contacte tant els músics "actius" com aquells que, per circumstàncies diverses, s'han vist obligats a deixar els escenaris. Possiblement, això no hagi estat assumible -ara com ara- per Músics per la cobla, ja que han concentrat tots els seus esforços en els enregistraments abans esmentats i, certament, la dispersió d'esforços i recursos no és una bona solució (val més una feina ben feta que dues de mal fetes). Però en el cas que la proposta del "club" tirés endavant, podria possibilitar als músics "outsiders" la creació d'una "borsa de bolos", així com treballar en la recerca i creació d'arxius de partitures per a cobla o d'enregistraments per a cobla... o simplement els permetria estar al corrent d'allò que "es cou" en el món on han aportat tant i poden seguir aportant –entre altres coses- la seva experimentada opinió.

Diuen que és molt fàcil "mirar-s'ho des de la barrera", però jo no sóc d'aquesta opinió. No quan hom ha estat movent-se en l'ambient durant molt de temps, n'ha conegut la gent i ha viscut els problemes que hi són inherents. Aleshores, considero que l'allunyament permet una perspectiva que és impossible tenir des de dins estant. No diré que es pugui tenir una visió privilegiada, però sí una òptica diferent. Com totes, subjectiva, però que cal considerar. Ni més ni menys important que les altres, però que pot ajudar a tenir una visió més àmplia i variada de la qüestió.
Per aquesta raó, entre d'altres, un servidor accedeix a fer aquestes "obligades", amb la pretensió de posar un contrapunt que convidi a la reflexió. I es permet fer-ho amb l'esperança d'ésser un ajut i no pas un destorb.